Conques, a Aveyron
La petita població de Conques, a l'antiga província de Rourge i a pocs quilòmetres de la Vall del Lot, avui entre els departaments de Cantal i d'Aveyron, conserva l'encant d'haver preservat l’aparença medieval a l'ombra de la gran abadia de Sainte Foy, en la mesura del que en queda, una joia del romànic.
Diuen que Conques, Concas en occità, deu el seu nom a Lluís el Pietós, qui es va inspirar en la forma en què s'encaixa a la vall del riu Ouche, tributari del Dourdou. Enfilada en un pronunciat vessant de la vall, va néixer entorn del monestir fundat a finals del segle VIII per l'eremita Dadon. L'arribada de les relíquies de Saint Foy, Santa Fe, furtades per un monjo a Agen, va activar el flux de peregrinacions al cenobi i el va incorporar al Camí de Sant Jaume. La reforma romànica de l'abadia per acollir el creixent flux de visites va atreure la nombrosa mà d'obra necessària per a la construcció del nou temple. Després de la fundació del monestir ja es parla de l’existència d’un nucli habitat al Livre des Miracles i, posteriorment, a finals del segle XI queda recollit al Cartulaire de l’abbaye, quan ja habitaven el cenobi una trentena de monjos. La població també va créixer, l'any 1370 es comptaven 730 focs, cosa que fa estimar el cens en poc menys d'unes tres mil persones.
Conques ha preservat magníficament l'entramat urbà medieval amb gairebé escasses modificacions, algunes del segle XIX. Estrets carrerons travessen d’altres formats d'esglaons que pugen i baixen per carrers que es troben a diferents nivells del terreny. Encara que, actualment, la majoria dels edificis no daten de més enllà del segle XVI, el fet que s'hagin emprat materials de construcció locals ha proporcionat una gran homogeneïtat i un aspecte monocrom a les cases, moltes amb façanes d’entramat de fusta i teulades de pissarra. Quan l'inspector general de monuments històrics, Prosper Merimée va visitar el lloc l'any 1837 es va sorprendre gratament, escrivint en les seves cèlebres notes: “n’être nullement preparé à trouver tant de richesses dans un pareil désert”. (“No estar de cap manera preparat per trobar tanta riquesa en un desert així”.)
Hi va haver un temps en què la població va estar protegida rere un anell de muralles, amb quatre portes d'accés i algunes torres de defensa. De tot això en queda el record, algun fragment de mur i tres de les quatre portes. Dues, la de Vinzelle i la de Barry, conserven l'estructura romànica de la base de l'estructura, són del segle XII, la tercera porta és posterior. La porta de la Vinzelle és a una cantonada de la part alta, a l'interior de l'arc, una fornícula conté una imatge d'una Verge, per sobre hi ha un pis d'entramat de fusta amb una teulada on creix l'herba. La porta de Barry també és de mig punt amb un pis afegit per sobre. La de Fer du cap als horts i el riu baixant per un carreró empedrat amb lloses i un desguàs central. La quarta porta, la de la Foumourze, ja fa temps que va desaparèixer. A la banda nord de la muralla es conserva una torre de defensa de planta circular de finals del segle XV coronada per una teulada de llaixes de pissarra. Molt a prop hi ha el Château d’Humières, aixecat a cavall dels segles XV i XVI, posseeix una doble estructura de quatre pisos d'alçada, la lateral, en forma de torre poligonal està rematada per una mena de cimbori octogonal. Un altre edifici notable és la Maison Dadon, al carrer Émile Roudié, amb un monumental pòrtic de fusta i que, en altres temps, va acollir l'antic hospital general de Sainte Foy. O el que avui acull l’oficina de turisme, de façana d’entramat de fusta de dos pisos sobre els quals hi ha un rellotge i, encara per sobre una campana sostinguda en ferros forjats.
Onze fonts distribuïen l'aigua a Conques, encara en queda alguna, la de Plô, prop de l'abadia, ja era esmentada al Codex Calixtinus, aquella mena de guia medieval del Camí de Sant Jaume. Després de l'abadia està la capella del Rosari, un edifici de capçalera recta construït el 1465, amb voltes apuntades cobertes de murals, al costat d’allà on hi havia l'església parroquial dedicada a Sant Thomas Beckett, enderrocada el 1840.
Avui és un plaer caminar pels seus carrers, sobretot quan són buits de visitants i les ombres bromoses de l'hivern permeten que el sol brilli a través de la pluja. Quan el sol es pon sembla una flama eterna.
© J.L.Nicolas
