De gaseles i camells
Mahdi Benabderramane és llarg. Molt llarg. Si a això li sumem els onze metres de txetx, de turbant, és més llarg que un dia sense pa. Alguna vegada va passejar, a la recerca de te, el seu te, un Gunpowder originari de Zhejiang, pels carrers del barri de Gràcia, a Barcelona. Quan vestia amb americana i corbata no passava res. Quan decidia enfundar-se la gandhura, la túnica blava i el txetx, era simplement espectacular i no podia evitar les mirades de la resta de transeünts. Un tuareg disfressat de tuareg al centre de la ciutat.
Tenia una particular obsessió per aquest tipus de te, el mateix que consumia habitualment al sud d'Algèria, a casa seva. A casa, mantenia els seus costums, el primer que va fer en la seva primera visita va ser preguntar per on surt el sol. Cal esbrinar cap on queda la Meca. La segona comprar ingredients per elaborar un cuscús halal, pel meu desencant. No sóc vegetarià encara però aprecio els seus cuscús. Tercer posar a bullir la tetera i iniciar la cerimònia del te. Això de la cerimònia és literal, es passa la infusió d'un got a un altre una vegada i una altra més. L'objectiu és que en el tràfec es generi escuma mentre es va refredant. Contra més escuma s'obté millor i més apreciat és el resultat. El ritual es repeteix tres vegades. Si cal rebutjar algun és preferible que siguin els primers, que són els millors, sota risc de semblar un maleducat irreductible. El primer te tot just té un pel de sucre, és amarg com la vida. El segon, sensiblement més dolç, és fort com l'amor. Es continua afegint sucre i en la tercera ronda, és per al meu gust, exageradament dolç, com la mort diuen.
Mahdi sempre ha circulat sense companyia a peu per Barcelona, mai ha demanat un mapa, ni una indicació. Mai m'he molestat a preguntar el perquè a algú que viu i circula entre el Tassili Aggahar i el Tassili n'Ajjer, en un desert més gran que la península sencera. Sempre va arribar a casa a l'hora del te.
© J.L.Nicolas
