Florència, des del Campanar
El visitant està advertit. No hi ha ascensor. A canvi hi ha, ni més ni menys, que 414 inexorables graons que porten fins a la cúspide del campanar de Giotto, a 82 metres del terra. Se succeeixen un rere l'altre, passen per estrets finestrals que proporcionen un indici de la vista que s'estendrà sota els peus quan s’hagi recuperat l'alè.
És llavors, quan l'oxigen torna a circular amb normalitat, que es pot apreciar amb claredat l'espectacle que s'obre davant els ulls. El primer impacte correspon a l'enorme cúpula del Duomo de Santa Maria dei Fiore. Obra de l'arquitecte Filippo Brunelleschi supera els cent metres d'altura i els quaranta cinc de diàmetre. Tot i que la catedral es va començar a construir a finals del segle XIII la façana neogòtica no conclouria fins al XIX. La combinació de marbres blancs de Carrara, verds de Prato i roses de Maremma, tal com en el baptisteri i el campanile li confereix un cert aire que fa pensar irremeiablement en una enorme pastís d’obrador. A l'interior les dimensions del Duomo no són menors i la sensació d'estar en un espai inabastable es fa patent en el laberint que orna el sòl, en els distants frescos del Judici Final de Giorgio Vasari o davant l'oli de Dante i la Divina Comèdia de Domenico de Michelino.
Girant lleugerament la vista cap a l'esquerra, davant de la façana del Duomo hi ha el Baptisteri octogonal de Sant Giovanni i també es perceben els actors de carrer que de vegades semblen més nombrosos que els propis vianants. Solen vestir-se de blanc, potser per camuflar-se entre el marbre de l'entorn. Pel baptisteri van passar fins a mitjan segle XIX, en els seus primers mesos de vida, tots els catòlics nascuts a Florència, ara passen els forasters que s'acosten a admirar les portes, especialment les Portes del Paradís, que al costat de les del nord, Lorenzo Ghiberti va trigar vint-i-un anys a completar i perquè quedés constància va afegir el seu bust entre els altres vint-i-tres que formen part de l'ornamentació.
El Ponte Vecchio, una altra de les icones florentines, creua l'Arno sobre els seus propis reflexos. El millor lloc per observar-lo amb l'atenció que es mereix és un altre pont, el veí de la Santa Trinitat. El pont està cobert de botigues, que en altres temps van ocupar pelleters i carnissers fins que van ser expulsats el 1593. Quan aquests van canviar d'ubicació els seus llocs van ser ocupats pel gremi de joiers. Els Medici van encarregar a Giorgio Vasari la construcció d'un llarg passadís privat que comuniqués els seus dos palaus, el Gritti amb el Vecchio a la Signoria.
La Santa Croce i Santa Maria Novella són destacades basíliques de Florència. La primera es va convertir en el panteó de les glòries italianes, aquí estan enterrats el citat Maquiavel i Galileu Galilei i aquí l'escriptor Stendhal va patir per primera vegada la síndrome que va prendre el seu nom. Rere del Palazzo Pitti i els Jardins del Boboli la Basílica de San Miniato a la Muntanya recorda al sant decapitat al segle III, aquell que diuen va recollir el seu propi cap i travessant l'Arno va anar a refugiar-se a la seva ermita a Mons Fiorentinus.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
