Seguir l'ombra del marí de La Valetta no és fàcil. Impossible en el temps, potser plausible en l'espai. Unes vegades m'he aproximat a ella, algunes l'he creuat, altres crec que he estat més precís i he aconseguit ensopegar amb alguna de les fites de la ruta que va solcar el personatge nascut de la ploma de Hugo Pratt. Tampoc han estat recerques intencionades en la majoria dels casos, sinó trobades casuals de les que m'he acabat adonant al cap dels anys. Imatges pràcticament coincidents que han acabat creuant d'un arxiu a una vinyeta. En alguna ocasió he de reconèixer que he recorregut a propòsit les mateixes ciutats a la recerca d'aquests escenaris, he passejat pels mateixos carrers a la caça d'enquadraments similars sinó idèntics als reproduïts pel dibuixant en les seves històries del Maltès.

No casualment ha estat Venècia el lloc on en més ocasions gairebé he trepitjat la seva ombra evanescent. Pratt va recrear la visita de Corto Maltès en tres de les seves històries. La primera, L'Àngel de la Finestra d'Orient, pertanyent al volum Les Cèltiques, la situa el 1917, amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, on el marí i altres aventurers busquen informació sobre el parador de la setena de les ciutats d'or de l'Alt Marañón: la mítica Eldorado.
Pratt utilitza els paisatges de la Llacuna veneciana a la seva manera, precisos en el traç dels detalls, imprecisos quant a la seva localització. Són simplement l'escenari de les seves narracions. Avui dia cap gondoler acceptaria vogar per cap turista ni per ningú des de San Francesco dil Deserto fins Malamocco, on d'altra banda està perfectament retratat el restaurant on Corto va a degustar una daurada pescada en les aigües de la llacuna. També són calques, perfectament traçades, les vinyetes en les quals apareix la punta de la Dogana, la basílica de Sant Marc o el Palau Ducal.

A la segona aventura, Corto Maltès a Sibèria, la primera planxa arrenca al Ghetto de Venècia, concretament a la porta d'una corte que existeix en realitat i encara avui en dia es possible localitzar, tot i que, imagino que prudentment Pratt canvia el número del portal, per el de l'any en què succeeix l'acció: 1918. Un cop el marí s'ha adormit amb la lectura de la Utopia de Thomas More un 34 de desembre no tornarà a visitar la ciutat fins al cap de dos anys, el 1920, quan aterri a la seu d'una lògia maçònica.

A la tercera visita Pratt s'esplaia començant pel títol de la narració: Faula de Venècia o Sirat al Bunduqyyiah o A:. L:. G:. D:. G:. A:. D:. L:. U: on les sigles corresponen a l'abreviació maçònica À La Gloire Du Grand architecte De L'Univers (A La Glòria Del Gran Arquitecte Del Univers); Sirat al Bunduqyyiah és la transcripció fonètica de l'àrab.

En aquest últim, i més complet, periple venecià, Pratt, lògicament, es recrea en els paisatges urbans, encara tot i resoldre passejades impossibles: tres vinyetes separen el pont de la Fondamenta de San Felice, el ponte Chiodo, únic sense baranes que queda a la ciutat, de campo Santa Agnese, per continuar un parell de pàgines més enllà en el pont de Tre Archi i d'allà a l'Hotel Cavalletto. Una bona passejada.

Corto confessa l'objectiu del seu viatge: la recerca d'una maragda màgica: un bareket, la clavícula de Salomó. Una maragda que va pertànyer a Lilith, la primera dona d'Adam abans d’Eva. Una maragda que va formar part del pectoral del rei Salomó, que va viatjar de Antioquia a Alexandria i que va arribar a Venècia, portada per Buono di Malamocco i Rustico di Torcello, oculta entre les relíquies del apòstol Marc l’any 828. També es diu que té gravats uns caràcters ocults, potser els mateixos que van ser impresos en el volum de 1641 que no feia res més que reproduir manuscrits anteriors. El 1350, el Papa Innocenci VI va cremar un manuscrit titulat Llibre de Salomó.

A la Faula de Venècia el savi hebreu Melquisedech suggereix que les fórmules màgiques donen les indicacions necessàries per trobar un dels tresors de Salomó i de la reina de Saba, objecte de les indagacions de Corto en la seva joventut quan el trobem a Gizeh, a Egipte.  Les pistes que va seguint el marí en la seva recerca de la clavícula no deixen de remetre'ns a paisatges i escenes de la ciutat de la llacuna. La Càtedra de Pere d'Antioquia a San Pietro di Castello, el lleó grec saquejat del port del Pireu, a Grècia, que guarda les portes de l'Arsenal, el campo de Santa Maria Formosa, i, és clar, la Basílica de Sant Marc.

© J.L.Nicolas