Els Comtats de la Mà Roja
Hi va haver un temps en què el regne de l'Ulster, Ulaidh en gaèlic, un dels quatre que hi havia a l'illa d'Irlanda amb els de Connacht, Leister i Munster, va quedar sense hereu al tron. Per resoldre tal desgovern es va acordar establir un desafiament, una competició d'embarcacions, qualsevol que fos qui toqués abans la riba seria rei. Diuen que la competició va ser renyida i que ja es perfilava un clar guanyador i futur monarca quan Labraid Lámh Dhearg, del clan dels Uí Néill, més desitjós que ningú per seure al tron, es va tallar la mà i la va llançar a la riba. No hi va haver discussió sobre qui va ser el primer a posar la mà a terra.
El símbol d'aquesta mà ensangonada, la mà vermella, seria usat en la guerra dels nou anys (1594-1603) contra l'expansió anglesa. Alguns dels clans, com el O'Neill, la van incorporar en el seu escut d'armes. La mà vermella va acabar figurant en els símbols nacionals de l'Ulster, els seus escuts i la seva bandera. En els anys dels disturbis, malgrat els seus orígens arrelats en la mitologia gaèlica, va semblar monopolitzada pels grups lleialistes que van incorporar també el nom: Red Hand Commandos, Red Hand Defenders o la UDF, Ulster Defence Association.
En els símbols d'Irlanda del Nord la mà vermella s'ha associat sovint a una estrella vermella de sis puntes. Aquesta representa els seus sis comtats: Antrim, Down, Armagh, Fermanagh, Tyrone i Londonderry.
Moneghan, Cavan i Donegal, els altres tres comtats de l'antic regne de l'Ulster, van quedar a la República d'Irlanda després de la partició de l'illa el 1921. Els primers sis es van integrar en el que avui és el Regne Unit.
La divisió va començar amb les invasions anglonormandes de l'Edat mitjana i l'ocupació anglesa del segle XVI amb els assentaments, de vegades forçats, de colons escocesos, anglesos, gal·lesos i hugonots, tots de confessió protestant. Les famoses Plantacions. La batalla del riu Boyne, durant la guerra Jacobita, en la qual venceria el pretendent protestant Guillem III d'Orange contra el deposat rei catòlic Jacob II, contribuiria a accentuar les diferències. Encara avui se celebra el 12 de juliol a diferents ciutats norirlandeses la victòria de Guillem, el rei Billy, amb les marxes de l'Ordre d'Orange a Belfast o a Portadown, on tenen una certa preferència per desfilar travessant barris catòlics que els són obertament hostils, amb conseqüències fàcilment previsibles. Després de les guerres d'Independència i la Civil, entre 1919 i 1923, es va consumar la partició deixant en els sis comtats del nord a la majoria de població protestant i unionista. Els problemes entre ambdues comunitats no es van relaxar i entre els anys seixanta i noranta del segle XX es van aguditzar amb campanyes terroristes perpetrades per organitzacions armades d'ambdós bàndols. La mediació partidista del cos de policia Royal Ulster Constabulary i posteriorment l'exèrcit anglès no va fer res més que empitjorar la situació. La violència no va portar res més que més violència. El 1981 es van afegir les morts dels vaguistes de fam de l'IRA, Bobby Sands, qui era parlamentari, i altres nou presos, a la presó de Maze. L'abril de 1998 es va arribar als acords de pau de Divendres Sant que un mes més tard s'acceptarien en referèndum. El 15 d'agost del mateix any la brutal bomba de l'anomenat IRA autèntic (RIRA) a Omagh, que pretenia acabar amb els acords de pau va aconseguir l'efecte contrari. La població estava farta. El 2005 l'IRA va abandonar definitivament les armes i el 2007 es va retornar l'autogovern a Stormont, formant-se un gabinet compartit entre el reverend unionista Ian Paisley i l'antic dirigent de l'IRA Martin McGuiness, electe pel Sinn Féin.
© J.L.Nicolas
