Els Espectacles de l'Imperi
Els ciutadans de l'antiga Roma eren aficionats als espectacles públics que, excepte en alguns detalls poc difereixen als que avui s'ofereixen als camps de futbol, palaus d'esports o en curses de braus. En temps de l'Imperi desenes de milers d'espectadors omplien recintes on presenciaven carreres, lluites o funcions dramàtiques. El poeta Decimus Iunius Juvenalis ho va resumir afirmant que els romans només desitjaven dues coses: panem et circenses, pa i circ. Res ha canviat.
Inicialment les instal·lacions es muntaven provisionalment per a cada espectacle, acoblant entarimats i graderies de fusta que, un cop finalitzada la funció o el festival, es desmantellaven. El primer recinte fet amb pedra amb el propòsit de disposar d'unes instal·lacions permanents es va construir a Roma cinquanta anys abans de la nostra era, en temps de Gneu Pompeu Magne.
Als teatres, hereus de l'estructura arquitectònica dels escenaris grecs, s'interpretaven obres d'autors clàssics grecs o llatins: Livi Andrònic, Ennio, Plaute, Terenci o Sèneca tot i que el públic romà tenia preferència per obres més lleugeres, gèneres burlescos, mims i pantomimes. El teatre romà es caracteritzava per la complexitat de l'espai on es representava l'acció. Al marge de la càvea, les grades per asseure al públic, i, a diferencia dels teatres grecs, el scaenae frons solia ser construït de pedra com si es tractés de la façana d'un edifici i davant d'aquest hi havia el porticus post scaenam, un pòrtic amb columnes al costat del púlpit per on es movien els actors.
Alguns d'aquests recintes han arribat en bones condicions fins als nostres dies i han trobat continuïtat en les seves funcions. Potser els millors exemples es trobin al teatre d'Emèrita Augusta, Mèrida, o el d'Orange, a la Provença, d'aquest últim el rei Lluís XIV va dir que C’est la plus belle muraille de mon royaume. A Roma s'ha conservat prop del Tíber el Teatre de Marcelo, dedicat per l'emperador August al seu nebot Marco Claudio Marcelo, mort prematurament als dinou anys. A Verona el teatre es troba pràcticament al costat del curs del Adige i la seva graderia és un bon observatori sobre la ciutat. Gairebé entremesclat amb el teatre hi ha el Museu Arqueològic que exhibeix moltes peces i estàtues descobertes en el lloc. Del de l'antiga Tàrraco queden només algunes ruïnes. El de Cesar Augusta, Saragossa, va ser trobat en el curs d'unes obres el 1972, un cop fet espai s'ha afegit un museu municipal i una estructura que cobreix les grades i l'escena per protegir-les. En millor estat, tot i que no ha quedat poc més que les grades hi ha els de Pollentia a Mallorca o el de Baelo Claudia a Cadis. A la mateixa ciutat de Cadis, a dues passes de la Catedral Nova i al barri del Pópolo, va ser descoberta la càvea en unes excavacions que es van realitzar el 1980. Trenta anys abans havia estat descobert el de Màlaga, al peu de l'Alcasser àrab. No gaire lluny, a la Serra de Ronda, el Teatre de Acinipo, a l'antiga ciutat emmurallada, conserva l'alçat del prosceni i les graderies que van ser excavades a la pedra aprofitant la inclinació del terreny, fet que era bastant comú en el moment de seleccionar una ubicació adequada.
Al llevant mediterrani es va compartir el gust pel teatre. Algunes de les ciutats de l'antiga Decàpolis com Filadèlfia o Gerasa van disposar dels seus propis escenaris. En el cas de Filadèlfia, l'actual Amman jordana, les grades han quedat al centre de la ciutat, a prop de la mesquita Al Hussaini. Gerasa o Jerash va tenir dos teatres, un al nord i un altre al sud, en les proximitats de la plaça oval porticada. A Petra es va aprofitar el talús a la sortida del congost on es troba Al Khazneh, el cèlebre temple del Tresor. A Gortina, al sud de l'illa de Creta, es van reutilitzar per construir el odèon els blocs de pedra on estava inscrit el codi de lleis d'època micènica, que seria descobert de nou i traduït al segle XIX. En plenes Cíclades, a l'Antiga Thera de l'illa de Santorini, la petita instal·lació de la qual gaudia la població està situada davant del mar. Acomodava a unes mil cinc-centes persones i va ser construït durant el període hel·lenístic i reformat durant el domini romà. Mentre a Atenes, reurbanitzada al gust romà, es va construir un nou teatre, el Odèon d'Herodes Aticus, que va superar en aforament al veí Teatre de Dionisos, tots dos sota l'Acròpoli, a l'ombra del Partenó.
El circ romà va ser l'expressió superlativa d'aquestes instal·lacions d'oci. Inspirats en els hipòdroms grecs, els circs disposaven d'un llarg circuit on desenvolupar les competicions de cavalls i de carros cavalls i havien arribat a ser considerats autèntics herois. Eren coneguts pels seus noms com avui ho són els esportistes d'elit, com Gaius Appuleius Diocles, un auriga lusità que va competir a inicis del segle II al Circus Maximus de Roma. En vintiquatre anys va obtenir 1462 victòries sobre quadrigues i més de tres mil sobre diverses curses a cavall. Els animals també podien arribar a ser famosos, es conserva la memòria d'un cavall oportunament anomenat Víctor el qual va arribar abans a la meta que els seus oponents en 429 ocasions. Els aurigues solien competir en curses de bigues o quadrigues, tirades per dos o quatre cavalls. La sorra estava dividida per una spina, un muret baix destinat a separar els dos sentits de la pista i que solia estar decorat amb estàtues i en alguns casos amb obeliscs importats d'Egipte. Un dels seus extrems era corb per facilitar el gir de la spina. A l'altre hi havia les carceres, punt des d’on l’editor muneris donava la senyal de sortida, i la meta. La competició estava carregada de simbologia: la sorra representava a la terra i els carros al sol. Les carreres havien de completar set voltes que corresponien als set dies de la setmana. A cadascuna de les quatre esquadres o equips participants se'ls assignava un color corresponent a cadascuna de les estacions de l'any i cada equip estava compost per tres carros sumant un total de dotze, tants com signes del zodíac. A l'hipòdrom de Constantinoble els colors van acabar relacionats amb faccions polítiques que en ocasions van portar a violents enfrontaments, els més greus van ser els disturbis de Nikà, al voltant de la residència de l'emperador Justinià, l'any 532.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
