El Ghetto
A prop del pont Guglie, al costat de la Fondamenta della Pescheria, hi ha un petit porxo que passa fàcilment desapercebut. Una petita placa groga, a la manera de les que assenyalen la direcció cap a Sant Marc o l'Acadèmia, indiquen l'entrada al barri jueu de Venècia. Tot just traspassat l'ombrívol llindar, hi ha, a mà esquerra, una pastisseria hebrea. Es podria dir que es tracta d'una dolça benvinguda al Ghetto. Rere el vidre de l'aparador s'alineen Orechiette di Amman, Bisce, Zuccherini, Azime dolci i Strudels de poma sota una pàl·lida llum groguenca que atorga als dolços una lluentor similar al de les capes de rovell d'ou que s'apliquen abans de introduir-los al forn.
La paraula Ghetto, en el sentit i amb la connotació de marginació que té en l'actualitat, prové del vocable venecià Geto, amb el qual es coneixien les foneries que hi havia a la zona. Com l'Arsenal, les foneries de coure eren una institució militar, administrades per la Casa del Geto i pel Officio del Geto del Rame, i com a tals estaven protegides per murs. Almenys catorze d'elles estaven actives en el segle XV i proveïen l'aliatge necessària per fabricar canons, destinats a les campanyes de la Sereníssima República a Terraferma.
Després del Edicte de Granada, de 1492, pel qual es decretava l'expulsió dels jueus dels regnes de Castella i d'Aragó, la guerra de la Lliga de Cambrai, lliurada a principis del segle XVI entre França, els Estats Pontificis i Venècia i l'avanç turc al llevant mediterrani, part d'aquesta població hebrea desplaçada va recalar a la llacuna vèneta. Fins el 29 de març de 1516, vivien disseminats, encara que amb restriccions, en diferents zones de la ciutat, però a partir d'aquesta data un decret els va comminar a residir en una àrea en què poguessin ser fàcilment aïllats i controlats i únicament se’ls permetria abandonar-la entre l'alba i la posta de sol. Es va proposar el pentàgon que havien ocupat anteriorment les foneries noves, el Ghetto Novo, emmurallat i amb només dos accessos possibles. Uns set-cents jueus van ser obligats a traslladar-se aquell any convertint-lo en l'assentament forçat més antic. Un segle després més de cinc mil persones s'amuntegaven dins del seu perímetre. Al Ghetto Novo hi ha els edificis més alts de la ciutat. El Guetto també va créixer, expandint-se cap al sud-oest i sud-est per les zones conegudes com Ghetto Vechio, el 1541, i Ghetto Novísimo, el 1633. L'antiguitat de les foneries no està en correspondència amb l'antiguitat dels assentaments forçats. L'aïllament dels jueus del Guetto es va relaxar després de la victòria de Napoleó sobre la República Veneciana i va acabar definitivament després de la unificació d'Itàlia.
Seguint el carrer, el carrer del Ghetto Vechio, i un cop passada la llosa en la qual encara es poden llegir els càstigs previstos per als falsos conversos, s'arriba al campo delle Scuole, una petita placeta a la qual treuen el cap tres de les sinagogues del barri, que aquí es diuen Scuole, l'Espanyola, la Llevantina i la Scola Luzzatto. La diversa procedència de les comunitats hebrees va donar lloc a la construcció dels diferents centres d'oració i reunió. Provinents de la península ibèrica, van arribar sefardites i marrani, conversos obligats. El 1580, es va erigir la Scola ponentina o Espanyola, la major sinagoga veneciana, restaurada el 1635 pel reconegut arquitecte Baldassare Longhena, artífex de la basílica de la Salute i de Ca'Rezzonico. En el campo dil Ghetto Novo hi ha la Scola Grande Tedesca,, de ritu askenazí. Es va construir en 1529 i té una curiosa planta trapezoïdal. Al costat d'aquesta, el Museo Ebraico, que va obrir el 1955, alberga una important col·lecció de peces litúrgiques de plata.
Originàriament només hi havia dos accessos al Ghetto. Un era el petit pont metàl·lic del Ghetto Vechio. L'aparador d'una llibreria s'aboca sobre els seus vuit esglaons. L'altre és el pont del Ghetto Novo, sobre el riu Sant Girolamo. En el seu accés septentrional, a la Fondamenta dei Ormesini, un parell de garites es mantenen en peu al costat de cada barana. Des d'elles es controlaven les anades i vingudes al barri. Un tercer pont enllaça un cop travessat un baix sotoportego el Ghetto Novo amb el Ghetto Novisimo. Des d'aquest s'aprecia la manera en què les edificacions creixien cap al cel. Avui els tendals de roba assecant-se al sol travessen el riu de banda a banda sobre els caps dels escassos vianants que caminen entre ambdós Ghetto.
El Ghetto de Venècia alberga encara a tres centenars d'hebreus que no han renunciat a romandre en aquest peculiar entorn. El camp del Ghetto Novo està permanentment vigilat per una garita de carabinieri, però, òbviament ja no es controla la seva població sinó la seguretat dels seus locals en prevenció d'un atemptat antisemita. Al fons, sobre un mur, uns relleus de l'artista lituà Arbit Blatas, recorden als dos centenars de jueus venecians deportats als camps de concentració nazis entre 1943 i 1944. Una yeshiva, un restaurant de cuina kosher i una llibreria accentuen el caràcter del barri.
Altres històries expliquen que un tal Melquisedech, potser es tracti del mateix que va conèixer Corto Maltès, orfebre que habitava en una casa amb un bell jardí al qual s'accedia travessant una estreta porxada, havia trobat rere d'unes pedres al mur el Mutus Liber, un antic llibre compost per una quinzena de taules, sense cap comentari, que remetien a fórmules alquímiques de la transmutació de la matèria, ¡la pedra filosofal!, imprès a La Rochelle un dia vigèsim tercer de novembre de 1666. Deien que el llibre va ser amagat per Josef Nassi, un rellevant convers espanyol del segle XVI. Òbviament alguna cosa no quadra. D'altra banda recordava precisament al llibre titulat Clavícules de Salomó, que una vegada vaig tenir l'oportunitat de veure, en una edició de 1641, folrat en tapes de vellut negre, en una antiga llibreria sevillana.
Abans de sortir del Ghetto, sobre el pont de Sant Girolamo, queda la sensació que ni tan sols faltava Shylock, el mercader creat per Shakespeare.
© J.L.Nicolas
