A la Vora del Nil
M'imagino Naguib Mafuz assegut en una taula del cafè Fishawa. La seva cigarreta entre els dits. Fullejant les seves notes. Una mica més enllà i a la dreta la seva tassa de cafè. De tant en tant aixeca el cap i examina els seus pensaments entre els seus records. Un cambrer, atent, li renova el cendrer. Mafuz baixa el cap i repassa les seves notes, després de fer una calada del seu Kent a mig consumir. Una escena probablement comuna abans de l'atemptat en què un eixelebrat li va lesionar el coll i la mà amb un ganivet en el seu cafè favorit de Khan al-Khalili.
Gairebé un parell de mil·lennis abans que Mafuz s'assegués a la seva taula del Fishawa, Roma va establir una mica més al sud, a la vora del Nil, una fortificació a la qual va anomenar Babilònia, potser plagiant la ciutat acadia de Mesopotàmia. L’emplaçament romà tampoc quedava excessivament lluny de Memfis, antiga capital del Baix Egipte. El primer embat musulmà, pocs anys després de la hègira, es va construir un assentament al què es va posar el nom de Fustat, al qual seguirien Al Askar, un campament militar, i Al Qatta'i, base d'Ibn Tulun, abans que els fatimís fundessin, en el que seria una amalgama de tots els anteriors Al Qahira, la Victoriosa.
També han batejat a El Caire com a Umm al Daria, la mare de totes les ciutats. L'apel·latiu potser no es degui a la seva antiguitat, sinó a les seves dimensions. La ciutat del Nil és la més gran del món àrab i d'Àfrica. Uns vint milions de ànimes s'amunteguen a banda i banda del riu. Quan tot just han deixat de sonar els eterns clàxons dels vehicles a altes hores de la nit ja tornen a sonar amb les primeres llums de l'albada. El trànsit és un infern. Creuar un carrer prop de Meidan Tahrir, al centre, és una qüestió d'ignorància i de fe. Cal ignorar els vehicles i creure fermament en arribar fora de perill a l'altra vorera. Tot i això la megalòpolis egípcia no deixa indiferent a ningú, és una qüestió d'extrems, s'odia o s'estima.
© J.L.Nicolas
