... I algunes llicències toponímiques.
En somnis, de vegades, reconstrueixo detalladament el meu propi barri, els carrers es transformen i canvien de nom i d'aparença, les placetes es reorganitzen en el nou entramat urbà i fins i tot els bars es transformen en el seu interior i renoven els seus parroquians. Curiosament, d'un somni a un altre, encara que les circumstàncies i la història es modifiquin, roman inalterable la topografia onírica com si tingués una continuïtat temporal d’una nit a un altra i posseís una geografia estable, absolutament inamovible.
Estic convençut que la toponomàstica prattiana de Venècia no prové dels seus propis somnis, si més no del temps en què es somia adormit. Més aviat procedeix dels seus records i dels noms que hagués cregut més adequats a cada cas i per a cada història, o dels que ell utilitzava per a si mateix.
Tant en la primera vinyeta de Corto Maltès a Sibèria, Corte Sconta detta Arcana en el seu títol original en italià, com en l'última de la Faula de Venècia es repeteix el mateix text:
Hi ha a Venècia tres llocs màgics i ocults: un al carrer dell'Amor degli Amici, un altre a les proximitats del pont de le Maraveglie, i l'últim al carrer dei Marrani, prop de San Geremia, al vell Ghetto. Quan els venecians es cansen de l'autoritat establerta acudeixen a aquests tres llocs secrets i, obrint les portes que es troben al fons dels patis, es van per sempre a països meravellosos i a altres històries.
Però l'escenari no correspon al mateix pati, a la mateixa corte. En el primer cas, a la vinyeta de l’aventura siberiana, se suposa que es tracta de la façana de la casa de Melquisedech, al Ghetto Vechio. A la vinyeta de la Faula estem en una altra corte, la corte Sconta detta Arcana (el pati amagat anomenat arcà), de la infància de l'autor. Però tampoc es correspon a cap de les placetes unides pel carreró de la Nostàlgia, sinó a la corte Botera del barri de Castello. Aquesta es troba prop de San Zanipolo i s'accedeix a través d'una porta privada. També privat però més accessible és el pati del restaurant Corte Sconta, al carrer del Pestrin, proper a San Martino, també a Castello, on, a més de menjar estupendament, es pot fotografiar el nizioletti amb el topònim prattià.
En el text d'aquesta mateixa vinyeta, Pratt fa referència a tres llocs màgics per als venecians. El carrer Amor dei Amici existeix realment. Es tracta d'un carreró estret que s'estén en forma de L entre els camps de San Polo i Santo Tomà. A la cantonada hi ha un taller de màscares que, a la nit, tenyeix les parets pròximes amb el to verdòs provinent dels seus neons. El carreró acaba abruptament en tres graons que donen al riu dels Frari. No sé si es tracta d'alguna mena de paràbola relativa al nom. Sempre he confiat en el contrari.
El pont delle Maraveglie és el segon dels llocs indicats. Està al costat del Liceu Marco Polo i uneix les fondamenta Bollani i Priuli. He caminat pels voltants i a part de la pròpia història de la família que va donar nom al pont i de la taverna que es troba un cop creuat aquest no he trobat res d'especial, encara que ja sigui suficient.
Sobre el carrer dei Marrani hi ha més per explicar. Per Marrani es coneixia als jueus que s'havien convertit al cristianisme per conveniència o obligació durant les persecucions espanyoles dels segles XIV i XV. Després de l'expulsió d'Espanya de 1492 alguns d'aquests jueus sefardites es van establir al ghetto venecià. Pratt situa aquest carrer en les proximitats de San Geremia, al Ghetto Vechio. No obstant això, San Geremia està fora de l'àmbit del Ghetto, i al seu voltant no existeix, si més no en l'actualitat, cap carrer amb aquest nom. La fotografia que il·lustra el pròleg de la Faula de Venècia correspon a la salizada di Santa Giustina, al sestiere de Castello.
Als voltants hi ha veritablement espais recòndits on perdre’s, com el ramo Gradenigo, el carrer dei Bombardieri o la corte Capeliera prop del carrer Zorzi. Precisament prop d'aquesta última hi ha el carrer Zorzi va in Corte Nova, i, a prop, la corte Buello o corte Nova, que Pratt va denominar del Maltès o de Boca Daurada. Aquesta també és privada i es situa al fons d'un carreró convenientment tancat per una reixa. Sí que és cert que va existir un pati anomenat del Maltès, però el seu nom es va deure a l'existència d'una pensió homònima en què avui es diu corte Contarini del Bovolo al costat del palau del mateix nom.
L'últim pati, esmentat en el pròleg de la Faula és el dell'Arabo d'Oro, segons la toponomàstica prattiana. Aquest correspon en la realitat a la corte Rota, una vegada més al sestiere de Castello, entre els campo de le Gorne i de Do Pozzi, prop de l'Arsenal. Ignoro si anteriorment hi havia alguna imatge representant un sarraí auri. En l'actualitat, penjada d'un mur, en una petita capella hi ha el relleu daurat d'una Madonna amb el Nen tancada amb clau i habitualment flanquejada per roses fresques.
Sense sortir del barri es troba el sotoportego dei Cattivi Pensieri, el passatge dels mals pensaments. Un àngel, d'aquí el seu nom real, sotoportego dell'Anzolo, beneeix amb la mà dreta els vianants que transiten sota les seves ales. Amb l'altra mà sembla aixecar-se el faldó. Al seu costat l'acompanyen dos escuts pertanyents a la família Erizzo, que va proporcionar a la Sereníssima República algun almirall i algun Dux.
Finalment el pont de la Nostàlgia, tal com es veu a la foto del pròleg, correspon al pont Widmann, que travessa el riu de Ca'Widmann, al costat del palau construït per Baldassare Longhena al segle XVII per la família homònima d'origen austríac. Aquest es troba ja en el sestiere de Cannaregio, però fins i tot ben a prop de Castello. La nona de Pratt el portava a visitar el gueto, però la seva família vivia a prop del campo Bragora, a Castello. No sé si serà cert o no, però no és difícil imaginar un joveníssim Hugo batejant els seus racons favorits en les seves correries d’infant, o de no tan infant.
© J.L.Nicolas
