Arribar i Moldre
La meva primera peregrinació va ser absolutament accidental. Deixava Madrid sense tenir ni la més remota idea de cap a on anar. Així que em vaig acomiadar dels amics de la capital i vaig anar cap a l'estació de Chamartín com podia haver anat a Atocha. No hi havia intencionalitat alguna, de la mateixa manera que tampoc n'hi va haver escollint la destinació. Va ser una cosa tan simple com pujar al primer tren, que no fos de rodalies, que partís, sense importar cap a on. Vaig despertar a Santiago de Compostel·la.
Em vaig instal·lar en una petita pensió en la rua del Hórreo, molt propera al casc antic monumental. Era tan senzilla com barata. La llum era una simple bombeta, però tenia una d'aquelles boniques balconades de vidriera tan típiques de Galícia. No hi havia lavabo, un petit moble de fusta amb un gibrell de plàstic i un bol de porcellana encaixat feien el cas. Anava a llegir a les terrasses de les cafeteries prop de la plaça Fonseca. Podia passar hores assegut veient passar la gent o simplement passejant pels acollidors porxos dels carrers del casc antic a les tardes de pluja. Vaig passar dies repetint les mateixes accions, els mateixos gestos, tornant als mateixos llocs, caminant i desfent els mateixos recorreguts. Un bon dia vaig anar-me'n i des de llavors, i fins i tot ara, he sentit una certa nostàlgia per aquelles repeticions, pels passejos, per la vidriera ... i per un gibrell de plàstic.
Passades tres dècades, el paviment dels carrers que recordava mullats per la pluja, els petits establiments i bars, havien canviat, la gent probablement també havia canviat. Quedava la pluja. Es van multiplicar les botigues de records i les efígies de l'apòstol s'exhibien a centenars en els aparadors al costat de petxines, bastons i una infinitat de parafernàlia jacobea.
Llegir més en edició impresa o e-Book
© J.L.Nicolas
