Creus, Cruceiros i Calvaris
Entre la boira s'entreveuen, a manera d'aquella famosa coreografia de Michael Jackson plena de zombis, lloses i làpides que esquitxen arreu la superfície del cementiri. Encara grallen els corbs sobre una de les reixes que delimiten l'espai mentre les últimes llums del dia permeten entreveure una gran creu que emergeix i es destaca entre altres. No és una creu comuna. Més aviat és descomunal pel seu volum. A la incipient penombra s'aprecien seus relleus sobre la superfície gravada, a l'anvers i en els laterals. A les illes britàniques en diuen simplement creus altes, High Crosses.
La propagació del cristianisme a les costes occidentals d'Europa, l'Atlàntic d'arrels celtes, va propiciar, en el marc de la divulgació del discurs religiós i de la seva expansió territorial, la construcció de multitud d'edificacions religioses: esglésies, abadies... i també d'elements simples com senzilles creus, l'expressió icònica més concisa de les creences cristianes. Aquestes es van emprar per delimitar parròquies o assenyalar camins. Al costat de monestirs o catedrals, assenyalaven, de vegades ostentosament, la importància d'aquests.
Des de les ries gallegues als fiords escandinaus, passant per les dues Bretanyes, les costes de Armòrica i Normandia, Alba i Hibernia, es van multiplicar en nombre. La morfologia que van adoptar les creus a Irlanda, amb un cèrcol sobreposat a la intersecció, es creu que va ser introduïda per Sant Patrici durant els temps de l'evangelització, incorporant el signe cristià a un cercle solar pagà. Encara que, tenint en compte una consideració més prosaica, també és possible que l'ús del cèrcol fos un simple recurs per assegurar l'estabilitat de la pedra. Es pensa, així ho testificava Sant Adomnán, abat de Iona, al segle VIII, que anteriorment aquestes creus monumentals s'havien erigit en fusta. Amb el pas del temps la senzillesa en el disseny es va complicar amb motius geomètrics entrellaçats, evolucionant a elaborades i riques ornamentacions amb representacions figuratives inspirades en episodis de les escriptures. D'aquesta manera es dirigien amb finalitats didàctiques i de proselitisme a un públic fonamentalment illetrat.
De la mateixa manera que les creus de les illes, a Galícia es va estendre l'ús d'erigir cruceiros. Segons un inventari de la Universitat de la Corunya hi ha almenys uns dotze mil. De construcció tardana respecte a les creus celtes, el seu apogeu es centra entre els segles XIV i XVII. La seva funció és la mateixa, sacralitzant llocs sospitosos d'haver albergat cultes pagans. L'existència de les rutes jacobees, a més de senyalar les cruïlles dubtoses, les hauria vinculat als calvaris bretons. El cruceiro més antic que es conserva és el de Melide, del segle XIV. El pas del temps els afegeix un caràcter dramàtic que tendeix a un marcat barroquisme en la imatgeria amb l'augment del nombre de personatges. De vegades són costejats per qui necessita guanyar indulgències per a si o per a tercers. Òbviament la figura més característica és la de Jesucrist a la creu, encara que de vegades figura geminat amb la Verge al revers, com és el cas del que es troba al costat del Convent del Carme, a Padrón. Una variant són els Petos de Ánimas, petites capelles que, aïllades o al costat d’alguns cruceiros, originalment estaven ideades per recollir donatius i almoines destinats a alleujar les ànimes del purgatori. Actualment encara es mantenen espelmes o ciris en algunes d'elles. Un doble exemple és al concello de Montederramo, a la província d'Orense. Al costat de la capella de Sant Antoni el superb cruceiro de Marrubio està flanquejat per un parell d'aquests elements, tot el conjunt data de 1778.
© J.L.Nicolas
