Francesos a Akaroa
Pocs quilòmetres al sud de Christchurch, gairebé a les afores, s'eleva un gran cràter d'origen volcànic obert al mar cap al sud. És Kai Tahu per als maoris, i Banks, en reconeixement a Joseph Banks, naturalista de l'Endeavour, per James Cook. Aquest, en descobrir-lo el febrer de 1770, va errar creient que es tractava d'una illa en lloc de la península que és en realitat. A la cala, un perfecte port natural, s'assenta la plàcida població d’Akaroa que acull a penes sis centenars d'habitants.
El que fa particular a Akaroa, Nova Zelanda, són petits detalls com el nom d'alguns dels seus locals, hotels o restaurants, i també el d'algunes dels seus tranquils carrers: rue Jolie, rue Lavaud, rue Benoit. The Little Bistro, Chez la Mer, Ma Maison... noms francesos en un arxipèlag anglòfon. Tot té la seva explicació. I la dels noms francesos a Akaroa es remunta a l'únic intent de colonització gala en terres maoris.
En les primeres dècades del segle XIX, abans que l'arxipèlag pertanyés a l'Imperi Britànic, baleners de diferents nacionalitats recalaven a la península de Banks i, al seu voltant, al port de Lyttelton. Entre ells el capità del Cachalot, Jean François Langlois, qui va operar allà entre maig i agost de 1838, mentre la corbeta Heroine, al comandament de Jean Baptiste Cécille, arribada el juny, cartografiava amb el màxim detall la zona. Langlois va arribar a emparaular la compra de la península amb els caps maoris i fins i tot va anticipar un primer dipòsit de cent cinquanta francs sobre una futura aportació d'un miler per un territori d'uns cent vint quilòmetres quadrats. Entusiasmat, Cécille, el capità del Heroine, va hissar una senyera francesa declarant la sobirania gal.la sobre el terreny.
Langlois va retornar a França en recerca d'inversors i colons. Entre els inversors va arribar a entabanar a Alejandro Maria de Aguado i Ramírez de Estévez, Marquès de les Marismas del Guadalquivir, establert a París, però finalment es va crear la Compagnie Nanto-Bordelaise que finançaria definitivament el projecte de comprar noves terres, colonitzar les ja adquirides entorn a Port Louis-Philippe, l'enclavament que avui és Akaroa, i consolidar la indústria balenera.
El 8 novembre 1839 la Compagnie de Bordeaux et Nantes pour la Colonisation de l'Île du Sud de la Nouvelle Zélande et ses Dépendences, altisonant nom final de l'empresa, va presentar el projecte al govern francès, qui hi donaria suport obertament.
Ja al març de 1840, seixanta-tres colons estaven a Rochefort llestos per partir. Entre ells catorze homes casats amb les seves famílies a les quals sumaven catorze nens, més dinou solters i mitja dotzena d'alemanys. Tots ells van embarcar en un vaixell facilitat pel govern de París: el Mahé, de cinc-centes cinquanta tones, que va ser reanomenat Comté de París. Van salpar el dia 20. Per protegir els colons i perquè el seu comandant, Charles François Lavaud, exercís els poders de comissari de la Corona francesa es va enviar un navili de guerra: el Aube.
Però, poc abans, el 29 de gener, el capità de la Marina de sa Graciosa Majestat la Reina Victòria, William Hobson havia arribat a bord del Tory a Bay of Islands, a l'Illa del Nord, procedent de Plymouth, Devon. El 6 de febrer se signava amb tots els caps dels clans i tribus maoris el Tractat de Waitangi pel qual Nova Zelanda, en la seva totalitat, es convertia de facto en part integrant de la corona anglesa. Al maig, Hobson va proclamar la sobirania britànica sobre l'illa del Sud en virtut dels descobriments de Cook i de les signatures dels caps de l'illa meridional afegides al Tractat, incloses les dels caps Iwikau i Tikao procedents de l'àrea de Banks.
El 19 d'agost desembarcaven els primers colons francesos a Akaroa. Tard. Una mica tard. Tanmateix, tot i sotmetre’s a la sobirania britànica, van decidir assentar-se a la badia, en el que actualment és Akaroa i just davant, avui, French Town. Les famílies germàniques es van establir una mica més al nord, a Takamatua, fins a 1915 coneguda com German Bay.
El 1849 la companyia Nanto-Bordelesa va ser liquidada i els seus actius restants venuts a la New Zealand Company.
A Akaroa encara queden edificis construïts aleshores que avui formen part d'un patrimoni històric apreciat pels seus habitants. És una mena de signe de distinció. El 1940, prop de la platja, es va erigir un petit memorial per recordar el primer centenari del desembarcament dels colons francesos. Una segona làpida commemorativa va ser inaugurada l'abril de 1991 pel llavors Primer Ministre francès Michel Rocard. Aquí mateix oneja permanentment una bandera francesa. No afirma sobirania sinó que trasllada un petit morceau de passat al present.
Personalment no deixo de pensar que el cognom del principal inductor dels fets no és més que una broma del destí. Un francès anomenat Langlois, l'anglois, l'anglès!
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o e-Book
