Cluedo a Picardia
Els camps tenen un color indefinit a principis de tardor entre Corbie i Vaux-sur-Somme, a la Picardia francesa. S'alternen les superfícies llaurades, ja llestes per a la sembra, amb les restes de les collites de colza i les de blat de moro. Les suaus llomes que es succeeixen en el paisatge amb els meandres del Somme tenen una aparença radicalment diferent a la primavera. Els brots estan creixent en els prats de cereals a finals d'abril i transformen la perspectiva de l'horitzó. Tot és esplendorosament verd. L'últim color que va veure Manfred von Richthofen el diumenge 21 abril 1918 a les onze del matí mentre intentava aterrar el Fokker DR I Dreidekker (triplà) que pilotava. Ho va aconseguir, però ja era mort.
Una placa amb una breu sinopsi, a la carretera, al costat del prat, i a poca distància de l'antiga fàbrica de maons Sainte Colette recorda el lloc on va caure el Baró Roig. Allà va acabar la seva història i allà va començar el mite.
A finals d'abril, pocs mesos abans que s'acabés la Gran Guerra, o la Guerra del 14-18, com agraden d’anomenar els francesos, el front estava al costat del curs del Somme, després dels avenços alemanys de l'ofensiva de primavera. La batejada Operació Michael, llançada pel general alemany Luddendorff no seria detinguda més que a les rodalies de Villiers-Bretonneux. Aquell matí, com altres, Von Richthofen va enlairar-se amb nou dels seus companys, entre ells el seu cosí Wolfram, de la petita localitat riberenca de Cappy. Ignoraven que, a l'est, també ho havia fet l'esquadrilla 209 de la Royal Air Force britànica en patrulla de reconeixement. Entre els pilots figurava el tinent canadenc Wilfrid Reid Wop May. May s'havia enrolat a l'exèrcit el 1916, als 20 anys d'edat. Enviat a Anglaterra es va unir al Royal Flying Corps on es va graduar al febrer de 1918, no sense haver destrossat un parell d'aparells. El 9 d'abril va ser transferit al 209. May va passar el mes adaptant-se al nou biplà Sopwith Camel D3326. El matí del 21, tenia ordre de patrullar i de mantenir-se al marge en cas que s’entaulés combat. Passades les 10 es van trobar amb una esquadrilla de triplans i els van atacar. May va guanyar alçada per observar la refrega amb una certa distància. Va veure un aparell enemic en les seves mateixes circumstàncies i va decidir-se a atacar. Aquest era el de Wolfram, cosí del Baró Roig, en una de les seves primeres missions aèries. Wolfram va picar perseguit per Wop May. Manfred va percebre els problemes del seu cosí i es va llançar rere el novell tinent canadenc. El cap de la 209, el capità, també canadenc, Arthur Roy Brown, va picar després Von Richthofen llançant successives ràfegues de trets amb les metralladores Vickers muntades en el seu biplà. Un cop es va desviar Wolfram, la persecució va quedar reduïda als dos Sopwith Camel de la RAF i el triplano alemany. Després de llançar les seves ràfegues, Brown va continuar el seu rumb, pràcticament transversal al dels altres dos aparells, intentant recuperar la trajectòria d'aquests. May i Manfred Von Richthofen van seguir un darrere l’altre a molt poca alçada de terra, a menys de cent metres, travessant les posicions australianes.
Probablement Von Richthofen va percebre l'excessiu risc que estava prenent o ja havia estat ferit i va abandonar la persecució de May. Milers de projectils s'estaven disparant des de terra i d'entre ells, una única bala del calibre 0.303 britànic (7.7mm), va travessar obliquament de dreta a esquerra i de baix a dalt el tors del Baró. Probablement ni tan sols visqués seixanta segons després de ser tocat. El temps just d'acabar la maniobra Immelman que havia iniciat per canviar el rumb i tornar cap a les posicions alemanyes. Ja mortalment ferit va iniciar un exitós aterratge forçós en un prat al nord de Vaux-sur-Somme, rere les línies de l'Australian Imperial Force.
Les restes de l'aparell germànic van ser desmantellats pels soldats australians que es van afanyar a anar a la caça de souvenirs del Baró Roig. Van desaparèixer les botes de pell, el casc i altres efectes personals. La matrícula de l'avió amb la inscripció Militar Fluzzeug Fokker DR. 1525/17 també va ser sostreta. La seva persona va quedar en pijama. Era de seda. El cos va ser portat a un hangar militar del tercer esquadró de l'Australian Flying Corps a Poulainville, prop d'Amiens, i examinat per quatre metges: els coronels T. Sinclair i J.A. Dixon, del Quart Exèrcit Britànic, el capità G.C. Graham i el tinent G.E. Downs assignats a la Força Aèria.
La tarda del dia següent, 22 d'abril, Manfred Von Richthofen va rebre honors militars per part dels seus enemics. Sis aviadors australians amb el rang de capità, el mateix que el del pilot abatut, van carregar el seu fèretre abans d'enterrar-lo en el petit cementiri de Bertangles, al nord d'Amiens. El 1920, acabada la guerra, les autoritats franceses van traslladar les restes al cementiri militar de Fricourt. Cinc anys després la família Von Richthofen va reclamar el cos i va ser traslladat al cementiri de Invalidenfriedhof, a Berlín. Finalment, el 1975, va ser portat al panteó familiar a Südfriedhof, a Wiesbaden, capital de l'estat de Hesse.
Mai s'ha pogut dilucidar i segueix sent objecte de controvèrsia l'autoria de l'únic tret que va acabar amb la vida del Baró Roig. Després aterrar, el tinent Wop May, va escriure al seu informe que un red triplane ... followed me down to the ground and over the line on my tail all the time got several bursts into me but didn’t hit me. When we got across the lines he was shot down by Captain Brown. () We afterward found out that the red triplane was the famous German airman Baron Richthofen. He was killed. (un triplano vermell ... em va perseguir fins a terra alineat a la meva cua tot el temps, em va disparar diverses ràfegues sense tocar-me. Quan travessàvem les línies va ser abatut pel capità Brown. () Posteriorment vam esbrinar que el triplano vermell era el del famós aviador alemany Baró Richthofen. Estava mort.)
Hi va haver tres reclamacions sobre l'autoria de la mort del Baró i també es va considerar una quarta possibilitat. La tesi oficial atribuir al capità canadenc del Royal Flying Corps, Arthur Roy Brown el mèrit d'haver abatut a l'as germànic. Brown va perseguir el Fokker del Baró Roig disparant-li per la dreta, però des d'una trajectòria descendent. Segons els testimonis, el Fokker va continuar la persecució de Wop May durant més d'un minut abans de caure abatut, cosa que no hagués estat possible si els trets de Brown haguessin estat precisos. En el seu informe, Brown va anotar: About 10.35 AM I observed two Albatros burst into flames and crash. Dived on large formation of 15-20 Albatros scouts D.V’s and Fokker triplanes, two of which got on my tail and I came out. Went back again and dived on pure red triplane which was firing on Lieutenant May. I got a long burst into him and he went down vertical and was observed to crash by. Lieutenant Mellersh and Lieutenant May. (Sobre les 10.35 vaig observar a dos Albatros caure en flames. Vaig descendir contra una formació de 15 a 20 exploradors Albatros i triplans Fokker. () Vaig tornar a descendir rere d'un triplano vermell que tirava contra el tinent May. Li vaig llançar una llarga ràfega i va caure verticalment. Van ser testimonis els tinents Mellersh i May. ) Amb vistes a la propaganda militar, tant aliada com alemanya, la caiguda de l’as prussià en un heroic combat aeri era la millor versió possible per alimentar un mite. Per uns el de la recentment estrenada RAF, per altres el del incontestable exemple a imitar. Una bala perduda no té èpica castrense.
La segona possibilitat suggereix que el tret va partir de les armes dels tiradors Robert Buie o Willie John Snowy Evans, pertanyents a la 53 ª bateria antiaèria. Aquesta estava situada al vessant oriental d'un petit turó a menys d'un quilòmetre de Bonnay i estava dotada amb metralladores Lewis, que suportaven a la part superior carregadors de 47 ó 97 projectils de 0.303 polzades. Buie va declarar haver fet dues ràfegues contra el Fokker abans que caigués i un cop l'avió de May va haver superat la seva posició: I was swivelling my gun to follow the red machine, and Snowy Evans, manning the other gun on the opposite flank, got first clearance. He opened up at a range of slightly more than three hundred yards. The triplane flew steadily on, still firing short bursts at the Camel, it was now barely 20 yards behind and 10 feet above May. Very close indeed. I was at the ready with my finger on the trigger waiting the clearance. (Estava orientant la meva arma per seguir a l'aparell vermell, Snowy Evans, manejant l'altra arma des del flanc oposat va tenir camp lliure per disparar primer. Va obrir foc a una distància inferior a tres-cents metres. El triplano va volar d'una manera constant, encara disparant ràfegues al Camel, estava tot just 20 metres darrere seu i 10 metres per sobre. Jo estava llest amb el dit sobre el gallet esperant un espai .) Però ambdues descàrregues van ser frontals. Buie i Evans, van ser proposats per a la Meritous Service Medal.
Segons una tercera possibilitat, Von Richthofen va iniciar un viratge, la famosa maniobra Immelman, consistent en un bucle de 180 graus seguida d'un gir longitudinal d'uns altres 180 graus, després d'haver sobrevolat les posicions de la 53ª bateria, abandonant la persecució de May. Estava aproximadament a un quilòmetre a l'oest de Vaux-sur-Somme, passada la cresta de Mourlancourt, dirigint-se cap a Bonnay, quan el sergent del 24 Australian Machine Gun Company, adscrita a la 4 ª Divisió, Cedric Basset Popkin, va accionar per segona vegada la seva metralladora pesada Vickers, òbviament també del calibre 0.303, des del seu lloc a la riba dreta del Somme. Popkin va seguir disparant. Von Richthofen va caure. La posició del sergent sempre ha semblat la més versemblant, davant les de les de Brown i Buie, d'haver infligit la ferida mortal del Baró en funció de la trajectòria del projectil i el recorregut d'aquest en el seu tors.
Un altre testimoni, el tirador George Ridgway, qui estava sobre una pila de maons a la carretera que uneix Corbie amb Bray-sur-Somme, va observar l'últim gir de l'avió de Von Richthofen abans de caure. En paraules de Ridgway, a rain of death was splashing him. (Una pluja de mort l'estava esquitxant.)
Molts anys més tard, el 1964, Popkin va declarar a un rotatiu de Brisbane, el Brisbane Courier Mail que I am fairly certain it was my fire which caused the Baron to crash () but it would be impossible to say definitely that I was responsible. (Estava pràcticament convençut que van ser els meus trets els que van derribar al Baró, però seria gairebé impossible assegurar amb certesa que vaig ser jo).
L'última possibilitat, i en absolut menyspreable, és la que explora la simple possibilitat que fos un dels milers de projectils anònims que van disparar les tropes des de terra. Els soldats australians estaven armats amb el fusell estàndard de l'exèrcit britànic, el Lee Enfield de 0.303. A partir d'aquí totes les teories convergeixen en una sola realitat: aquest va ser l'últim vol del Baró Roig.
Altres teories aprofundeixen en les causes que van portar a Von Richthofen a acarnissar-se amb May. Aquestes suggereixen que la ferida soferta al cap pel Baró l'any anterior va tenir conseqüències duradores. El Baró Roig havia estat abatut el 6 de juliol de 1917 pel capità Donald Cunnell. Malgrat les ferides va aconseguir aterrar en territori propi. La convalescència va durar fins a l'octubre del mateix any, quan va retornar al servei actiu. Durant aquest temps Von Richthofen va escriure la seva autobiografia: Der Rote Kampfflieger (El roig aviador de combat). En el cinquè capítol Von Richthofen va assenyalar: Hi ha alguns moments en la vida que li remouen particularment a un els nervis i el primer vol en solitari està entre ells. Von Richthofen va aconseguir la seva última victòria un dia abans de morir. Sobre Villiers-Brettoneaux va abatre el Sopwith Camel del tinent David Gresswolde Lewis, del tercer esquadró de la RAF. El tinent Gresswolde va morir un 9 d'octubre de ... 1978.
També existeix la teoria de la conspiració, en què Von Richthofen seria atret a propòsit sobre les posicions de les bateries australianes, per als que, en aquestes circumstàncies i a aquella baixa alçada, va ser un blanc fàcil.
© J.L.Nicolas
.jpg)
