Adelaide
Diuen que Adelaide sembla una ciutat britànica. Em va semblar una ciutat nord-americana encara que els seus habitants siguin indubtablement australians. El traçat dels seus amplis carrers i avingudes és tan rectangular com podria ser-ho el Manhattan novaiorquès o el North Beach de San Francisco, amb grans murals i barri xinès inclòs, tot i que no tingui les mateixes dimensions. També hi ha un tramvia, tot i que no ascendeixi un turó com Nob Hill i alguna catedral que podria recordar vagament a la de Saint Patrick a la cinquena avinguda.
Però, òbviament, Adelaide també té les seves singularitats. Probablement poques ciutats al món tinguin un senyal de trànsit per indicar una travessia d'ànecs o, en lloc d'esquirols, curiosos opòssums pul·lulant pels seus jardins públics i per les seves places que sense vergonya, s'acosten a pidolar unes molles de pa. A aquestes caldria afegir la presència, al zoo, de diables de Tasmània, dingos, o un petit marsupial anomenat wombat. Un extens anell de parcs i jardins al voltant del centre sí que pot donar-li un cert aire anglès. Els jardins botànics, als quals s'accedeix a través d'un palauet victorià de vidre, The Palm, daten de l'any 1854, catorze després de fundar-se el municipi, i són un espai ideal on anar a perdre plàcidament el temps, estirar-se a llegir sobre la gespa perfectament tallada a la vora d'algun dels petits llacs que adornen el lloc o en la del riu Torrens, que travessa la ciutat d'oest a est.
Llegir més en edició impresa o e-Book
© J.L.Nicolas
