El Delta
L'acumulació dels sediments arrossegats pel riu Ebre al llarg dels segles ha creat aquest gran espai canviant de més de tres-cents quilòmetres quadrats, que, en les zones humides, acull una abundant fauna protegida pel Parc Natural i una agricultura caracteritzada pel cultiu de l'arròs.
La geografia del Delta, tant la física com la humana, ha canviat al llarg de la història. La primera per la progressió i l'assentament dels sediments que han format la gran falca que s'endinsa vint-i-dos quilòmetres al mar. Ni sempre ha tingut la mateixa forma ni el riu ha buidat les aigües en el mateix lloc, algunes de les llacunes que han quedat tancades van ser antigues desembocadures, tal com els actuals extrems de les prolongacions del Fangar i del Trabucador algun dia acabaran unint-se a terra formant noves llacunes. La riuada d'octubre de 1937 va desviar cap al nord el curs de la desembocadura encegant la sortida de la llera que avui es coneix com el Riu Vell, o Gola de Llevant, cap al Galatxo de Sorrapa on desguassa en l'actualitat, amb l'excepció de grans avingudes que obren les dues boques.
També ha tingut conseqüències el bloqueig de la corrent, primer en època musulmana amb la construcció de l’assut que, entre Xerta i Tivenys, deriva l’aigua cap a les sèquies de regadiu i més recentment amb la construcció de grans pantans per maximitzar l'aprofitament dels recursos hídrics. La primera conseqüència va ser que l'Ebre va deixar de ser un riu completament navegable on el port més llunyà era a la romana Varea, a les portes de l'actual Logronyo.
Les majors llacunes que s'han format són les de l'Encanyissada i la Tancada, a l'hemidelta meridional, les de les Olles, Canal Vell, el Garxal a la septentrional i les de Calaix Gran i Calaix de la Mar a l’Illa de Buda. Totes elles formen part de l'espai protegit pel Parc Natural des de 1983. La llacuna de l'Encanyissada és la més gran del delta i el seu nom prové dels canyissars que l'envolten, pràcticament a la riba es troba la Casa de Fusta, construïda el 1926 per albergar a una societat de caçadors, el 1986 va passar a ser gestionada pel Parc Natural i acull en l'actualitat un centre d'informació. Immediatament a llevant hi ha la llacuna de la Tancada, amb terrenys de salobrars i piscifactories. La Bassa de les Olles, situada prop de la població de l'Ampolla, és una de les llacunes menors. Ocupa unes 54 hectàrees i la profunditat amb prou feines arriba al metre i mig. A totes elles es poden observar flamencs, perdius de mar, currocs, blauets i collverds, també martinets rossos, esplugabous, camallargs i corbs marins. En tot el delta s'arriben a albirar al llarg de l'any fins a 360 espècies diferents d'aus.
També hi ha tres illes, la de Gràcia que divideix en dos ramals al riu durant uns pocs centenars de metres, entre Sant Jaume d'Enveja i Deltebre, on bàsicament es cultiven cítrics, i la de Sant Antoni i la de Buda a l'extrem de la desembocadura. Aquestes últimes separen els dos braços del corrent en les Goles de l'Ebre. A prop de la desembocadura, gairebé al costat del far del Garxal, bàsicament una balisa suportada per una columna pintada en un enlluernador color groc que es reflecteix en les aigües estancades dels canyissars, hi ha un mirador de fusta en forma de zigurat. Des de dalt s'aprecia la forquilla que forma el riu abans d'arribar al mar. En dies de crescuda, quan la llera arrossega aquelles aigües abocades per les últimes tempestes de l'hivern i s'inicia el desglaç que l'alimenta, fins i tot malgrat la regulació exercida mitjançant les preses, la corrent desborda en alguns punts i les embarcacions veuen reduïda l’activitat. El riu trenca el tram encegat que separa l'illa de Sant Antoni i reneix la segona desembocadura a la Gola de Tramuntana. A l'illa de Buda hi va haver, entre novembre de 1864 i el nadal de 1961 un far d'estructura metàl·lica que tenia poc més de 51 metres d'altura. El senyal es veia a vint milles de distància. La regressió del terreny i les tempestes van provocar la caiguda del far. Fins a la dècada dels anys cinquanta l'illa va arribar a tenir uns dos-cents habitants que es dedicaven bàsicament al cultiu de l'arròs, allà queda un mas de finals del segle XIX que posseeix una capella adjunta. Aleshores encara celebraven festa major i, fins i tot, van disposar d'un equip local de futbol.
La geografia física del Delta també es caracteritza per les dues elongacions de terreny que retrocedeixen cap a la costa, són la Punta del Fangar i la Punta de la Banya. La primera forma la badia homònima a l'inici de la qual està la població de l'Ampolla, el 1972 es va instal·lar un far de vint metres d'altura que va substituir a un altre més antic, de 1864 i, posteriorment a una torre de ferro que feia les mateixes funcions. Al llarg del braç de sorra es formen dunes i crien diverses espècies d'aus marines. La Punta de la Banya, on es troben les Salines de la Trinitat, està unida a la resta del delta per un estret i prolongat istme de sorra conegut com el Trabucador que té platges a banda i banda, separades amb prou feines per un centenar de metres. La Banya tanca la badia dels Alfacs on la població de Sant Carles de la Ràpita té renom pels llagostins i els escamarlans.
La geografia humana s'ha modificat en funció del canvi d'usos del territori, que ha passat en els dos últims segles de tenir una agricultura escassa i aleatòria a més de l'explotació de les salines a bolcar-se, després de l'obertura dels canals, pràcticament en el monocultiu de l'arròs, que actualment cobreix una superfície de més de vint mil hectàrees on es recullen cada any unes 45 mil tones. L'arròs va atreure a més població, unes cinquanta mil persones habiten avui dia al Delta, que s'han concentrat i han fet créixer les localitats que antigament tot just eren llogarets o alqueries disseminades. El cas més evident és el de Deltebre, el terme municipal ocupa pràcticament tot el marge septentrional del delta. Deltebre es va crear de la fusió dels nuclis de Jesús i Maria amb el de la Cava, que prèviament, el 1977, s'havien segregat de Tortosa. Just en el marge oposat del riu, Deltebre es reflecteix en el municipi de Sant Jaume d'Enveja, el topònim deriva d'un gentilici àrab: Ibn Bajá. Encara hi ha cinc nuclis més de població a l'extrem del delta, són les dues urbanitzacions modernes de Riumar i Els Eucaliptus, ambdues al costat de la costa i els de Muntells i Balada. La població dels Muntells es va crear el 1860, quan es va començar a conrear l'arròs i es van alinear cabanes i barraques al llarg de l'actual carrer Major. Balada, al costat de l'illa de Gràcia, té una desena d'habitants censats. La cinquena és Poblenou del Delta, una colònia agrícola construïda per l'antic Instituto Nacional de la Colonitzación el 1956, en temps de la dictadura, d'aquí el primer nom de la localitat: Villafranco del Delta, nom que va conservar fins el 2003.
Les dues ribes del riu van quedar unides al setembre de l'any 2010 pel Passador, el modern pont que va rellevar definitivament l'ús de barcasses per creuar el riu i que ha heretat el nom dels barquers que realitzaven la travessa. L'alternativa, en aquest punt, era recórrer uns vint quilòmetres per travessar la via pel següent pont, el d'Amposta.
Les comunicacions, antigament, passaven pel riu, bàsicament al llarg del riu, on regnava des de 1915 el vapor Anita, fins que el 1927 es va inaugurar la línia fèrria entre Tortosa i la Cava, popularment coneguda com lo Carrilet de la Cava. La línia, de 27 quilòmetres, va tenir els seus millors dies al llarg dels anys 30, transportant a passatgers i arròs, molt arròs, fins que als anys 50 l'auge del transport per carretera va iniciar el seu declivi, lo Carrilet va completar l’últim recorregut a Tortosa el 31 de desembre de 1967. El vapor Anita va quedar submergit per sempre al costat de l'illa de Gràcia el 28 d'octubre de 1937.
Una línia de fortificacions recorria la costa i els límits del delta, algunes són d'època medieval, altres van formar part o van ser reutilitzades per al telègraf òptic durant les guerres carlines. A Sant Carles de la Ràpita n’hi ha varies, la del Moro, la Torre de Martines, la de Capadello i la de Guardiola; entre aquestes i Amposta estan la de Forxeron, Poquesalses i Oriola. A la ribera esquerra les de Burjassénia i les dues de Campredó. La d'Burjassénia va ser adquirida, amb els territoris limítrofs, a principis del segle XIII pels templers fins que va passar a mans dels Hospitalers quan va ser prohibida l'Orde del Temple. Entre Amposta i Tortosa, una a cada riba, les torres de la Font de Quint i de la Carrova controlaven el pas de la navegació, es deia que les dues podien tancar el pas mitjançant una gran cadena. Als afores de l'Aldea es troben, una enfront de l'altra, una torre i l'ermita de Santa Maria, originalment una alqueria musulmana que, després de la conquesta cristiana, va ser cedida pel comte Ramon Berenguer IV a Bernat de Bell-lloc el 1149. Al davant es pot veure la torre de defensa, que formava part d'una fortalesa construïda en època islàmica per controlar la desembocadura del riu. El castell va ser construït al costat de les ruïnes d'una antiga vila romana que ha quedat al descobert. Sobre la porta dovellada de la torre hi ha quatre làpides amb inscripcions que recorden les reformes que es van fer els anys 1586, 1856 i 1936. I a la veïna Camarles encara es poden veure dues torres medievals, una del segle XII, és el Castell de Camarles, cedit el 1149, dos anys després de la presa de Tortosa, pel comte Ramon Berenguer IV a Guillem de Sunyer. D'aquesta queda una robusta torre circular, restaurada el 1990, i algunes ruïnes medievals. No gaire lluny es van trobar les restes d'un poblat iber i peces de terracota amb representacions de la deessa Tanit. La segona és la Torre de la Granadella, situada a l’altre extrem de la població, va ser la número 46 de la xarxa de telegrafia òptica. Hi ha una última construcció, aquesta pròxima a Poblenou del Delta i que està aïllada a la badia dels Alfacs, és la Torre de Sant Joan que formava part de les defenses encarregades per Felip II a l'enginyer Cristóbal Rota Antonelli el 1576.
El cultiu de l'arròs exerceix també un efecte innegable en l'estacionalitat del paisatge al delta, al marge que ha modificat els cicles vitals de les espècies a l'adaptar-se als cicles del cultiu. Abans de que l'arròs es projectés fins a l'horitzó l'escriptor Sebastià Joan Arbó descrivia així el panorama al delta: "Per aquells dies, el cultiu de l'arròs es desconeixia allà encara. La ribera era una ininterrompuda plana de terres pantanoses; el jonc, el canyís, la menuda grama i l'espadanya cobrien els prats, i les llúdrigues i les guineus pul·lulaven arreu en els aiguamolls". (Terres de l'Ebre, 1955). Un altre escriptor, l’empordanès Josep Pla escrivia a la Guia de Catalunya, el 1971: “Aquí sentiu constantment la proximitat de l’aigua densa, gairebé aturada, embadocada, callada. Aquesta presencia impregna tot el paisatge, el color de la llum, la qualitat de l’aire”.
I és que a partir del mes d'abril, quan a través de canals i sèquies s'inunden els arrossars, el delta es converteix en un immens mirall que reflecteix núvols i cel a la terra i multiplica per dos les escenes, creant una vida paral·lela, invertida, a terra. El mirall, abans de trencar-se, es transforma en una interminable superfície de color verd que ho cobreix tot a l'espera que arribi la recol·lecció. A l'hivern l'aigua s'evapora assecant les parcel·les.
D'allà l'arròs del Delta, un dels pocs que té reconeguda la denominació d'origen protegida, passa a les cuines i a les taules dels restaurants que s'escampen al territori on es serveixen les especialitats locals. Exquisits plats d'arròs amb galeres, amb escamarlans, amb sèpia, amb el peix a banda... De nou, Pla deia que “en el país discuteixen si les anguiles són mes bones que les granotes o les granotes millors que les anguiles”.
© J.L.Nicolas
