Els Mestres Fatimis
Qairuán té una medina assequible. No és massa gran i és remarcablement relaxada. Les catifes pengen de les façanes emblanquinades i dels repunts de marqueteria que engalanen les finestres en un color blau cel molt clar. Els comerciants seuen pacientment a l'ombra, al carrer, davant dels seus negocis, a l'espera d'un client.
Prop de Bab Tunis, la porta de Tunísia, al final de l'avinguda 7 de Novembre, s'amunteguen penjats tota mena d'estris de plàstic davant maniquins que recorden als d'un comerç de Singapur o Hong Kong, però, amb faccions semítiques, llueixen la moda femenina àrab més moderna al costat de vestits de tall clàssic, maletes de viatge, estovalles i altres teixits.
Al recinte emmurallat de la medina hi ha la Gran Mesquita, també anomenada de Sidi Oqba Ibn Nafi Al Fihri, fundador de la ciutat l'any 670. Potser en disputa amb Qom, a l'Iran, o Najaf, a l'Iraq, Qairuán rivalitza amb elles per ser la quarta plaça més venerada al món islàmic, després de La Meca, Medina i Jerusalem. Quatre-centes catorze columnes suporten bona part de la construcció. No hi ha dos iguals. Totes procedeixen d'antics temples romans i bizantins. Capitells de diferents ordres s'alineen un al costat a un altre en una interminable successió d'ocres vermellosos. Al costat del mimbar, rajoles de Bagdad, fusta procedent de l'Índia, i al seu costat, inscrit sobre el marbre en cal·ligrafia Kufi, els quatre versicles de l'antepenúltima sura de l'Alcorà. La de la Unicitat de Déu.
© J.L.Nicolas
