Antígona
La tragèdia clàssica de Sòfocles va donar nom a un barri de nova creació a l'est del nucli antic de Montpeller. Una reinterpretació del classicisme arquitectònic sorgit a la fi dels anys setanta de l'estudi de l'arquitecte català Ricard Bofill.
Segons la mitologia grega Antígona va ser condemnada a mort per desobeir a Creont, rei de Tebes, en donar honors fúnebres al cos del seu germà, Polinices. Antígona va patir les conseqüències de pertànyer a una família poc ortodoxa, amb un pare, Èdip, que havia concebut quatre fills amb la seva pròpia mare, Iocasta, germana al seu torn de Creont. Els seus dos germans, Polinices i Etèocles es van enfrontar pel tron de Tebes, donant origen a una altra tragèdia recollida per Èsquil a Els Set contra Tebes. Antígona va ser escrita a l'antiguitat per Sòfocles i també per Eurípides i representada ja al segle V aC. Una obra que seria reinterpretada en nombroses ocasions a la literatura, el teatre i l'òpera a través de les adaptacions personals de Jean Cocteau, Margarite Yourcenar, Salvador Espriu, Bertolt Brecht, Schubert, Gluck o Carl Off, entre tants d'altres.
La influència de la mitologia grega arriba a l'arquitectura. A la segona estrofa dels cors, a l'obra de Sòfocles, es parla de “l’impuls d’habitar ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos; com a defugî els trets al ras de les incòmodes glaçades i de les males pluges, amb recursos per tot”. Antígona és també el nom que es va triar per al gran projecte urbanístic de l'estudi de Ricard Bofill per urbanitzar completament una extensa àrea a l'est del barri de l’Écusson de Montpeller, no en va es van reinterpretar les línies de l'arquitectura clàssica en un estil que es podria qualificar de neo-neoclassicisme integrat en la línia postmoderna del taller de Bofill.
La decoració d'Antígona es complementa amb estàtues d'inspiració clàssica. Al costat de la sortida del Polygone s'han instal·lat dues rèpliques de les estàtues gregues dels segles V i III a.C. del Discòbol i de l'Apollon de Belvedere, els originals - en realitat còpies d'època romana – s’exhibeixen en els Museus Vaticans; a la plaça de Zeus es troba la Diana de Versalles, còpia de l'Artemisa caçadora que es mostra al Museu del Louvre, a París, on també està l'original de la Victòria de Samotràcia de l'esplanada d'Europa.
Tanmateix el nomenclàtor dels carrers adjacents s'ha contagiat de l'esperit hel·lenístic amb les vies dedicades a Atenes, a l'Epir, a Tebes, les places de Marató i Acadia, l'avinguda del Pireu i els molls de Cítera.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
