Dos Pobles Abandonats
La despoblació d'àrees rurals s'ha degut generalment a la recerca de feina i millors condicions de vida. Va ser una constant després de la revolució industrial, però en aquests dos casos, Belchite i Jánovas, les raons van ser completament diferents tot i que amb elements comuns: la guerra civil i la cobdícia humana.
És dilluns, sis de setembre de 1937. El comandant republicà de la 25ª Divisió, Miguel García Vivancos, al costat del comissari Antonio Ejarque, observa a través d'uns prismàtics periscòpics com les tropes rebels abandonen les seves posicions a l’assetjada Belchite. Acaben de prendre la ciutat, però és una victòria pírrica. Conquerir una localitat d'escassa importància els ha impedit prendre Saragossa i el front d'Aragó s'ha estancat sense obtenir cap posició avantatjosa.
Un dia abans Mikhaïl Koltsov, corresponsal del rotatiu soviètic Pravda escrivia: Ahir, a les cinc de la tarda, es va trencar definitivament la resistència feixista. Entre la runa de les cases sonen, cada vegada menys, trets aïllats... Passen els presoners: un oficial de sacerdot amb el revòlver a la cintura, un grup de moros... Belchite ha estat presa. Aquesta victòria, petita, però treballosa, ha donat ànims a les tropes republicanes.
El desafortunat destí de Belchite es va escriure el dia en què un militar gallec va trair al seu govern aixecant a part de l'exèrcit contra la legalitat establerta per sufragi. Però més concretament quan la cúpula militar de la República va intentar recuperar les ciutats aragoneses en poder dels facciosos. L'ofensiva desencadenada al front d'Aragó pretenia a més alleujar la pressió a què estaven sotmeses les províncies del nord encara lleials però aïllades rere de la zona controlada pels colpistes. La resistència de Belchite va alentir l'avanç republicà i va permetre el reforç de les tropes revoltades.
Dimarts 24 el tinent coronel Enrique San Martín i les seves tropes: soldats regulars, requetès, falangistes i alguns civils armats van veure com les divisions republicanes, entre les quals hi havia la 11ª d'Enrique Líster i les Brigades Internacionals: la 45ª de Kléber i la 35ª envoltaven la població. Aquesta última estava dirigida per un militar polonès, Karol Waclaw Swierczewski, el General Walter que l'inevitable Ernest Hemingway convertiria en el General Golz en la seva obra For whom the bells tolls, Per qui toquen les campanes.
Entre divendres i dissabte els republicans aconsegueixen entrar i, recolzats per tancs, avançar pel carrer Major, prenent casa per casa. En tretze dies Belchite va quedar arrasat. Menys d'un any més tard, el 10 de març, les tropes nacionals tornarien a prendre la població.
Miguel García Vivancos prosseguiria el combat al front de Terol i seria ferit en un braç l'any següent. Acabada la guerra passaria a França on va estar internat durant quatre anys en dos camps de concentració. Va acabar vivint a París convertit en pintor naïf. Va morir a Còrdova al gener de 1972, de vacances. Antonio Ejarque també va residir a Paris com a delegat del Comitè Nacional de la CNT a l'exterior fins el 1950, quan va morir malalt a l'Hospital de Dieu. Karol Świerczewski, el General Walter, a més de quedar immortalitzat per Hemingway, va seguir combatent com a oficial soviètic durant la Segona Guerra Mundial, acabada aquesta va ser ministre de defensa del govern polonès fins que va ser assassinat en una emboscada dels nacionalistes ucraïnesos el març de 1947.
I Belchite, Belchite Vell com ara es diu, va quedar arruïnat i buit. Després de la guerra van arribar les promeses del govern franquista que anunciaven una imminent reconstrucció i l'arribada del regadiu aportant aigües de l'Ebre, que discorre a trenta quilòmetres. Hi va haver qui va tornar a habitar els seus habitatges, encara que fos en condicions precàries, de fet, encara es va construir un nou edifici de dues plantes a la cantonada del carrer Major amb la plaça Nova. Però en lloc de les promeses van arribar presoners republicans per aixecar amb treballs forçats una nova població, el nou Belchite que s'inauguraria el 1954. Deu anys més tard es va obligar el desallotjament i trasllat dels pocs veïns que quedaven al nucli antic. Algú va creure que la resistència feixista mereixia com a homenatge preservar el desastrós estat de la població. De totes maneres van causar encara més danys els llargs anys que el casc antic va quedar exposat a l'espoli de materials, a l'abandó i al vandalisme.
Actualment s'ha tancat l'accés per controlar les visites a través de l'Arc de la Vila, una torre barroca mudèjar que era una de les tres antigues entrades de la població i on arrenca el carrer Major. Seguint per ella, a mà esquerra es troba la plaça del Convent i en ella l'església i el convent de Sant Agustí, que va pertànyer als Agustins Ermitans probablement ja des del segle XIII. Després de les desamortitzacions del segle XIX l'església va romandre oberta i fins i tot després de la batalla de la Guerra Civil va continuar oficiant fins el 1964 quan definitivament es va traslladar al nou Belchite.
Reprenent el carrer Major aviat s'arriba a la plaça Nova, últim bastió feixista, entre aquesta i la plaça Vella encara s'alça la Torre del Rellotge, que en realitat va ser l'Església de Sant Joan i posteriorment cafè teatre de les Pampes. D'ella tan sols queda un mur i la torre que s'ha restaurat i que el vandalisme ja ha deixat sense escala. El carrer Major contínua fins arribar a la plaça de l'Església, allà, gairebé juntes es troben el convent de Sant Rafael i l’església de Sant Martí de Tours. Aquesta última va ser la parròquia principal de la població, construïda en la primera meitat del segle XIV en estil gòtic mudèjar i amb un campanar que recorda una minaret musulmà. A la porta un dels seus últims habitants, Natalio Baquero, va escriure el dia de la seva partida: Pueblo viejo de Belchite, ya no te rondan zagales, ya no se oirán las jotas que cantaban nuestros padres.
Jánovas era una petita població propera a Boltanya, a Osca, riberenca del riu Ara. Va tenir la desgràcia de centrar els interessos d'una companyia elèctrica, Iberduero, que va veure la possibilitat de fer diners amb la construcció d'un embassament a la zona. El 14 d'abril de 1951 es va encarregar del projecte que havia de inundar el poble i altres limítrofs: Lavelilla, Lacort, Albella, Ligüerre de Ara, Javierre de Ara, Santa Olaria i Burgasé. A principis de 1960 es van iniciar les expropiacions mentre es feia la vida impossible als seus habitants arrasant fruiters, camps i sèquies, tallant el subministrament d'aigua i de llum. Portant fins a extrems inimaginables la violència contra els habitants es van arribar a dinamitar habitatges buits sense preavís ni cap mesura de seguretat i es va arribar a expulsar a puntades de peu als alumnes de l'escola. El 1984, ja en plena democràcia, el poble va ser completament desallotjat sense que l'obra tingués cap indici d'activitat. Cinquanta anys després de l'inici del projecte es va determinar que aquest era inviable econòmicament i ja el 2005 va ser desestimat. Tres anys més tard es va comunicar a 115 de les 150 famílies afectades l'inici del procés de reversió pel qual, abusivament, pretenien que tornessin l'import percebut com a indemnització amb el seu valor actualitzat, sense tenir en compte ni que s'havien lliurat cases en condicions i que es tornaven ruïnes ni el perjudici ocasionat al llarg de seixanta anys. El menyspreu a què s'ha sotmès inútilment als veïns de Jánovas per part de les companyies elèctriques i de l'administració simplement no té nom. Ara no hi ha més que els carrers buits on ha crescut la mala herba i les parets de les cases que, com els seus habitants, es resisteixen a abandonar.
© J.L.Nicolas
