Els Escacs de Lewis
Lewis és la més gran de les Illes Hèbrides, a l'oest d'Escòcia i, encara a l'oest d'aquesta, a la badia de Uig, es va trobar el 1831 un curiós tresor. Setanta-vuit extraordinàries peces d'escacs del segle XII tallades en ivori.
En realitat són noranta-tres peces, ja que, a més de les figures, tallades finament en ivori d’ullal de morsa i algunes en os de balena, es van trobar catorze taulers en forma de disc i una sivella que va haver de servir per tancar una bossa on van poder estar emmagatzemades. Es creu que les peces van ser elaborades, entre els anys 1150 i 1200, a Nidaros, avui Trondheim, Noruega, a partir d'ivori provinent del comerç amb Groenlàndia. Nidaros va ser a l'edat mitjana un destacat centre comercial i religiós i tenia una relació important amb assentaments a Escòcia i amb el Regne de Man i les Illes. Una possible raó per la qual les peces van acabar enterrades a l'illa de Lewis. Les circumstàncies en què va ser descobert el tresor han quedat més o menys ocultes, potser no hi havia gaire interès en què transcendissin els detalls. Segons sembla, el lloc de la troballa va haver de situar-se entre els llocs coneguts com a Mhangarstadh, Ardroil, i Timsgearraidh, a la sorra de la platja d’Uig.
Sempre s'ha cregut, encara que no hi hagi evidència, que el tresor va ser trobat per un home anomenat Malcolm MacLeod, qui vivia a Peighinn Dhomhnuill. Una altra història explica que, al segle XVIII, An Gille Ruadh, Gillie el roig, un servent d'un funcionari de Baille na Cille anomenat MacKenzie, va seguir a un mariner que havia desembarcat carregat amb una bossa i va fer amistat amb ell amb el propòsit d’assassinar-lo per robar-se-la. Anys més tard confessaria el crim abans de ser ajusticiat per altres delictes a Stornoway.
El que es coneix amb certesa és el nom de Roderick Ririe, qui les va tenir en el seu poder abans de vendre-les a un comerciant d'Edimburg anomenat J.A. Forrest, tal com va donar a conèixer el diari The Scotsman el 29 de juny de 1831. Aquestes són les peces que serien adquirides pel Museu Britànic, però anteriorment, Ririe havia venut deu d’elles al col·leccionista Charles Kirkpatrick Sharpe. Aquestes són les que avui conserva el Museu Nacional d'Escòcia.
Probablement les peces corresponen a diversos jocs complets, potser quatre, com ho suggereix el nombre de peces. Els peons són les úniques talles que no representen figures humanes. Cada peça mesura entre quatre i deu centímetres d'alçada, les menors són els peons i les més altes les figuratives. De les 78, vuit corresponen a reis, hi ha tanmateix vuit dames, setze alfils, quinze cavalls, dotze torres i els peons. No hi ha gaire a dir sobre els peons, es van trobar dinou peces en forma d’estela o fita i no representen cap figura humana. Alguns elements tenien restes de pintura vermella, que havia de distingir les peces de cada jugador. La majoria de les peces, 67, es poden veure al Museu Britànic de Londres, a la sala 42, les altres onze estan dipositades al Museu Reial d'Edimburg.
Els reis, vestint una túnica, coronats i amb barba, estan assegudes, subjectant sobre els genolls una espasa embeinada. No tots els reis són idèntics, n’hi ha dos sense barba. Tots posseeixen un cert esguard de perplexitat. Les dames també es mostren assegudes sobre un tron, amb corones i un vel que les cobreix les espatlles. La postura és curiosa, amb el braç esquerre subjectant el dret, on, al seu torn, es recolza el cap. Sembla que mostri una certa expressió reflexiva o de serena paciència. Hi ha algunes variants: en una la dama sosté una banya amb la mà esquerra, una altra, un mocador. La mirada sembla perduda, potser en el mateix joc. Els respatllers dels trons de les figures assegudes estan decorats amb detalls finament tallats, motius vegetals, geomètrics i fins i tot animals entre els quals no hi falten els dracs. Els alfils són bisbes, amb casulles i mitres, subjectant un bàcul. Precisament són la forma i la manera de portar-les, característiques del segle XII, les que han ajudat a situar-les en el temps. També hi ha algunes variants, dels setze que existeixen, set estan asseguts, uns subjecten el bàcul amb una mà, altres amb totes dues, un té un llibre, potser una Bíblia, un altre sembla estar atorgant una benedicció. Els cavalls, desproporcionadament petits, carreguen amb genets armats amb una llança, espasa i un escut, amb barba i cascos cònics amb protector per al nas. Els escuts tenen forma de cometa i cadascun està decorat amb motius heràldics diferents. Les torres estan representades, en els jocs de Lewis, per guerrers drets, protegits per un escut i amb una espasa a la mà, algunes suggereixen als ferotges guerrers vikings que eren anomenats berserkers, aquells que es llançaven al combat com posseïts a causa dels fongs al·lucinògens que consumien abans d'entrar en acció. En aquestes peces d'escacs la ferocitat es suggereix en el detall de les dents mossegant l'escut. Snorri Sturluson, autor de la saga Heimskringla, de 1230, diu d'ells: "Els soldats d'Odin van sortir al combat sense armadura, furiosos com gossos o llops, mossegant els seus escuts, i amb força igual a toros o óssos furiosos". Sturluson descriu a la mateixa saga una partida entre el rei Cnut i el comte Urlf: "El rei va fer un mal moviment i el comte li va treure un cavaller".
Els escacs va ser originalment ideats com un joc d'estratègia, desenvolupat a l'Índia sobre el segle VI es va estendre ràpidament a Pèrsia i als naixents regnes islàmics que s'estenien pel nord d'Àfrica. Les peces més antigues conegudes són figuratives, representen a elements que participen en un camp de batalla simbòlic. Antigament l'alfil representava a un elefant i en lloc de la torre s'utilitzava un carro.
En el mateix Museu Britànic on es poden veure les peces de Lewis també es mostren algunes procedents de Mansura, a l'actual Pakistan, de Nigèria o d'Egipte.
© J.L.Nicolas
