El Gran Ducat
Quan al segle X el comte Sigifred va permutar unes terres a les Ardenes, a canvi d'un sortint rocós entre els rius Alzette i Petrusse on aixecar una fortalesa, poc s'imaginava com anava a créixer aquesta. Bastions i casamates van convertir la roca en un gruyère al qual es coneixeria com a Gibraltar del Nord. És Luxemburg.
Era l'any 963 quan Sigifred, comte de Moselgau i les Ardenes, i protector de les abadies de Sankt Willibrord, a Echternach i de Sankt Maximin, a Trèveris, va negociar amb aquesta última la propietat del promontori del Bock, en un lloc anomenat Lucilinburhuc, on, des d'època romana hi havia una torre de guaita que controlava la ruta entre Reims i Trèveris. Al segle X, la fortalesa erigida per Sigifred no era més que una torre envoltada per una estacada de fusta a la qual es va afegir una capella. Al XI es va ampliar la muralla per acollir una població creixent que buscava refugi a l'empara de la fortalesa. L'any 1096 Conrad, nét de Sigifred és reconegut com el primer comte de Luxemburg. Entre els segles XII i XIV la ciutat es protegeix amb dos nous anells de muralles que ja alberguen a més de cinc mil persones, entre cortesans, paisans, comerciants, hostalers i artesans.
Durant segles, arquitectes militars de Borgonya, francesos, espanyols, austríacs i alemanys, van anar ampliant, reforçant i modificant les defenses de la ciutat, convertint-les en una de les places fortes més ben defensades d'Europa. Tres cinturons emmurallats reforçats amb bastions, una vintena de forts i una extraordinària xarxa de vint-i-tres quilòmetres de galeries subterrànies, que no es desmantellarien fins a la signatura del tractat de Londres del 11 de maig de 1867. S'ha conservat poc més d'un deu per cent d'aquesta immensa estructura.
Entre 1555 i 1714, Luxemburg va formar part dels Països Baixos que depenien de la corona espanyola, després va passar a Àustria, el 1815, i després de la derrota de Napoleó, el Congrés de Viena va establir les fronteres de Luxemburg, nomenant a Guillem I d'Orange-Nassau primer Gran Duc. A partir de 1839 el nou país s'independitza completament i es desenvolupen les institucions d'estat: la Cambra de Diputats, el Consell d'Estat i el govern. A mitjan segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, es va crear el Benelux, l'associació comercial dels Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, embrió de la futura Unió Europea. Actualment tenen seu a Luxemburg el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal de Comptes, el Banc Europeu d'Inversions i la Secretaria General del Parlament Europeu.
El centre de la ciutat està, bàsicament, repartit entre la Ciutat Alta i el barri del Grund, la Ciutat Baixa. I, entre totes dues, el que és anomenat un dels balcons més bonics d'Europa, la corniche, un passeig que recorre part de la vella muralla i des del qual s'obté una gran panoràmica de la Ciutat Baixa on destaca l'aguda espira de l’església de Saint Jean de Grund, adscrita a l'abadia de Neumünster, un espai avui dessacralitzat on se celebren exposicions i concerts. Tots dos barris estan envoltats per un cinturó verd de parcs municipals que han substituït les zones ocupades anteriorment pels bastions que defensaven la ciutat. Al voltant queden els barris més perifèrics: Bonnevoie, Hollerich, Limpsterberg, Pfaffental, Clausen o Kirchberg. Aquest últim s'ha convertit en el centre de les finances del país, de les institucions europees, del centre de congressos i la seu de la RTL, la Ràdiotelevisió de Luxemburg. Aquí es projecta l'arquitectura més innovadora de la ciutat. El barri de l'estació està connectat a les línies internacionals de ferrocarril des de l'any 1859. L’actual edifici de l'estació és una atractiva construcció neobarroca de principis del segle XX, quan va substituir a l'antic edifici de fusta. Les avingudes de la Liberté i de la Gare connecten a través de sengles viaductes amb la Ciutat Alta. Viaductes i ponts formen part del paisatge urbà de Luxemburg. La Passarelle i Pont Adolphe salven la vall de la Petrusse. Aquest últim porta a la plaça de la Constitució, des d'allà, a més del pont, es veu al fons la torre del Museu de la Banca, i els jardins i restes de bastions que porten a la vall i a les casamates. Al costat de la plaça es troba el monument de la Gëlle Fra o de la Memòria, una de les icones de la ciutat. Gëlle Fra significa dama daurada, és el que representa l'estàtua que se sosté sobre un gran obelisc de vint-i-un metres i que apel·la al record dels luxemburguesos morts en la Primera Guerra Mundial. Just al costat, superant en altura a la dama daurada des de l'any 2013, la City Sky Liner és una torre d'observació giratòria que puja als visitants fins als 72 metres d'altura. Asseguren que, des d'allà, la vista arriba fins a 29 quilòmetres de distància.
Més a prop, al costat de la mateixa plaça, es troba la catedral gòtica de Notre Dame de Luxembourg, a la cripta hi ha les sepultures de la família ducal i el sarcòfag de Jean l'Aveugle, rei de Bohèmia i comte de Luxemburg, mort el 1346. El sepulcre funerari, una monumental escena de la missa a la tomba de Crist, va ser esculpida el 1688. Rere el complex catedralici hi ha l'edifici de l'ajuntament, que dóna a la gran plaça de Guillem II, allà un bronze eqüestre recorda al segon gran duc, qui va atorgar la primera constitució parlamentària del país. Un passatge porta cap a la rue du Cure, gairebé al costat del cor de la ciutat, la Place d'Armes, una bulliciosa plaça on es concentren terrasses de cafeteries i restaurants, entre ells l'antic Grand Cafe, una glorieta que sovint ocupen músics, el vistós edifici del Cercle Cité, habilitat per acollir convencions i exposicions i que, entre 1952 i 1969 va ser la seu de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer. Al voltant hi ha la major part de les vies més comercials, entre elles la Grand Rue, el carrer gran, que acaba a la placeta del Roude Pëtz, del pou vermell, on una estàtua de Wil Lofy, de 1982, amb una desfilada de corders és dirigida per un pastor trompetista, corona la Fontaine Hämmelsmarsch.
A partir d'allà comença la Ville Vielle, el conglomerat de carrers que formen la part més antiga de la ciutat, que arriba fins a la corniche i l'església de Sant Miquel, on es va construir aquella primera capella al costat de la fortalesa de Sigifred, modificada i destruïda en diverses ocasions, l’aspecte actual data del 1688. Gairebé al costat hi ha l'accés a les casamates del Bock, on en la cripta arqueològica explica la història de la ciutat i es poden veure restes de les fortificacions més antigues. El coneixement sobre la història de Luxemburg es pot ampliar en els propers Lëtzeberger City Museum, que proveeix una visió folklòrica de com ha estat la vida a l’urbs i que, a més, té una terrassa panoràmica sobre la vall de l'Alzette o al Museu Nacional d'Història i Art, amb mostres arqueològiques de la prehistòria i de l'època gal·loromana fins a l'Edat Mitjana.
© J.L.Nicolas
