Alfabets Mediterranis
Quatre mil anys abans de la nostra era es va desenvolupar a Egipte un dels primers sistemes d'escriptura coneguts. Als jeroglífics seguirien alfabets simplificats i, en un món veí, el fenici que donaria lloc posteriorment als alfabets més difosos en l'àmbit mediterrani: el grec i el llatí.
El sistema d'escriptura emprat a l'antic Egipte va combinar logogrames, signes consonàntics i referències conceptuals. Els noms propis, principalment els dels faraons i rellevants personatges públics s’encapsulaven al voltant d'una línia que els tancava. Els egipcis ho van anomenar mdw ntr (medu netxer), les paraules del déu i el seu us va sorgir en època predinàstica cap al 3300 aC, de fet consideraven l'escriptura un regal del déu Tot a la humanitat. L'exemple més antic que es coneixia, abans que en unes excavacions realitzades a Abydos el 1998 es trobés una mostra protojeroglífica, era la Paleta de Narmer, datada al 3100 aC. Es tracta d'una placa de pissarra descoberta el 1898 al temple d'Horus a Hierakonpolis, antiga capital de l'Alt Egipte i avui conservada al Museu del Caire. L'escriptura jeroglífica va ser emprada principalment en textos religiosos i en la glossa de les gestes dels faraons, una operació propagandística que, profundament gravada en la pedra, ha arribat fins als nostres dies. Usos més rutinaris com la comptabilitat o els registres d'operacions comercials van propiciar el desenvolupament de les escriptures hieràtica i, al segle VII aC, la demòtica, una simplificació que permetia la seva transcripció sobre fulls de papir. El 1799 el descobriment de l'anomenada Pedra de Rosetta, un text trilingüe escrit en jeroglífic, demòtic i grec, permetria a Jean François de Champollion desxifrar el codi de l'escriptura egípcia. En hieràtic es va transcriure Nes-pa-Sefy, el conegut com a Llibre dels Morts que descriu al difunt el trànsit a la nova vida. Hi ha còpies i fragments en diversos museus, una d'elles descoberta el 1858 a Deir el Bahari, es troba al Musée d’Archeologie Mediterranée, a Marsella.
Mentre els temples d'Egipte es cobrien de jeroglífics, al nord, en ple Egeu, s'estava emprant una escriptura diferent. Entre els segles XVII al XV aC l'idioma parlat a l'illa de Creta durant el període minoic es transcrivia en tauletes de fang i probablement també en papir, tot i que tan sols s'han conservat les tauletes a causa que, en algun moment, algun incendi va col·laborar en la seva preservació, convertint l'argila en terracota. L'alfabet emprat s'ha anomenat Lineal A i encara no ha estat completament desxifrat. Es coneixen uns setanta caràcters sil·làbics i un centenar de signes amb significat propi, logogrames, més alguns que corresponen a xifres i que han estat desenterrats principalment en tres llocs de Creta: Haghia Triada, Zakros i Chania, encara que també han estat trobades planxes en altres llocs de Grècia, Turquia i Israel.
La variant que s'ha anomenat Lineal B, tot i que comparteix 55 caràcters amb l'anterior, no correspon a la mateixa llengua sinó al micènic parlat a Grècia entre el 1600 i el 1000 aC. El 1894, l'arqueòleg britànic Arthur Evans va començar a publicar les seves teories al Journal of Hellenic Studies amb un article titulat Primitive Pictographs and a Prae-Phoenician Script from Crete en el qual distingia entre escriptura pictogràfica i un sistema lineal d'escriptura. Es tracta del mateix Arthur Evans qui va adquirir una parcel·la de terreny al sud de Heraklion, a Creta, on descobriria el palau de Cnosos. Les tabletes que es van descobrir a Pilos el 1939 van dur a que l'arquitecte Michael Ventris amb la col·laboració del filòleg John Chadwick el desxifressin el 1952, mostrant que es tractava d'una forma primitiva, prehomèrica, del grec. Amb la destrucció dels palaus minoics 1200 anys abans de la nostra era es va perdre aquesta escriptura.
A la mateixa Creta, en les excavacions del palau minoic de Festos, l'arqueòleg italià Luigi Pernier trobaria el juliol de 1908 el misteriós disc amb inscripcions en ambdues cares amb alguns signes semblants a aquells de l'escriptura Lineal encara que ni tan sols ha pogut ser interpretat, però si datat al voltant del 1900 aC. Actualment s'exhibeix al Museu de Heraklion.
Es coneixen dues escriptures més emparentades amb el Lineal, el fenici i el grec arcaic, són les que es van emprar a l'illa de Xipre en els segles finals del segon mil·lenni aC i que encara no han estat desxifrades: el xipriota minoic i el xipriota sil·làbic .
L'alfabet fenici seria transcendental a la Mediterrània, basat en el protosinaític que reprodueix tan sols les consonants es desenvoluparia a Canaan i en els antics ports del Proper Orient entre els segles XIII i XII aC, la inscripció més antiga que es coneix és la del sarcòfag del rei de Biblos, Ahiram. Signada pel seu fill Ittobaal, és tracta d’una maledicció destinada a possibles profanadors advertint-los que "si un rei entre reis, un governador entre governadors o un general ataqués Biblos i profanés aquest sarcòfag, es desfulli el bàcul del seu poder, s'ensorri el seu tron i fugi la calma". El text empra 19 dels 22 caràcters de l'alfabet fenici. Biblos, al nord de Beirut, era el nom que els grecs van donar a Gebal, actualment Jubeil, que significa turó, muntanya. A través d'aquest port comerciaven amb el papir procedent d'Egipte. També va ser en aquesta ciutat on es van descobrir el 1928 una desena d’inscripcions incises sobre planxes de bronze amb caràcters anteriors al fenici. Formen l'anomenat Sil·labari de Biblos.
L'expansió comercial que va impulsar als de Sidó i Tir cap a occident va portar amb ells els seus caràcters escrits que es van propagar allà on van establir delegacions i assentaments i on alguns pobles van adaptar l'alfabet al seu propi idioma. Hi ha caràcters que han transcendit d'un sistema d'escriptura a un altre i que originalment corresponien a un significat concret relacionat per acrofònia al propi caràcter, així alp / alpa / alfa / alef / alif signifiquen originalment bou amb un cert component de logograma representant el cap de bestiar; bet / beta / ba volen dir casa i amb la unió dels dos primers caràcters es forma la paraula alfa - bet, alfabet.
Per als antics grecs l'aparició de l'escriptura està vinculada a l'èpica segons la qual Cadme, germà d'Europa, la princesa fenícia de Tir, va facilitar el coneixement a canvi d'informació sobre el segrest de la seva germana per Zeus. És una forma d'admetre l'origen fenici de l'alfabet grec. Els caràcters fenicis van ser adaptats a la llengua grega modificant-ne algunes assignacions per incorporar les vocals - α, ε, ι, ο, υ - (alfa, èpsilon, iota, òmicron i ípsilon) i afegint consonants no existents en fenici - φ, χ, ψ - (fi, hi, psi), tot i que no es va desenvolupar d'una manera uniforme en tot l'àmbit hel·lenístic. La variant oriental, usada a Atenes, Jònia i Àsia Menor seria la preeminent i va acabar escrivint-se d'esquerra a dreta. Anteriorment es podia fer alternativament en un sentit diferent a cada línia, és l'alternança de línies anomenada bustrofedon. Un voluminós exemple és el codi de Gortyna, a Creta. La variant del grec que es va desenvolupar a Occident i a la Magna Grècia va inspirar els caràcters etruscs i l'alfabet romà. Una altra variant oriental formaria el copte, emprat actualment tan sols en la litúrgia cristiana a Egipte.
L’etrusc emprat a l'occident de la península itàlica central disposa de 26 caràcters bàsics i 22 més d’expandits. Inicialment es transcrivia a la manera de bustrofedon fins que, igual que el grec, va acabar transcrivint-se únicament d'esquerra a dreta. En són bons exemples les làmines d'or de Pyrgi, gravades en etrusc, fenici i púnic; el disc de Magliano, que recorda a aquell de Festos, o el Cipo de Perugia, una llosa de pedra gravada.
Esteles lapidàries, ceràmiques, làmines de plom i monedes han conservat el testimoni dels alfabets desenvolupats per les cultures iberes, molt probablement influïts pel fenici i el grec arcaic. I és que no va existir un signatari únic sinó tres escriptures diferents, la nord-oriental o llevantina, que va ser la més emprada, escrita d'esquerra a dreta, la sud-oriental i l'alfabet greco-ibèric; tots són semisil·làbics, és a dir, tenen caràcters que representen síl·labes completes.
Al Museu de Prehistòria de València s'exhibeixen algunes làmines de plom amb llistats de persones i de productes trobades en els jaciments arqueològics de Iàtova i dels Vilars. Un altre amb una relació de noms de personatges ibers que actuen com a testimonis en una transacció comercial es mostra al Musée de Sigean, al Rosselló, aquest, fet amb la mateixa tècnica, està redactat, però, en grec antic i etrusc. Per escriure sobre el plom s'utilitzaven punxons i l'escalfament del material permetia esborrar les inscripcions per a realitzar-ne de noves. D'aquest tipus de suports s'han trobat uns setanta i semblen, en general, documents comercials o cartes privades.
Altres inscripcions apareixen en ceràmiques decorades, en ocasions com una explicació addicional del relat expressat gràficament o com una dedicatòria. Aquest tipus es troba en peces edetanes de finals del segle III aC. O en esteles funeràries com la de Santa Perpètua de la Mogoda i en les nombroses monedes trobades pertanyents a les seques que mostren en els anversos: Kelse, Bilibilis, Sekaisa, Sekobirikes, Ekualakos, Arketurki i altres.
Avui emprat per una bona part de les llengües del món l'alfabet llatí va néixer de les modificacions realitzades ajustant a les seves necessitats l'alfabet grec de les colònies de la Magna Grècia, probablement a través de l'alfabet etrusc, recuperant 21 dels seus 26 caràcters. Per descomptat els exemples més antics que es conserven són sempre aquells que van emprar la pedra com a suport i, en el cas del llatí, la República i l'Imperi romans es van encarregar de distribuir per tot l'orbe mediterrani esteles de commemoració o làpides funeràries, mil·liaris amb indicacions de distàncies i localitats. Altres materials peribles apareixen fortuïtament conservats d'alguna manera impredictible. Recentment han aparegut a Londres algunes tauletes de fusta amb inscripcions en minúscula que fan referència a la ciutat.
Al segle IX, per facilitar les traduccions i la lectura de les Escriptures en els territoris de llengua eslava el missioner búlgar Sant Climent d'Ohrid va sintetitzar amb caràcters provinents dels alfabets grec i glagolític l'alfabet ciríl·lic emprat en l'actualitat a Rússia i als països vinculats a l'extinta Unió Soviètica. L'alfabet glagolític originari va ser ideat pels Sants Ciril i Metodi amb aquell propòsit. Glagolitsa vol dir, en búlgar antic, els signes que parlen.
Una de les variants del fenici formaria l'alfabet arameu i a través d'aquest i el nabateu es crearien els caràcters hebreus i àrabs. El àlef-bet, l'alfabet hebreu, format per 22 lletres, no utilitza vocals. Amb el mateix origen encara que amb influències més marcades del sistema nabateu, l'alfabet àrab sorgeix sobre el segle IV. La gran expansió de l'Islam al segle VII el farà estendre’s al llarg de tota la riba meridional de la Mediterrània incloent la península ibèrica. L'àrab és un alfabet bàsicament consonàntic, no inclou les vocals curtes més que com a signes de puntuació. La prohibició que va establir l'Islam sobre la representació d'éssers animats va convertir la cal·ligrafia en una alternativa artística a la decoració de palaus, mesquites i publicacions. Des d’aleshores les sures de l'Alcorà han ornat nombrosos edificis públics i privats des d’Algeciras a Istanbul, parafrasejant la cèlebre cançó de Joan Manuel Serrat.
© J.L.Nicolas
