El Tram 28
La capital portuguesa disposa a la xarxa de transport públic de cinc línies de tramvia, algunes d'elles dotades amb antics cotxes que han estat remodelats per seguir mantenint la seva funció. Entre ells el més clàssic és el que segueix la línia número 28, el qual és capaç de remuntar les fortes pendents que ascendeixen fins al barri de l'Alfama.
El 28 inicia el seu camí enfront del cementiri de Prazeres, al costat de Campo do Ourique, un barri de carrers rectilinis que sembla constituir un món a part a la gran Lisboa, segueix la ruta cap al barri de Estrela, on té quatre parades, per dirigir-se cap al Chiado detenint-se prèviament a la plaça de Luis de Camoes, seguint per la rua de la Conceiçao creua la Baixa Pombalina abans de endinsar-se a l'Alfama, on després de circular per davant la catedral deixarà a una bona part del seu passatge en els miradors de Santa Luzia i Portas do Sol. El 28 descendeix de l'Alfama per ascendir, de nou, cap a Graça. Després d'alguns girs amb parada a Maria Fonte, Maria Andrade, a l'església d’Anjos i rua de la Palma arriba a la fi del seu recorregut a la plaça de Martin Moniz, uns quaranta minuts després d'haver-lo iniciat.
La primera empresa dedicada al transport públic es va fundar el 1835, era la Companhia de Carruagens Ômnibus, la qual va operar fins 1865. Set anys després, el 1872, es va crear a Rio de Janeiro la Companhia Carris de Ferro de Lisboa, la seu es traslladaria a la metròpoli, on oferia els seus serveis, quatre anys més tard.
Els primers vehicles que van efectuar línies regulars de transport de viatgers van ser els llavors anomenats carros americans ja que eren subministrats per la companyia novaiorquesa John Stephenson. Aquests eren tirats per cavalls i, des del 17 de novembre de 1873, les línies enllaçaven l'estació de Santa Apolonia amb Santos, a l'oest de la ciutat. Les rutes es van ampliar progressivament: el 1874 el servei arribava fins Belem, quatre anys més tard a Algés i a Rossio, el 1891 cobria ja Benfica i Areeiro.
El 28 s'ha convertit en un manit record de la ciutat. Es troba en qualsevol botiga reduït a una miniatura sempre transportable, en qualsevol escala i també, com no, en postals i rajoles. Fins i tot un bar, proper al castell, a la rua de Santa Cruz, recrea l'interior d'un dels cotxes, per poder prendre un cafè o un refresc, una mica més còmodament que en un tramvia real, sense cap sotrac.
Els tramvies lisboetes també han estat partícips de la literatura del país, el mateix José Saramago els introduïa el 2002 a O Ano da Morte de Ricardo Reis: A meio da rua têm os moços de fretes de chegar-se para um lado, e entào aproveitam para arrear a carga, respirar um pouco, porque vem descendo uma fila de carros eléctricos apinhados de gente...( ) enquanto os últimos eléctricos vào passando, vinte e tres foram, se alguém teve a paciència de contà-los, a camino de Torre de Belém, do Mosteiro dos Jerónimos, e outras maravilhas de Lisboa. (Enmig del carrer els mossos de càrrega es llencen a un costat, i llavors aprofiten per carregar, respirar una mica, perquè ve descendint una fila de cotxes elèctrics apinyats de gent... ( ) mentre que els últims elèctrics vagin passant, vint-i-tres van ser, si algú va tenir la paciència de comptar-los, de camí a la Torre de Betlem, del monestir dels Jerònims, i altres meravelles de Lisboa).
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
