En els Meandres de l'Ebre
A la comarca de la Ribera Baixa, en terres aragoneses, el riu discorre mandrosament per terrenys d'argiles i calcaris que l'obliguen a retorçar-se en el camí cap al Mediterrani, formant sinuosos meandres encaixats successivament un darrere l'altre, serpentejant entre les poblacions que viuen de les seves aigües.
I tant serpenteja que la línia recta que es podria traçar entre Alforque i Escatrón no les distanciaria més de set quilòmetres, mentre que el mateix trajecte, viatjant pel riu, multiplica per cinc el recorregut, això sí, travessant boscos de ribera, mejanas, les illes que es formen entre les ribes, i galachas, vells llits abandonats pel mateix riu.
L'Ebre va ser navegable fins a la romana Vareia, la qual mostra avui les seves ruïnes als afores de Logronyo. Aigües avall van existir ports fluvials on va ser la Colònia Celsa i, més modernes però també ruïnoses, a Escatrón, on hi havia a més alguns magatzems.
En temps d'àrabs i de regnes de taifes es van posar les primeres traves a la navegació amb la construcció d'assuts que deriven el corrent cap a les ribes per fer treballar a sínies i molins. Encara se’n poden veure, restaurades, la de Velilla i la que hi ha al costat del Monestir de Rueda que portava el líquid element fins al cenobi a través del pont de cinc arcs d'un aqüeducte gòtic. A partir de llavors la navegació només es va poder fer amb llaüts de fons pla propulsats per veles o tirats per mules des de la riba. O sobre barcasses que creuaven les aigües a força de mans tirant de les sirgues o cordes esteses de riba a riba. Gairebé cada població disposava del seu pas de barca i algunes fins i tot de casa per al barquer i d'allotjament per a viatgers. La construcció de nous ponts va fer obsolets aquests passos, tot i que encara queda el de Gelsa i algunes velles fotografies del de Velilla.
Moltes d'aquestes poblacions van tenir el seu origen en alqueries d'època musulmana i que, en algun cas, van generar el topònim, com a Alborge, de Al Burj, nom que es donava en àrab a les torres de guaita, o a La Zaida, de Al Saida, la senyora. La conquesta de Saragossa i de la comarca per Alfons el Batallador l’any 1118 portaria canvis, acompanyats de monjos de l'orde del Cister als quals seguirien nous colons que encara compartirien el territori amb jueus i moriscos fins a l'arribada de les respectives expulsions. La dels primers el 1492, any de la conquesta de Granada i del descobriment d'Amèrica. La dels moriscs seria definitiva el 1610 i les seves conseqüències immediates es van traduir en una acusada despoblació de la zona. El retorn del cristianisme va portar a la construcció de noves esglésies que van veure succeir-se estils, des del primer mudèjar al barroc i al renaixement, que en moltes ocasions es solapen sobre els mateixos temples, reformats i reconstruïts al llarg de la història.
Durant els anys de la tercera guerra carlina, que va enfrontar al pretendent Carles Maria de Borbó amb el govern d'Amadeu I i amb el de la Primera República, eren freqüents els assalts de les tropes carlistes provinents de la comarca del Maestrat. Per assegurar les comunicacions el general Manuel de Salamanca i Negrete va desenvolupar un sistema de telegrafia òptica recolzat en la construcció d'unes quaranta-cinc torres entre l’agost i el desembre de 1875 que cobrien la línia de Saragossa fins a Amposta seguint el curs del riu. Algunes d'elles van ser particularment reforçades, com els fortins de Casp o el de Sástago. A la Ribera Baixa hi ha un parell més, prop d'Escatrón, la Torre del Mocatero i la de Palmes.
A occident de la comarca estan les dues localitats més poblades de la comarca, Pina d'Ebre i Quinto, ambdues superen els dos mil habitants. L'última és, actualment, la capital comarcal. El topònim el va heretar d'un mil·liari romà que assenyalava les distàncies entre Celsa Lépida i Cesar Augusta, precisament el cinquè. Pascual Madoz en el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, de 1845, assenyalava sobre Quinto que sirvió en tiempos de los árabes de formidable fuerte conservándose todavía por el N y S de dicho cabezo los cimientos de sus antiguos torreones. És on actualment i des del segle XV s'alça l'església de l'Assumpció. El temple mudèjar mostra en la seva portada meridional, del segle XVI, dues decoracions heràldiques a l’arrabà de la porta ogival: la de Francisco Clemente, arquebisbe de Saragossa, que també ho va ser de Barcelona i secretari de Benet III d'Avinyó, el Papa Lluna . El segon blasó pertany a les armes de Sicília i de les cases de Luna i Aragó, que possiblement van correspondre a Frederic de Lluna, fill il·legítim de Martí el Jove, rei de Sicília, i nét de Martin l'Humà. Al casc antic són destacables els tres portals d'origen medieval que donaven accés a la població, el de Sant Miquel duia cap al camí de Saragossa, el de Sant Antón als horts i el de Sant Roc cap al sud. Aquest últim té una inscripció en llatí sobre la fornícula amb la imatge del sant i un rellotge de sol: Dies mei sicut umbra (Els meus dies van passar com una ombra). Madoz també esmentava els Banys de Quinto dels que va escriure que consisten en 2 fuentes de aguas salinas, cuya celebridad nunca desmentida ha llegado en tiempos a ser hasta supersticiosa.
En el mateix Diccionari de Madoz, aquest anotava sobre Pina d'Ebre que cuenta con 430 casas, antiguas y de sólida construcción, en las que se incluyen la del ayuntamiento y cárcel; un palacio del Conde de Sástago que en la guerra de la independencia sirvió de fuerte a los franceses Pina va ser devastada en diverses ocasions, per la riuada de 1259, que la va destruir per complet, i per la plaga de la pesta que la va delmar el 1350 i, de nou, el 1557 i encara l’any 1652. A la plaça major treuen el cap la casa consistorial, situada en un palauet de tres pisos del segle XVI, l'Església de Santa Maria que forma part de l'antic Convent de Sant Francesc i la Torre Vella, un record de l'església parroquial destruïda durant la Guerra Civil.
Gelsa va heretar el topònim de la colònia romana, Celsa, que encara que va estar situada al costat de la veïna Velilla, probablement el seu territori arribés fins aquí. En realitat el més probable és que la població de Gelsa fos creada en època musulmana de la qual encara conserva el traçat de l'anomenat barri Morisc on en els seus carrers Cubiertos, del Pilar i Ocho Esquinas tenen els anomenats coberts, estructures que creuant per sobre dels carrers uneixen uns habitatges amb altres. Gelsa va ser la població més afectada per l'expulsió de 1610 ja que pràcticament la totalitat dels veïns eren moriscs.
Als afores de Velilla d'Ebre es troben les excavacions de l'antiga colònia romana Victrix Iulia Lepida, renombrada Victrix Iulia Celsa després de la caiguda en desgràcia de Marc Emili Lèpid, el seu fundador. Actualment el Museu de Saragossa ha instal·lat aquí una de les seves subseus, on es mostren les peces descobertes al jaciment. Després de la repoblació cristiana de la zona es van edificar un parell de temples, el de Nostra Senyora de l'Assumpció és un edifici mudèjar del segle XVI. El seu interior s'il·lumina gràcies a una filera de finestres de mig punt obertes sobre els contraforts exteriors. L'altre és l'ermita de Sant Nicolau de Bari que va aprofitar les restes d'una església romànica de la qual encara s'aprecia l'absis. Es creu que en temps de la colònia aquest va ser l'emplaçament d'un temple romà. L’espadanya, de tres obertures, allotja la cèlebre campana miraculosa, la qual, segons la llegenda, va arribar surant pel riu fins aturar-se davant la població, a partir del moment en què va ser instal·lada, anunciava desgràcies quan sonava per si sola. L'última vegada que va repicar sense intervenció humana va ser el 18 de juliol de 1936. No obstant això no ho va fer el 3 de desembre de 1940, quan a Saragossa es va rebre el telegrama enviat per Jesús Lagunas, cap d'estació, comunicant: Trenes 802 y 803 han chocado aguja salida sentido La Zaida estación Velilla. Hay desgracias personales. Urge tren socorro. Dos combois, un procedent de Madrid i un altre de Barcelona, van topar frontalment a les quatre trenta-cinc de la matinada. Van morir quaranta-vuit persones i un centenar van ser ferides.
La Zaida també va patir severament la despoblació quan van marxar els moriscos. Al costat de l'església de Sant Josep hi ha les ruïnes del que fos la mansió dels nobles aragonesos Ximénez Cerdán, com si encara volguessin mirar el pas del riu, tal com fa des de l'altra riba, a Alforque, l'església parroquial de Sant Pere Apòstol, situada sobre un mirador, amb l'Ebre als peus. En un dels seus murs estan gravades en la pedra les dates en què el riu es va gelar completament: 1686, 1694 i 1891. Aquesta és la població menys poblada: setanta-set ànimes en el cens de 2007. Envoltada d’un gran meandre que gairebé la converteix en illa es troba Cinco Olivas, amb el terme municipal més petit de la comarca. Als seus afores hi ha una ermita emblanquinada, Sant Josep, a prop d'un antic embarcador on una barcassa, la Santa Pudenciana, recorda dies que van ser més actius.
Al davant, de nou a l'altra riba, està Alborge, tot just quatre carrers longitudinals i poc més de cent veïns. Tot i així va tenir una fortalesa en època musulmana de la que encara resisteix un fragment de torre des d'on s'albira la població i el viratge que fa el riu. La plaça de la Constitució reuneix els poders fàctics de la localitat: l'església de Sant Llorenç, del segle XVII, l'ajuntament amb la façana neo mudèjar de 1885 i el bar. Alborge va arribar a tenir fins a tres almàsseres, molins d'oli, un d'ells, construït el 1775, conserva part de la maquinària i premses originals; també un de farina i un gran pou de glaç excavat a la roca. Aquests s'empraven per produir gel a partir de la neu recollida a l'hivern. Al carrer de les Ànimes, on acaba el carrer Major hi ha una antiga casa que va pertànyer a un indià. Sobre l'arc de la porta hi ha mitja dotzena de relleus que imiten icones maies.
Travessant de nou el riu s'arriba a Sástago, un allargada població que s'assenta en l'istme d'un nou meandre. La travessa la carretera, que ha de regular el pas altern dels vehicles mitjançant un semàfor. Al segle XIX es va instal·lar una planta hidroelèctrica que disposa d'un parell d'edificis d'aires modernistes al costat de la carretera que es dirigeix cap a La Zaida. Sástago va tenir sala de cinema. Queda el rètol encara llegible a la plaça de la Diputació Provincial: Cine Moderno. A l'entorn es troben les restes d'una fortalesa musulmana, el Castell de Palma, l'ermita de Montler i, encara que més proper a Escatrón, el Monestir de Rueda, que encara roman en el terme municipal de Sástago. Aquest va pertànyer a l'ordre del Cister i va ser edificat a finals del segle XII. Desamortitzat el 1835 part de les seves instal·lacions han estat transformades en una hostatgeria. El primer pont de ferro va ser inaugurat el 18 de juliol de 1926. Unia Sástago amb Escatrón creuant el riu prop del monestir, però va durar poc, tot just dotze anys més tard, l'11 de març de 1938, va ser volat amb càrregues de dinamita al transcurs de la Guerra Civil. Acabada aquesta va ser reconstruït i, posteriorment remodelat el 1988.
La part més antiga d'Escatrón va ser construïda sobre un turó amb unes bones vistes, des del mirador del Tossal, sobre l'Ebre i el Monestir de Rueda. El carrer Major arrenca a la plaça d'Espanya, on estan l'ajuntament i l'església de l'Assumpció. Aquesta guarda el retaule renaixentista d'alabastre de l'altar major del Monestir de Rueda, obra dels mestres Esteban i Domingo Borunda. Al mateix carrer hi ha alguns exemples d'arquitectura civil, antigues cases senyorials de les quals una s'ha convertit en posada i altres llueixen un cert aspecte atrotinat. Pujant una escalinata s'arriba al santuari de Sant Francesc Xavier, avui amb les portes tapiades. És el que queda de l'antic convent. A la part baixa del poble, però també sobre un turó menor, hi ha l'ermita de Santa Àgueda, que sembla massa gran, amb un pòrtic quadrangular a l'entrada i un campanar de tres cossos. A un costat es conserven un parell de làpides recolzades contra el mur, antigament van jeure sota elles una parella morta amb quatre dies de diferència al novembre de 1690.
© J.L.Nicolas
