El Mar Tenebrós
A l'antiguitat el món acabava a Occident allà on se situaven les columnes d'Hèrcules, l'estret de Gibraltar. Més enllà continuava el mar, efectivament, però per anar enlloc, per desembocar en el buit. Aquesta va ser la raó per la qual durant llargs anys, segles, l'Oceà Atlàntic va ser conegut com el Mar Tenebrós.
El nom el cediria, amb posterioritat, el tità Atles, propietari de les columnes d'Hèracles o Hèrcules, que van marcar el límit de l'orbe conegut. Més enllà no hi hauria res més que enormes monstres marins que tindrien continuïtat en futurs temors i fins i tot en les cartes marítimes. La primera expedició coneguda la va protagonitzar el rei Hannó, entre cinc i sis segles abans de la nostra era, qui salpant de Cartago amb seixanta naus creuaria l'estret per seguir, en navegació de cabotatge, la costa africana, fundant les colònies de Timiaterio, Cariconticos, Gite, Acra, Melita i Arambis. Segons alguns historiadors probablement no va passar de la desembocadura del riu Draa, més o menys a l'altura de Canàries. El Periple va ser transcrit en llengua púnica sobre una tauleta de pedra.
Citat per Ruf Fest Aviè a la seva obra Ora Marítima, Himilcó, un altre navegant cartaginès, es va aventurar cap a l'occident europeu, arribant probablement fins a les costes britàniques després de recórrer les de la península ibèrica i França: les bèsties neden violentament per mig de tot el mar i un pànic intens mora en aquestes aigües a causa dels monstres. El cartaginès Himilcó va referir en temps passats que ell ho havia contemplat i comprovat personalment en la superfície de l'oceà.
Els grecs van associar a l'oceà el mite de l'Atlàntida i els atlants, el poble que hauria dominat l'orbe conegut fins al seu col·lapse a causa d'algun colossal cataclisme i contra els que s'haurien enfrontat en la guerra. Els textos de Plató, en els Diàlegs entre Timeo i Critias recullen que va ser un dels set savis, Soló, a qui un sacerdot egipci de Sais va mostrar unes esteles que parlaven de la civilització desapareguda. Plató la va situar més enllà de les columnes d'Hèrcules: Llavors aquell mar es podia travessar, ja que tenia una illa davant de la desembocadura que vosaltres dieu, columnes d'Hèracles. L'illa era més gran que Líbia i Àsia juntes, i des d'ella era possible per als que viatjaven en aquest temps accedir a les altres illes. Des d'elles es podia passar a tot el continent que està just davant i envoltava aquell veritable oceà.
Altres autors grecs i romans, des Estrabó a Posidoni i Plutarc citen les descripcions formulades per Plató sobre l'Atlàntida, altres les interpreten com una al·legoria. Plini el Vell esmenta de nou la seva localització en el llibre VI de la seva Historia Naturalis: in extrema Mauretania contra montem Atlantem a terra stadia VIII abesse prodidit Cernen, Nepos Cornelius ex adverso maxime Carthaginis a continente p. M, non ampliorem circuitu II. traditur et alia insula contra montem Atlantem, et ipsa Atlantis appellata. Actualment es tendeix a creure que la llegenda de l'Atlàntida va poder tenir més relació amb la catàstrofe del volcà de Thera, Santorini, a l'Egeu i el col·lapse de la civilització minoica a Creta i les Cíclades.
El mateix Plini, en el Llibre II, recull que Roma ja navegava en les aigües de l'oceà, més enllà de l'estret per dirigir els seus navilis a les costes occidentals de la península ibèrica, de les Gàl.lies i fins a les illes britàniques: A Gadibus columnisque Herculis Hispaniae et Galliarum circuitu totus hodie navigatur occidens. septentrionalis vero oceanus maiore ex parte navigatus est, auspiciis Divi Augusti Germaniam classe circumvecta ad Cimbrorum promunturium et inde inmenso mari prospecto aut fama cognito Scythicam ad plagam et umore nimio rigentia. propter quod minime verisimile est illic maria deficere, ubi umoris vis superet. (Avui dia, des de Cadis i les Columnes d'Hèrcules es pot navegar tot l'Oceà Occidental, entorn a Hispània i la Gàl·lia. L'oceà Septentrional va ser solcat en la seva major part, sota els auspicis del diví August: una flota va vorejar tota la costa de Germania fins al promontori dels cintres, després vam veure un immens mar, o ho saben d'informes, que s'estén a les platges de la mar Escitia, i les terres congelades amb humitat excessiva. Per tant, no és probable que el mar acabi allà on és més humit.)
Durant l'Alta Edat Mitjana els homes del nord van iniciar les seves incursions des de les costes escandinaves, primer a les illes britàniques i posteriorment fins a l'Europa mediterrània. La pressió demogràfica i en alguns casos l'exili polític van propiciar la recerca de nous assentaments fins i tot a través de l'Atlàntic Nord superant el Cercle Polar Àrtic. Les Íslendingasögur, les sagues dels islandesos, van recollir els periples i les històries que els van portar a descobrir Islàndia i Groenlàndia on van arribar a establir poblacions estables. Les Sagues de Thornfinn Karlsefni i Snorri Thorbrandsson, o les d'Erik el Roig, descriuen els viatges en els que van desembarcar a Helluland, Markland i Vinland; l'illa de Baffin, la península del Labrador i Terranova respectivament. A Terranova, a l'Anse aux Meadows, es van descobrir el 1960 les restes d'un llogaret víking que possiblement coincidís amb la Leifsbúðanar de les sagues.
En la mateixa època l'expansió de l'Islam arribava tanmateix al Magrib, l'occident africà. Per a ells el Mar de les Tenebres o Mare Tenebrosum era Bahar al Zulumat del qual l'historiador àrab Ibn Jaldun escriuria al segle XIV: és un mar vast i sense límits, en què els navilis no s'atreveixen a allunyar-se de la costa, perquè encara que coneixen la direcció dels vents, no poden saber on podrien portar-los, perquè no hi ha un territori habitat més enllà i correrien el risc de perdre entre les boires i les tenebres. A principis del segle XV el Mare Tenebrosum era conegut fins Ras Buyadur, el cap Bojador o el cap de la por, a la costa de l'actual Sàhara Occidental a l'altura de les illes Canàries. Els corrents marins i el règim de vents impedien la tornada, fet que alimentava la creença en l'existència de monstres marins.
En 1434 el navegant portuguès Gil Eanes va superar aquest límit en trobar en mar obert vents més favorables que permetrien als lusitans circumval·lar el continent africà en la incipient carrera cap als recursos i mercaderies de les Índies Orientals. La recerca de noves rutes comercials per trencar el monopoli de Venècia i l'Imperi Otomà en els productes de procedència oriental va desencadenar una dura competència entre les flotes de la península ibèrica. L'infant portuguès Enrique el Navegant va impulsar els viatges d'exploració creant la que seria coneguda com a Escola de Sagres, on va reunir a cartògrafs, armadors i marins interessats en els avenços tecnològics de la navegació de l'època. Els resultats van ser evidents: ja el 1418 João Gonçalves Zarco va descobrir Porto Santo, a partir de 1425 es va colonitzar l'arxipèlag de Madeira i el 1427 el de Açores, descobert per Diogo de Silves. Un altre Diogo, Diogo Gomes, aconseguiria les illes de Cap Verd el 1460. Durant el mateix període la corona de Castella estava embrancada en la conquesta de les Illes Canàries. La pugna entre els dos regnes es va tractar de regular amb el Tractat de Tordesillas al juny de 1494 delimitant les futures zones d'influència d'ambdós regnes.
Dos anys abans Cristòfol Colom havia arribat a l'altre extrem de l'oceà, descobrint per la civilització occidental un nou món i cultures diferents. Va ser el punt de partida d'incessants viatges d'exploració i conquesta de les potències europees. Anys en els quals al Mare Tenebrosum es va anar il·luminant i en els quals les noves dades aportades en cada viatge afegien detalls a la cartografia i als portolans. En època tan primerenca com 1375, a l'Atles Català atribuït del jueu mallorquí Cresques Abraham apareixen les Illes Canàries amb la seva toponímia actual. A més va ser el primer mapa a incorporar una rosa dels vents. El mapa del càntabre Juan de la Cosa, de l'any 1500, mostra la representació més antiga de les costes del continent americà i inclou informació de l'arribada de Vasco de Gama a l'Índia dos anys abans. El 1502 el planisferi de Cantino recull el meridià designat pel Tractat de Tordesillas. El controvertit mapa de l'almirall turc Piri Reis reprodueix part de les costes del nou món, suposadament data de 1513 encara que se suposa que va utilitzar fonts més antigues i d'aquest fet sorgeix la polèmica. El mapa original es conserva al museu de Topkapi Sarayi a Istanbul.
En alguns casos també apareixen cartografiades illes llegendàries. Les illes de Antilia, Brasil o Sant Borondó van ser mites relacionats a vegades amb l'Atlàntida o amb comunitats formades per antics monjos. L'illa de Antilia apareix al mapa d'Andrea Blanco de 1448. També en el de Bartolomeo Pareto de 1455; el 1507 al Universator Orbis Cognitio Tabula del cartògraf flamenc Johannes Ruysch, i al mapa de Toscanelli de 1468. Antilia i el Brasil acabarien donant nom a algunes de les terres recentment descobertes. En el cas de Sant Borondó es van organitzar expedicions per localitzar-la fins i tot ben entrat el segle XVIII.
Abans de l'arribada dels europeus, a l'altra banda de l'oceà, les cultures mesoamericanes curiosament tenien noms i vocables que empraven la síl·laba atl, que precisament en llengua nàhuatl significa aigua.
© J.L.Nicolas
