48h sense M

L'absence n'est-elle pas la plus certaine, la plus efficace, la plus vivace, la plus indestructible, la plus fidèle des présences ?

Marcel Proust

Beaumaris és una bonica i petita població a un extrem de l'estret de Menai. Separa l'illa de Anglesey de la resta de Gal · les. Cute and tiny Beaumaris. Quan comença el bon temps, i això a Gal · les vol dir que no plogui a la vegada que fa vent, el lloc s'omple de població flotant. Estiuejants que recorren els carrers, visiten el castell o pugen a la gran noria que està al costat del mar. Freqüenten els bars i omplen els restaurants a hores que a nosaltres ens semblen intempestives per ser massa d’hora. A les cinc de la tarda no sé si acaben de menjar o si ja estan sopant. Confesso que em desorienten.

He oblidat el telèfon a l'habitació en baixar a esmorzar. En principi no importava, no esperava cap trucada ni pensava trucar a ningú. Com molt el faig servir de rellotge. Com abans es portaven els rellotges de cadena a la butxaca. Es baixava la mà i s'obria amb parsimònia dirigint la mirada cap avall. Vam prendre un esmorzar angles complert, cosa gens original que avança a la imaginació el que trobarà sobre el plat: dos talls de cansalada magra al costat d'un ou fregit, mig tomàquet escalfat, un petit grapat de xampinyons reofegats, dues salsitxes incertes i un altre grapat de mongetes de llauna amb salsa de tomàquet. Tot el conjunt acompanyat d'una excessiva mitja llesca de pa fregit en abundant mantega. Un homenatge al colesterol.

En tornar a l'habitació vaig veure que hi havia una trucada. La vaig mirar de reüll i em vaig adonar que era de M2. La vaig fugí amb la mateixa mirada que la va fer present. Des que M va anunciar la seva malaltia uns mesos abans M2 no havia telefonat una sola vegada sinó era per respondre a una altra trucada o un missatge. I des que M va passar pel quiròfan amb més raó encara. Em vaig acostar a la finestra i vaig mirar al carrer. Un edifici blanc amb un cert aire Tudor s'aixecava al costat d'una botiga de sabates. La senyalització horitzontal de la parada de l'autobús i dels aparcaments per a invàlids, les banderoles amb els colors verdiblancs de Gal·les sobre el carrer al costat d'una solitària Union Jack. Una camioneta Volkswagen dels anys dels hippies avança cap al final de Castle street. Núvols al fons i sobre les cases anuncien una previsió meteorològica monòtona i reiterativa. Estava intentant evitar l'existència de la trucada. Estava intentant ignorar el que encara no sabia però que era tan evident com la pròpia trucada. Una absència tan present que ocupava completament el paisatge que observava a través de la finestra. I amb la sospita de l'absència vaig tornar la trucada. No va fer més que confirmar-la. Vaig tornar la mirada a la finestra. Aquesta vegada no la va travessar. Va quedar en el vidre retornant-me la imatge de l'última vegada que vaig veure M, tot i no ser conscient que va ser veritablement l'última. Semblava millorar ... almenys respecte a l'anterior visita, quan encara estava en vigilància intensiva. Però en la imatge que em retornava el vidre de la finestra la seva cara era la mateixa que deu o potser vint anys enrere, potser la mateixa que quaranta anys enrere ...

Ens coneixíem dels temps d’institut, ja en aquells dies havien passat uns anys, pocs en què l'esport de moda era llançar pedres a la policia o rodaments sota els cascos de la muntada. Semblava que els temps de la dictadura havien acabat. Semblava. He assenyalat que ens coneixíem de l’institut, però no és completament cert o almenys completament correcte. Vam coincidir en el curs i en centre però no en l'aula, de totes maneres una bona part dels alumnes solíem reunir-nos al bar Canal que encara no era famós pels escarabats que habitaven sota la cafetera sinó per les tapes de fetge amb ceba, les maratons de cervesa, les partides de dòmino i Santiago tirant les cadires per terra mentre les recollia a la nit a l'hora de tancar. Lluís fiant-nos a contracor les consumicions. La veritat és que el Bar Canal era el centre, no del món, sinó de l'univers, encara que Dalí sostingués que aquest privilegi l'ostentava l'estació ferroviària de Perpinyà. Allà ens vam reunir cada dia durant uns quants, més aviat bastants, anys, allà vam compartim xerrades interminables de gairebé adults en procés de descobrir un món que no finalitzava molt lluny. En les festes que acabaven a la sortida del sol els caps de setmana i que no concloïen sinó amb els comentaris burletes de la jornada següent en què s'analitzaven els detalls del grau d'ebrietat de cadascú, els matisos de la música que aparentment ens havia embolicat, els espais i els desplaçaments, les trobades i els desencontres.

Amb el temps els adolescents es converteixen en joves que es van separant en funció dels interessos i de la deriva de cada un. Amb el temps tots ens vam perdre una mica.

Dissabte va cedir i va acabar transformant-se en diumenge. No va ser una mutació espontània sinó rigorosament assajada i cronometrada. Havia dormit però no tenia res més al cap que a M i la seva desaparició. No era real, havien estat simples paraules de M2 ​​que els fets, amb la distància no corroboraven. Tornaria a la meva ciutat i tornaria a l'hospital a visitar M que hauria millorat ostensible i notòriament. Comentaríem que aviat tornaríem a trobar-nos a casa i celebraríem la seva recuperació. Però el vidre de la finestra em tornava tossudament altres raonaments més propers a la realitat. De tant en tant es tornava transparent i permetia entreveure els finestrals dels edificis de davant i el rètol d'una de les botigues: The Wishing Well, el pou dels desitjos, amb un telèfon i el nom de la propietària. Per un moment vaig pensar en trucar i demanar el meu desig, només un.

I el diumenge va deixar pas a dilluns metamorfosejant-se com ho fa l'hivern amb la primavera, com ho fa la tardor amb l'hivern. És un dia més. Però diferent. Més tossut que el destí insistia en la meva realitat, en l'absència d'absències. Però la realitat és, de vegades, cruel, fins i tot absent.

De nou davant la finestra, una altra finestra, aquesta vegada la pluja no deixava transcendir la visió dels camps que tenia davant a disposició dels meus ulls. Violentament s'estavellava contra el vidre deformant la visió, teixint un paisatge deforme i quasi psicodèlic. Les gotes es desplaçaven formant esses com un riu forma meandres en un terreny poc inclinat. Com les llàgrimes d'una absència encara ignota. Quedaven paraules per inventar, temps de compartir. Contra la finestra, la pluja repicava rítmicament. Semblava una música i em va recordar una balada dels anys seixanta de Simon & Garfunkel en què la pluja caient com un record es barreja amb els dubtes i l'enyorança prematura. Massa prematura.

© J.L.Nicolas