El Moll Audaç
S'endinsa a les aigües del port vell de Trieste com si es tractés d'una arma afilada, punyent, desafiant l'embat de les onades o del violent vent del nord que empeny a l'aigua sobre el moll. Aquí arribaven vapors carregats des de ports llunyans i ja des del principi, en dies plàcids, va ser per als triestins un lloc predilecte per al passeig.
La llarga passarel·la d'obra, arriba gairebé els tres-cents metres, separa les zones d'amarratge de San Giorgio i San Giusto. Veritablement el Molo Audace, el Moll Audaç, fa honor al seu nom, penetrant profundament a les aigües del port, encara que l'origen del gentilici no obeeixi a aquesta raó. En un dia clar d'hivern es veuen, des de l’extrem, els llunyans cims nevats dels Alps.
L'origen del moll es remunta a l'any 1743 quan van començar els treballs de construcció aprofitant el naufragi esdevingut dos anys abans d'una nau de guerra austríaca, el San Carlo, del qual prendria el primer nom. Després de vuit anys d'obres el nou moll s'endinsava noranta-quatre metres en aigües del port, tenia una amplitud de dinou i s'unia a terra ferma mitjançant un pont abatible de fusta. Aquest accés es canviaria per un de fix en les successives obres d'ampliació, una primera el 1778 va perllongar dinou metres més l'espigó i al 1862 van ser afegits 132 metres addicionals arribant ja a la longitud que posseeix actualment: 246 metres.
Acabada la Primera Guerra Mundial, amb el territori de Trieste cedit a Itàlia després de la derrota de l'Imperi Austrohongarès, el dia 3 de novembre de 1918, a les quatre de la tarda, va amarrar al moll el caçatorpediner de la Regia Marina italiana Audace, desembarcant a dos-cents carabinieri i al general Carlo Petitti. Entre altres, el pintor triestí Cesare Sofianopulo, va suggerir canviar el nom del moll San Carlo pel de la primera nau italiana que va desembarcar a la ciutat.
L’Audace havia estat encarregat pel govern japonès a les drassanes escoceses Yarrow Shipbuilders. Fins i tot ja tenia un nom: Kawakaze. No obstant això, per alguna raó, va ser adquirit pel govern italià el 1916, quan encara estava en construcció i requalificat com a torpediner. Mesurava gairebé vuitanta-quatre metres d'eslora i desplaçava fins a 1364 tones a plena càrrega. Després de l'episodi triestí va servir a la marina italiana durant la Segona Guerra Mundial fins que al setembre de 1943va ser confiscat i re anomenat TA 20 pels alemanys. Va ser enfonsat a l'Adriàtic a finals de 1944 per un parell de destructors britànics, el Wheatland i l’Avon Vale. Reposa lleugerament escorat cap a babord a vuitanta metres de profunditat. A l'exterior del far de la Vittoria està exposada una àncora que es diu va pertànyer a l’Audace, encara que en realitat era una de les que equipaven el R.N. Berenice.
Al costat del moll, a la Riva del Mandracchio, enfront de la Piazza dell'Unità, hi ha dues estàtues vinculades amb el desembarcament de l’Audace, ambdues obra de Todi Fiorenzo Bacci i instal·lades l'any 2004. Una representa un bersagliere enarborant una bandera, al costat, el conjunt anomenat Le ragazze di Trieste, mostra dues figures femenines presumiblement teixint la senyera tricolor.
Hi ha per a qui visitar Trieste sense passejar pel Molo Audace hauria de ser considerat un delicte, també hi ha qui li va dedicar alguns versos. Sense anar més lluny el triestí Umberto Saba: “Per me al mondo non v'ha un più caro e fido luogo di questo. Dove mai più solo mi sento e in buona compagnia che al molo San Carlo, e più mi piace l'onda e il lido?” (“Per a mi, el món no té un lloc més estimat i fiable que aquest. On mai més sol em sento i en bona companyia que al moll San Carlo, tot i que encara m'agraden més les ones i les platges”).
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
