Formentor Revisitat
El trajecte que separa Palma de la costa catalana és el temps d'un somni, o el temps que es passa en entreson sobre una butaca a coberta esperant l'arribada de les primeres llums de l'alba, o inclòs abans que aquestes, sobre la línia de l'horitzó que lentament s'apropa, els llums de la ciutat que es projecten com el reflex de la llum d'un far en la distància.
Però el trajecte que separa Formentor en la memòria és encara més gran, no és quantificable en una mirada dirigida cap al rellotge de polsera o cap a una pàgina endarrerida en un vell calendari. La distància que separa Formentor del present és com el vertigen que acompanya al buit, un buit impressionant al qual ve de gust llançar-s’hi, fins i tot sense tenir el més remot desig. Tornar és viatjar en el temps acompanyat per records d'adolescència que, com esperits evanescents i intangibles, acompanyen el paisatge. I Formentor és una excusa.
Tònia ens esperava al port, el seu somriure era afable per ser la primera, única per la seva sinceritat i imparell per la seva frescor. Ens va portar fins el seu vehicle, el qual voluntariosament havia de dur-nos fins el nostre destí. Xesca, Lluís i Marta es van acomodar tant com es podien acomodar cinc persones en un Simca 1000. La següent visió era la de les rondes de Ciutat passar a través de la finestreta. El record, el d'una successió de moviments indefinits, d'algun color proper al de les fotografies envellides on un color dominant sol menjar-se als altres. Llavors només queden memòries tenyides de magenta, de vegades de verd deslluït.
Llegir més en edició impresa o e-Book
© J.L.Nicolas
