De Ragusa a Dubrovnik
Non bene pro toto libertas venditur auro, la llibertat no es ven ni per tot l'or del món. La República de Ragusa, quan va ser ciutat-estat a la costa dàlmata, va haver d'aprendre a nedar i guardar la roba entre les turbulentes aigües que separaven venecians de turcs per mantenir-se fidel al seu lema.
Avui coneguda pel nom eslau, Dubrovnik va néixer de dues ciutats separades per un canal. L'assentament original es va establir en una illa que va rebre el nom de Laus, roca en grec, que acabaria derivant en Ragusa. A l'altra banda del canal, al turó unit a la costa i poblat per alzines, dubrava, es va crear Dubrovnik. A l'encegar-se la via d'aigua, tots dos nuclis van quedar units. Des de la seva fundació Ragusa va estar vinculada a l'Imperi Romà d'Orient, a Constantinoble, fins al saqueig d'aquesta el 1204 durant la Quarta Croada, quan va ser incorporada a la República de Venècia i de la qual va prendre com a exemple les institucions, creant el Consilium Maiorum, és a dir, el Senat, així com la cerimònia que anualment enllaçava Venècia amb l'Adriàtic en el matrimoni amb el Mar. En el cas de Ragusa, cada dia 3 de febrer, durant la celebració de Sant Blai, els almiralls de la flota desplegaven la senyera del patró de la ciutat pronunciant una lloança a la qual la gent responia: Llarga vida a Sant Blai a la terra i al mar! Que Sant Blai, el bisbe armeni que va viure al segle IV, és el patró de la ciutat s'evidencia pel nombre de talles seves que hi ha repartides per tot arreu, sobre les portes que travessen les muralles, sobre aquestes al port i evidentment sobre l’església.
L’any 1358 Ragusa va trencar els llaços amb la Sereníssima, passant a ser una ciutat independent, tot i que tributària del regne hongarès. Entre els segles XV al XIX va gaudir d'una notable prosperitat, va ampliar el territori sobre les illes de Mljet i Lastovo i sobre la península de Peljesac; va arribar a disposar d'una flota pròpia de dos-cents vaixells i unes hàbils dots per a la diplomàcia que van facilitar la supervivència entre les potències mediterrànies. Va tenir oberts vuitanta consolats i, anys més tard, va ser un dels primers estats europeus a reconèixer la independència dels Estats Units d'Amèrica. També va sobreviure al terrible terratrèmol de 1667 que va devastar la ciutat i va acabar amb gairebé la meitat dels habitants. No obstant això la Libertas no es perdria sinó fins a l'arribada de les tropes napoleòniques que es van apoderar de tota Dalmàcia.
Stradun, a més de ser l'eix de la ciutat, és la zona més plana d'aquesta. La via paral·lela, Prijeko ulica acapara els restaurants elegants amb les taules disposades al llarg del carrer. Des d'aquesta, tots els carrers que es dirigeixen cap al nord no són més que una successió d'escalinates. El mateix succeeix cap a la part meridional, els carrers paral·lels imiten una mica el caràcter de Stradun, potser fins i tot amb més botigues. Aquí els restaurants serveixen pizzes i cuina italiana i aviat arriben les escales que porten a l'extrem de la ciutat, allà on la limiten les muralles i el mar.
Aquestes, més que defensar la ciutat, van desaconsellar atacar-la, modificades i ampliades amb el pas del temps cobreixen un perímetre de gairebé dos quilòmetres amb setze torres i, en alguns punts, arriben a un gruix de sis metres. Cinc fortaleses completen la protecció atorgada per Sant Blai. Dues d'elles, Revelin i Sant Joan, tancaven el port, allà on es fabricaven les galeres i arribaven les mercaderies de ponent i llevant i que avui es disputen les terrasses dels restaurants. Sant Joan és avui Museu Marítim i aquari. Per la part de terra la Torre Minceta dissuadia de qualsevol intent d'aproximació cap a la muralla amb fins hostils. El nom deriva de la família que va tenir la propietat d'aquests terrenys, la família Mencetic. L'hecatombe que va suposar per a Occident la caiguda de Constantinoble el 1435 va aconsellar reforçar-la, més quan els turcs van ocupar Bòsnia. El fort Bokar i la fortalesa de Lovrijenac s'ocupaven de la part de ponent i del mar, l'última separada de la ciutat i completament autònoma sobre un penya-segat de trenta set metres.
L'única vegada que es va posar a prova la resistència de les defenses va ser durant la desintegració de Iugoslàvia. Dubrovnik va patir un dur setge que es va prolongar nou mesos. A l'octubre de 1991 l'exèrcit federal va iniciar l'ofensiva i el bloqueig. Malgrat les protestes de la comunitat internacional els atacs no van obviar el casc antic, patrimoni de la humanitat des de 1979. Belgrad hi havia justificat els atacs a Croàcia en la defensa de la població d'origen serbi. A Dubrovnik els residents serbis es van comprometre en la defensa de la seva pròpia ciutat davant una agressió injustificada.
A principis de setembre de 1992 va arrencar a La Haia la conferència internacional sobre el conflicte iugoslau. Sèrbia va creure que era el moment més adequat per pressionar.
Com si es tractés d'un comiat, l'últim va ser el pitjor bombardeig. Faltaven dotze minuts per a les sis del matí del dia de Sant Nicolau, 6 de desembre, de 1992, quan va caure el primer obús. Fins a quarts de dotze del migdia, quan es va aturar la letal pluja, havia impactat a la ciutat vella la diabòlica xifra de 666 projectils. El bombardeig va colpejar particularment Stradun i va causar dinou víctimes. Entre elles el fotògraf Pavo Urban. Aquest s’havia interessat per la fotografia a través del teatre. Quan es va establir el setge va tornar des de Zagreb i va començar a captar el bloqueig de la ciutat des de dins publicant les seves instantànies en els rotatius Slobodna Dalmacija, Dubrovački Vjesnik i també pel recentment creat Ministeri d'Informació.
Aquell matí Pavo va prendre les seves dues càmeres, una carregada amb diapositiva i l'altra amb blanc i negre i va entrar al nucli antic per la porta de Ploce. Es va parapetar sota el pòrtic del Palau Sponza, a la plaça Luza i enfront de l'església de Sant Blai. Allà arrenca Stradun i les primeres instantànies en color capten el carrer completament buit i la flamarada causada per l'impacte d'un projectil, tremola el carrer i li fa moure la càmera, la gira i fa successives tomes verticals que recullen la columna de fum que s'alça. De nou en posició horitzontal reapareix el campanar de l'església franciscana en esvair-se el fum. En primer terme, a l'esquerra de la imatge s'aprecia el panell en què es publicaven els noms de les víctimes causades pels atacs de l'artilleria sèrbia. Urban va canviar d'aparell, el carregat amb pel·lícula monocroma per prendre les que serien les seves últimes fotografies, la seqüència de cinc disparades en un breu interval mostren una nova explosió al costat de l'església de Sant Blai. El fum i la pols fan onejar la bandera hissada sobre el monòlit de l'estàtua de Rotllà, protegit amb un parapet de llistons de fusta. No hi ha més. Urban va ser ferit a l'estómac per un resquill de metralla. Va quedar estès cap per amunt inanimat. Tenia 23 anys.
L'endemà Miodrag Jokic, vicealmirall de l'exèrcit federal, i diversos representants croats van acordar un alto el foc i el cessament del bloqueig durant les converses mantingudes a Srebreno, al sud de Dubrovnik. Per al mes de maig l'aïllament s'havia esvaït completament. En Pavo no hi era per retratar-ho.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
