Els Nàufrags de l'Armada
Felip II ja va dir que havia enviat a les seves naus a lluitar contra els anglesos i no contra els elements. I va tenir raó. Tot just van batallar contra els britànics unes poques escaramusses al Canal de la Mànega i van tenir quelcom més que paraules a Gravelines, encara que res greu per a la flota espanyola. La veritat és que el principal objectiu que era transbordar els Terços de Flandes fins a Gran Bretanya no es va aconseguir. Aquí va estar el fracàs. L'odissea va ser el retorn a bon port.
L'empresa d'Anglaterra va ser, bàsicament, una idea messiànica del monarca espanyol, Felip II, per fer tornar l'església reformista anglicana a les conviccions catòliques i, de passada, acabar amb les revoltes protestants de Flandes a les que els anglesos donaven suport des de feia ja vint anys.
El monarca va encomanar al senyor Alonso Pérez de Guzmán el Bueno, dotzè senyor i cinquè marquès de Sanlúcar de Barrameda, novè comte de Niebla i setè duc de Medina Sidonia, el comandament de 125 navilis i més de trenta mil homes, dotze mil d'ells mariners i dinou mil soldats. Tots ells havien de reunir-se a Dunkerque, al Flandes espanyol, on vint mil homes més dels Terços a les ordres d'Alejandro Farnesio, duc de Parma, desembarcarien, un cop creuat el Canal, en terres de Kent.
A finals del mes de maig de 1588 l'Armada va partir de Lisboa. Va necessitar fins a dos dies per agrupar la flota a alta mar, però per al 30 de juliol ja albiraven les costes de Cornualla i després de diversos encontres de poca importància van ancorar davant Calais. L'atac de la flota anglesa de Lord Howard d’Effingham i de Francis Drake a penes va afectar l'Armada, que va perdre cinc naus. Però la flota va haver de dispersar-se i els vents la van allunyar de les costes de Flandes impossibilitant la trobada amb els Terços. Abandonant el seu objectiu i seguint els vents, el Duc de Medina Sidonia va decidir tornar a la península envoltant les illes britàniques. Tres dies més tard, el 12 d'agost, la flota anglesa, mancada de subministraments, havia deixat de fustigar l'Armada. Els espanyols, també escassos d'intendència i aigua van decidir llançar mules i cavalls per la borda.
Van rodejar Escòcia al nord de les Illes Orcades i sota la més meridional de les Shetland, l'illa de Fair. A partir d'aquest punt, sense l’assetjament anglès, s'enfrontarien només amb els elements. Les galernes, inusuals per la seva intensitat van assotar amb fúria l'Atlàntic Nord dia rere dia, sense treva, entre mitjan setembre i el mes d'octubre. De les quaranta naus que es van veure abocades pel mar contra les costes nord-occidentals d'Irlanda, vint-i-sis van naufragar.
Més enllà dels escarpats penya-segats de Moher, a prop de les illes Blasket, dos dels vaixells al comandament de Juan Martínez de Recalde, el Sant Joan de Portugal i el Sant Joan Baptista van veure abans d'enfonsar-se el perfil de la Muntanya de Sant Brandan, a l'extrem de la península de Dingle. Les costes de Connacht i Donegal van ser testimoni de la desaparició de més vaixells: la Concepció de Juanes del Cano davant Galway, el Falcón Blanco davant Connemara, el San Esteban a Doobeg i tants altres.
Els anglesos havien donat ordres de no deixar un espanyol amb vida. Un gallowglass, mercenari escocès, va posar un esforç especial ultimant a cops de destral a la platja de Tyrawly a vuitanta desgraciats que havien aconseguit arribar a terra. Sobre Sligo hi ha una franja de costa que es perllonga cap al nord. És un braç de terra que forma una petita península que es defensa del mar a la platja de fina sorra coneguda com a Streedagh Strand. Al fons, la verda i agresta mola de la muntanya Benbulben va observar com van ser arrossegats sense clemència el San Juan de Sicilia i altres dos navilis, “y fuimos á embestir con todas tres naos en una playa de arena bien chica, cercada de grandísimos peñascos de una parte, porque en espacio de una hora se hicieron todas tres naos pedazos, de las cuales no se escaparon 300 hombres y se ahogaron más de mil, y entre ellos mucha gente principal, capitanes, caballeros y otros entretenidos”.
A la riba van ser colpejats i assaltats. Encara no havia aconseguit sortir de l'aigua un d'ells, l’autor d'aquelles línies. Era el capità Francisco de Cuéllar. Havia estat al comandament del San Pedro fins que va ser rellevat i traslladat de vaixell a causa d'unes ordres sobre el rumb donades per un subordinat seu. Després del naufragi va ser ferit en una cama. Advertit per una dona gran va evitar camins principals i va trobar compatriotes que havien vist com soldats anglesos van assassinar un centenar de nàufrags. Descalços i amb prou feines vestits van passar de la vall de Glenade al llac Melvin. Cuéllar i altres setanta espanyols van trobar refugi en terres de Sir Brian O'Rourke, catòlic i amb poques amistats entre els anglesos. Al novembre van arribar al castell de Rosclogher, del senyor Mac Glannagh, a qui Cuéllar denominarà Manglana. Aquí van resistir un setge de disset dies davant tropes angleses arribades de Dublín dirigides pel Lord Deputy Fitzwilliam.
Van tenir notícia d'un navili espanyol ancorat per ser reparat, però abans que poguessin abordar-lo van ser informats que ja havia salpat. Deu dies abans de Nadal van marxar de nou a peu cap al nord. Van buscar ajuda en la persona del bisbe catòlic de Derry, Redmond O'Gallagher, qui els assistiria per arribar a Escòcia, on Cuéllar encara romandria durant mig any abans d'aconseguir passatge per Anvers, a Flandes.
No gaire lluny d'on va naufragar Cuéllar, a la part septentrional de la badia de Donegal hi ha una tancada badía a Killibegs actualment marcada per dos fars, el de Carntullagh Head i el de la punta de Saint John. Aquí es van refugiar a mitjans de setembre per reparar en la mesura del possible la galera de tipus napolità anomenada La Girona, comandada per Hugo de Moncada. Vuit-cents supervivents de la carraca mercant La Rata Santa Maria Encoronada, de 35 canons, embarrancada a Blacksod Bay, i de l’urca Duquesa de Santa Ana, de 23, encallada en Loughross Mor Bay es van afegir a la resta de supervivents que omplien La Girona. Salparien en direcció est, cap a Escòcia, el 26 d'octubre, amb mil tres-cents homes a bord i amb l'assistència d'un capitost irlandès, Mac Sweeney Bannagh acompanyat de quatre pilots, tres d’ells irlandesos i l’altre escocès. El dia 28 van vorejar Inishowen i el Logh Foyle a l'estuari de Derry, on els va sorprendre una violenta galerna. Un dels homes de Sorley Boy McDonnell va veure la nau des de Dunluce, un indici que navegaven massa a la vora. La força de dos-cents vint-i-quatre remers intentava mantenir la galera allunyada de la costa fins que, a mitjanit, amb el timó avariat i amb el vent del nord-oest en augment, la nau va virar cent vuitanta graus envestint irremeiablement amb la proa els sortints de Punta Lacada, Leac Fhada en gaèlic, que significa senzillament Pedra Llarga, a unes quatre milles dels coneguts blocs basàltics de la Calçada del Gegant. La Girona es va tombar atrapant a la major part dels ocupants, els qui van caure al mar no van tenir més fortuna, ja que van ser llançats pel furiós onatge contra les roques. A més, nedant, no hi ha accés possible, doncs ho impedeixen els penya-segats que superen els cent vint metres d'altura. El lloc es coneix avui com Port na Spaniagh, la punta dels espanyols. Una llegenda explica que la nau va disparar els seus canons contra les roques anomenades The Chimney Tops en confondre la seva forma amb el perfil d'un castell. Encara que és difícilment creïble que en ple naufragi i intentant posar les seves vides fora de perill es preocupessin de l’artilleria.
Dels homes que hi havia a bord només nou veurien l'alba. La resta dels cossos que van ser rescatats es van inhumar al proper cementiri de Saint Cuthbert. Van ser acollits en el veí castell de Dunluce per Sorley Boy Mac Donnell, un jerarca d'origen escocès a qui la reina Isabel li havia atorgat la fortalesa un parell d'anys abans. El Mac Donnell es va ocupar que els supervivents de la Girona amb nàufrags d'altres naus arribessin a Escòcia. De les restes de la galera va recuperar tres canons que faria instal·lar a la muralla del seu castell.
Quan el capità Francisco de Cuéllar ja es trobava fora de perill a Anvers, va escriure, el 4 octubre 1589, és a dir ja passat un any del seu naufragi, una llarga carta a la corona en la qual va relatar les penúries en terres d'Irlanda, al marge de reclamar per a si els mesos de sou que se li devien. Cuéllar encara va servir llargs anys en les conteses de la corona espanyola i va creuar l'Atlàntic per transportar plata d'Amèrica. Anteriorment ja havia fet la travessia de l'Oceà i l'estret de Magallanes i havia fondejat al Brasil.
La Carta de uno que fué en la Armada de Ingalaterra y cuenta la jornada (sic) va passar tres segles als arxius de la Reial Acadèmia de la Història a Madrid, fins que va ser donada a conèixer per Cesáreo Fernández Dur en el seu treball Los náufragos de la armada española en Irlanda, publicat el 1890. Poc després seria traduïda a l'anglès com Captain Cuellar adventures in the Connacht and Ulster per Hugh Allingham el 1897. Curiosament la missiva de Cuéllar es va convertir en un dels escassos testimonis que descriuen usos i costums de la Irlanda de finals del XVI. Descrivia als seus habitants com a “brutos en las montañas, que las hay muy ásperas en aquella parte de Irlanda donde nos perdimos (...) y lo que ordinariamente comen es manteca con pan de avena, beben leche aceda por no tener otra bebida; no beben agua, siendo la mejor del mundo: Las fiestas comen alguna carne medio cocida, sin pan ni sal, que es su usanza ésta”.
El 27 de juny de 1967 l’equip d'escafandristes belgues de Robert Stenuit va haver de baixar pocs metres de profunditat a l'est de Punta Lacada, just a Port na Spaniagh, per trobar les restes de la Girona. Durant tres temporades d'excavacions submarines van estar rescatant restes del naufragi. Monedes d'or i de plata, objectes d'ús comú entre la marineria i dels nobles de bord. Potser els més destacats fossin un passador d’or en forma de salamandra amb robins incrustats, un reliquiari amb forma de llibre o la creu de cavaller de l'orde de Malta que va pertànyer al capità Don Fabricio Spínola. Aquests tresors al costat d'altres trobats pel Club de Busseig Derry Sub-aqua el 1971 i pertanyents a la Trinitat Valencera s'exposen al Museu de l'Ulster a Belfast.
També s'ha creat una ruta anomenada Cuellar’s Trail, per seguir a peu o amb bicicleta, el camí que va recórrer el capità de l'Armada Invencible en el seu accidentat periple irlandès.
© J.L.Nicolas
