Hondartza Etxea
De Menorca a Guipúscoa hi ha una indeleble connexió que perdura en el temps, un fil de memòria reforçat per algunes postals antigues i els records d'alguns noms i llocs, vells àlbums i traços de llapis que no acaben d’esborrar-se.
La Platja Gran de Ciutadella amb prou feines és una platja, és més aviat una profunda cala, la d’es Degollador, bastant resguardada dels vents i del tràfec de persones que queda al sud de la ciutat, un lloc que abans estava simplement als afores i que ha acabat essent absorbit pel creixement urbà. On no hi havia més que còdols i alguns grapats de sorra, presumiblement blanca, ara hi ha una vorera i al costat d'on hi ha un estret passeig marítim hi havia un espai buit que l'estiu de 1978 ocupaven algunes tendes de campanya, quan encara no es posaven objeccions a l'acampada lliure. Un recurs econòmic per a unes vacances sense diners. Mitxel, Begoña, Arrate i Alpiria ocupaven una d'elles. Nosaltres, els seus veïns, vam travar una amistat que vam mantenir en deixar l’illa i desembarcar a Barcelona, on els vam oferir allotjament en un pis d'estudiants que teníem llogat prop de l'Hospital de Sant Pau. Solíem acompanyar-los cap als voltants de la plaça Reial, a l'Abracadabra, un antre del carrer Nou de Sant Francesc, ja desaparegut. Allà havien instal·lat les primeres màquines recreatives de ping-pong en una pantalla, a l'interior del local no hi havia més acomodació que una doble graderia encarada on la clientela s'asseia a parer seu. A la mateixa plaça Reial freqüentàvem el Minotaure, el Texas o el Glacial. El primer, també desaparegut, aplicava la mateixa filosofia d'acomodació que l'Abracadabra però en dimensions més reduïdes, com el mateix local. El Texas, anys més tard convertit en Sidecar, oferia música en viu i molt freqüentment cadires volant que la parròquia solia evitar acotant el cap. El Glacial encara obre les portes en el mateix racó de la plaça, encara que hagi mudat la clientela per turistes àvids de cervesa que llavors es servia en gerres de litre que anomenaven tancs. Uns dies després Mitxel, Begoña, Arrate i Alpiria prenien el camí de retorn a Zarautz.
L’Abril de l’any següent, 1979, una setmana després d’haver estat de nou a Ciutadella, vam viatjar amb motocicleta, o almenys ho vam intentar, fins a Zarautz. Vam carregar la moto, una Ducati 250 de segona mà, amb les motxilles i altres coses i deixem enrere Barcelona. Vam decidir prendre la ruta que travessa el sud de França entre els dos mars, així que la carretera ens va portar fins a la duana de La Jonquera quan encara la identificació en el pas de la frontera era un tràmit ineludible. Passat Perpinyà vam prendre cap a l'esquerra per la D117, la qual passa per Estagel i es dirigeix cap a Quillan, Foix, Saint Girons i Tarbes... on la motocicleta va concloure el seu periple. A la sortida de Tarbes, per l'antiga carretera, hi ha una llarga recta en direcció a Pau. No circulava ningú i la motocicleta probablement ho feia a uns cent km/h quan de sobte va aparèixer sortint d'un camí a la dreta un turisme dubitatiu. No sabia si anava a accelerar per incorporar-se a la via o retrocedir per deixar el pas lliure. No va fer ni una cosa ni l'altra, es va quedar al mig mentre el pilot de la motocicleta esperava alguna reacció. El temps va semblar congelar-se a partir del moment en què el pneumàtic davanter s'estavellava contra el panell lateral esquerre del frontal del vehicle. Vaig sentir la meva esquena comprimir-se harmoniosament contra la xapa de la tapa del capó alhora que la part posterior del casc es partia lleugerament durant el mateix impacte. El vol va continuar cap endavant, de nou a l'aire veia passar l'asfalt mentre m'anava acostant progressivament a ell. Primer devia ser tot el cos, sense que pugui precisar concretament quina part es va avançar, després van arribar les puntes dels dits de les dues mans, que, encara protegides pels guants, van acusar la violència del cop. Finalment va cruixir la visera del casc, partint-se per la meitat. El meu company, el pilot, va volar uns cinquanta metres fins a rebotar contra la roda d'un tractor estacionat prop del camí. La següent fase de consciència va ser la de percebre el meu desconeixement de l'idioma, algú m'estava preguntant pel meu estat: Ça va? Tu vas bien? Des del terra tan sols vaig arribar a respondre contradictòriament: -Moi je ne sais pas, je ne parle pas français! Algú que va arribar més tard va preguntar pels ocupants de la motocicleta. Aquesta va quedar completament inutilitzada amb la forquilla doblegada cap al quadre i la roda desfigurada com si un gegant hagués arrugat un paper amb la mà i l’hagués llençat.
A Pau vam abordar un tren en direcció a Irun, on, de nit, la policia de duanes va semblar enriueu-se’n en veure'ns amb els cascos i les eines però sense moto. El matí següent vam concloure el trajecte que quedava fins a Sant Sebastià i Zarautz. Per alguna raó que no recordo el pilot va decidir tornar gairebé immediatament. Mentrestant, em vaig retrobar amb Mitxel, Begoña, Arrate i Alpiria, vaig conèixer a Frantsis i a altres amics. Mitxel em va acollir a casa seva, Hondartza Etxea, la casa de la platja. Una casona sòlida de dos pisos que estava situada a la part oriental de la població i, com el seu nom indicava, gairebé enfront de la platja. Al costat del menjador, en una petita saleta hi havia un llit plegable on em va acomodar Solíem menjar a la cuina, prop d'un finestral que donava als horts veïns. Després de dinar, invariablement, jugàvem a cartes. Mitxel i la seva germana eren recriminats per la mare quan parlaven entre ells en eusquera durant el transcurs de la partida. No volia que el català cregués que li estaven fent trampes. Després anàvem al cinema Model, a Zigordia Kalea, a fer la migdiada. Era barat i les butaques còmodes. I d'allí a prendre alguns zuritos passant primer per alguna botiga on Mitxel tractava d'ensenyar-me com es deien en basc els objectes que m'anava mostrant. No en recordo cap nom. A la taverna s'embrancaven en discussions en les quals jo simplement afirmava o negava: bai, bai o ez, ez, sense saber tan sols de què estaven parlant. Només calia fixar-se en l'expressió dels rostres o en l'èmfasi que posaven en la conversa i somriure. Un altre dia vam anar amb les noies caminant cap a Guetaria, el seu port, el ratolí i el Mayflower.
Arribat el moment vaig posar el dit en direcció a la carretera. D'allí a Pamplona, Saragossa i Barcelona. En algun lloc sonava Homeward Bound, de Simon & Garfunkel.
El juliol de 1980 tot un grup de gent vam despertar a Pamplona, encara no havíem llegit Festa, d'Ernest Hemingway, però estàvem allà per això. Exhausts després de tanta festa vam ser uns dies a Zarautz. Allí estaven Mitxel, Begoña, Arrate i Alpiria per acollir-nos.
Hi ha algunes diapositives i fotografies d'un passeig de bon matí a la platja, la més extensa de tota Guipúscoa, una platja que pràcticament desapareixia amb la marea alta i que semblava estendre’s cap a l'horitzó quan aquesta baixava, un fenomen inusual a la Mediterrània. Una platja amb reflexos de núvols tempestuosos en un cel de color gris perla sobre els bassals que es formaven a la sorra, allà on Sorolla havia retratat a la seva família a inicis del segle XX. Les empremtes de les petjades portaven cap a Mollarri, un antic magatzem de mineral. En els seus bons temps, a principis del segle XX, unes vagonetes volades carregaven a les mines d’Andazarrate i onze quilòmetres més enllà abocaven la seva càrrega en els vaixells que fondejaven en l’amarrador de l'illot. Veníem a descansar i vam acabar encara més esgotats. Vam recollir les coses, ens vam acomiadar de Mitxel, Begoña, Arrate i Alpiria i ens vam dispersar, uns cap a Barcelona, uns altres cap a Madrid, on començaven altres històries.
Amb el temps vaig trobar l'ampliació d'una fotografia en blanc i negre de la casa de la platja, d’Ondartza Etxea. Sembla que aleshores s'escrivia sense H.
© J.L.Nicolas
