De Tartessos a Ibèria
Als antics grecs i fenicis van haver de fascinar-los els mites i el misteri que envoltaven les terres desconegudes d'Occident, l'existència d'un mar ignot, més enllà de les columnes d'Hèrcules o un jardí anomenat de les Hespèrides i una terra o un poble el nom del qual era Tartessos. Tot i que no ens hem d'enganyar, els mites amaguen interessos, en aquest cas els metalls, provinguessin de les mines de Huelva o de la ruta secreta que duia cap a les llunyanes explotacions de Cornualla i Gal·les.
A la fi del segle XIX, Tartessos encara no era més que aquest mite tot i que tenia ressons de versemblança en els escrits clàssics, els relats més propers a la mitologia tracen tres línies de personatges, la de Gerió, relacionat amb els treballs d'Hèrcules, un dels quals tractava precisament de robar-li el bestiar com narra Estesícor d'Himera a la Gerioneida i que el situa a Tartessos, mentre Hesíode ho fa a Eriteia, Cadis; la de Norax, fill d'Hermes i d'Eritia, filla de Gerió, a qui se li atribueix la fundació de Nora, a Sardenya; i el mite d’Habis, transmès per Gneu Trogus Pompeius a Historiae Philippicae et Totius Mundi Origines et Terrae Situs qui cita un rei més antic anomenat Gàrgoris, a qui atribueix que va “inventar el costum de recollir la mel”. En resum, mites que no deixen de transmetre l'evolució de la humanitat des de la recol·lecció d'aliments fins a l'agricultura i la ramaderia.
Més propera a la realitat apareix la presència del rei Argantoni sobre la qual Heròdot narra l'amistat existent entre aquest i els grecs foceus, fins al punt en què, davant l'envestida de Pèrsia a Àsia Menor, els ofereix ajuda per aixecar muralles o per a acollir-los a Tartessos. És comú la menció a les riqueses i al comerç de minerals. Èfor de Cumes, a Història Universal, esmenta que el bronze de Tartessos era conegut a Olímpia, encara que, en general, era més apreciada la seva plata; Aviè va més enllà en assenyalar, a Ora Maritima, que comercien amb els confins de la terra coneguda, a les illes britàniques: “Tartessisque in terminos Oestrymnidom negotiandi mos erat”. (“Els Tartessis acostumaven també a comerciar fins als confins de les Estrímnides”).
La corroboració, o la voluntat de trobar proves físiques de l'existència d'una cultura tartèssia no va arribar fins a l'aparició de personatges il·luminats com l'alemany Adolf Schulten, qui inspirat pels descobriments arqueològics d'Heinrich Schliemann i Wilhelm Dörpfeld a Troia i a Micenes, va tractar d'emular-los cercant una ciutat perduda a Doñana o a la desembocadura de l'Odiel, reflectint les seves tesis a Tartessos und Atlantis, de 1927. No va ser així. Va ser necessari el pas de més anys perquè comencessin a emergir alguns indicis, escassos i poc explícits, de la cultura que va aflorar al sud-oest peninsular. No seria fins a setembre de l'any 1958 quan es descobriria el Tresor del Carambolo, al jaciment d'aquest nom a Camas, Sevilla, un fantàstic conjunt de vint-i-una peces d'orfebreria treballades en or de vint-i-quatre quirats que, es creu, s'emprarien en sacrificis rituals. A aquest seguirien d'altres, com la troballa de ruïnes de construccions, possiblement temples o palaus i també túmuls de soterraments, a Tejada la Vieja, Huelva, al Cerro de la Cabeza, Santiponce, o, al llarg del Guadiana mitjà, als turons del Tamborrio, Borreguero i, el 1978, Cancho Roano, al marge de peces com l'anomenat Bronce Carriazo, el Tresor d'Aliseda o els canelobres de Lebrija. Tot i que encara avui hi ha poques certeses sobre Tartessos el que és indubtable és la influència que va rebre dels primers exploradors fenicis i grecs i la que posteriorment tindria en el desenvolupament dels pobles ibers del sud de la península.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o e-Book
