Els Balnearis Modernistes de Caldes
Ja en època romana les aigües termals van convidar a la formació d'un nucli poblat, Aqvae Calidae, al voltant del qual es va desenvolupar la localitat, avui Caldes de Malavella. Les seves aigües se segueixen explotant, tant per a tractaments com per embotellament. Entre finals de segle XIX i principis del XX va atreure l'atenció de famílies benestants que van construir aquí les seves segones residències, seguint els corrents arquitectònics de l'època: el modernisme.
L'escriptor empordanès Josep Pla escrivia sobre Caldes: “situada al centre d’aquest país, té la consideración d’ésser la població que produeix les aigües minerals de més anomenada i de més vasta acceptació”.
Tres nuclis agrupen les deus d'aigües termals, són les fonts del Puig de les Ànimes, el Turó de Sant Grau i el Puig de les Moleres. L'aigua raja a una temperatura d'entre 56 i 60 graus i les seves propietats terapèutiques ja eren reconegudes en època romana. Va ser llavors, al voltant de l'any 50, quan en el promontori del Puig de Sant Grau, es van edificar unes instal·lacions termals, de fet, sobre altres anteriors. La població ja figurava a la Tabula Peutingeriana, que mostra l'itinerari de les calçades romanes i apareix com a mansio d’Aqva Voconis, i també en els Gots Apolinares o de Vicarello, en aquests com a Aqvis Vocontis.
El balneari romà es conserva en unes condicions força bones, particularment la natatio, la piscina central de 7,9 per 6,65 metres que és l'element central. La natatio estava envoltada per un passadís porticat on l'ala sud disposava de cinc petits habitacles i les ales est i oest, pràcticament simètriques, tenien tres habitacions. La sala central de l'ala llevantina era una estança sacralitzada, on arribava l'aigua de la deu que s'abocava a la piscina, les parets, emblanquinades, estaven decorades amb murals policroms i un petit altar. Sobre el segle II es van fer reformes a la instal·lació que va seguir en ús fins a l'edat mitjana, quan la zona va ser emmurallada. D'aquestes defenses encara en queda algun fragment i tres torres circulars. En el mateix promontori es va aixecar una petita ermita d'origen romànic, completament reconstruïda al segle XIX, és l'Ermita de Sant Grau.
Entre finals de segle XIX i principis de l'XX es van posar de moda els tractaments termals i l'ús terapèutic d'aquestes aigües. A Caldes de Malavella es van construir dos establiments per allotjar la nova clientela mentre s'intuïa el futur de l'embotellament de les aigües. Van néixer els banys Prats i Vichy Català i la família Pla i Deniel va fundar el 1870 la planta embotelladora Sant Narcís, deu anys més tard, el 1880, l'aigua de la deu del Fetge es comercialitzava amb el nom Aigua del Puig de les Ànimes, que, a partir de 1891, es convertiria en Vichy Català. A finals de segle XIX es va construir la planta d'Aigua Imperial, al Puig de Sant Grau, vinculada a l'industrial Pau Estapé.
El Balneari Prats va ser creat per la família del mateix nom en el centre de la població. Cap a 1840 es va començar a canalitzar l'aigua de la font de la Mina i es va aixecar l'establiment anomenat Banys Prats, que, en aquells dies tenia uns quatre-cents clients a l'any. El 1900 es va construir un gran edifici de tres plantes, de volums simètrics, amb una abundant decoració d'inspiració neoclàssica a la façana que seria remodelat dotze anys més tard, el 1912, quan es va incorporar la monumental porta modernista de l'entrada. El Balneari Vichy Català, promogut pel doctor Modest Furest Roca, va obrir les portes el 1898, quan ja feia quinze anys que embotellava l'aigua. L'edifici va ser concebut per l'arquitecte Gaietà Buigas i Monravà, artífex del monument a Colom a Barcelona, la construcció, modernista, té nombrosos elements arabitzants com els arcs de ferradura de la planta baixa i un parell de rèpliques de la font dels lleons de l'Alhambra.
Els balnearis van atreure estiuejants, ja no només per a tractaments sinó per fer-ne un ús lúdic dels banys. La millora de les comunicacions va facilitar el flux de visitants, que inicialment ocupaven fondes, pensions o cambres particulars. Les famílies més benestants van construir les seves pròpies cases, que, de la mateixa manera que les instal·lacions termals, van seguir la línia arquitectònica més en voga en aquells dies: el modernisme. La població conserva el conjunt d'aquest estil més important de la comarca. Als afores es van urbanitzar les rambles de Recolons i d'en Rufí, flanquejades per plàtans d'ombra, la primera a instàncies de l'industrial Bartomeu Recolons i Puiggròs. En aquesta es troben la Torre de Can Sala, una casa d'estiueig monumental i eclèctica, amb torres coronades per una balustrada a les cantonades i envoltada d'un jardí tancat, i Vila Rosario, aquesta amb decoracions ceràmiques i un destacat estil arabitzant, amb arcs de ferradura a la planta baixa i en els finestrals. Aquesta també era coneguda com la Torre dels Alemanys, ja que va ser encarregada per un metge berlinès anomenat Otto Streitberger, qui va dedicar el nom de la finca a la seva esposa andalusa, Rosario Pequeño. Va ser construïda entre 1914 i 1928 i en ella van intervenir els arquitectes Ramon Vinyals i Guitart i Joan Vinyals i Solà. A la rambla de Recolons es poden veure, al número 37, el conjunt de la Colònia Rodríguez, un grup de quatre cases adossades amb finestres i cornises simètriques, pintades en diferents tonalitats; la Casa del Bell-Estar, en el 54, és una casa d'estiueig amb una disposició que destaca la verticalitat i, una al costat de l'altra, la Casa Mas Ros i el Xalet d'Antoni Mas, ambdues modernistes, la primera amb una excel·lent tribuna poligonal a la cantonada, en ella va viure el compositor Francesc Mas Ros. Hi ha altres cases modernistes més cèntriques, properes a la plaça de Sant Esteve i al Balneari Prats; a la mateixa plaça, la Casa Pla i Deniel, d'estil eclèctic però de línies més aviat neoclassicistes i, al costat d'aquesta, la Casa Jardí Pla i Deniel, on destaca una torre coronada per una piràmide de ferro forjat que recorda una versió reduïda de la torre Eiffel; i, a l'avinguda del Doctor Furest i Roca, les cases Matheu, Manegat i de les Punxes, la primera va ser propietat de l'editor i poeta Francesc Matheu i Fornells, la façana, asimètrica i desigual, combina elements neogòtics; la segona té un frondós jardí que amb prou feines permet veure la façana de la casa, una barreja neo-mossàrab i modernista de dues plantes i, la tercera, coronada amb unes ostensibles puntes de forja, de 1949, va ser l'última construïda en estil modernista. Hi ha algunes més en el nucli urbà, la Casa Quintana, la Perxachs, la Motlló, la Casa Rosa, també anomenada Casa Estapé o Casa Dieta Levi, pròxima a les velles termes romanes, és de finals de l'XIX. Es tracta d'un imponent edifici de dos cossos diferenciats decorat amb frisos de ceràmica i amb un finestral geminat, que, actualment, és una llar de jubilats. La porta té forma d'as de piques i a la façana té complements decoratius de ferro forjat. El nom, Casa Rosa, el deu a la color de la façana.
Durant la Guerra Civil i, posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial, els balnearis, i també algunes cases particulars d'estiueig, es van convertir en hospitals militars i centres d'acollida de refugiats, el de Vichy Català va ser la Clínica Militar número 2 del districte de Girona, quan van arribar desplaçats de nord de la península i del front d'Aragó. El 1944 van acollir a més d'un miler de mariners italians i militars i agents alemanys fugits de la derrota del Reich protegits pel règim franquista.
© J.L.Nicolas
