Ícar a Ronda
La ciutat malaguenya és fonamentalment coneguda pel penya-segat del Guadalevín que separa els seus barris i pel Pont Nou que els uneix a través dels seus altíssims arcs. És una imatge que els gravats de David Roberts es van encarregar de difondre en els anys en què el Romanticisme va posar de moda els paisatges orientalitzants i de ruïnes del passat. No obstant això altres fills il·lustres que van néixer als anys de l'apogeu d'Al Àndalus han estat més reconeguts a Orient que a la seva terra.
En els albors del segle IX, quan l'emir omeia Al Hakam I regia els destins de Qurtuba, va néixer a Ronda un infant al qual donarien el nom de Abulqasim Abbas Ibn Firnas, potser un dels personatges més interessants que van viure en Al Àndalus de l’època. El jove Abbas aviat es va interessar en les arts i ciències que es desenvolupaven a l'Emirat. Va aprendre música, poesia i filosofia. També va realitzar estudis científics en els camps de la química, la física i l'astronomia.
A l’emir Al Hakam el va succeir Abderrahman II al 822. Eren anys d'esplendor cultural a Al Àndalus. Es va introduir la numeració decimal aràbiga i es va ampliar la mesquita de Còrdova però també va tenir lloc la rebel·lió dels ravals i els víkings van visitar Sevilla. El nou emir va ser el primer que va fer encunyar moneda a la seca, uns lluents dirhams de plata que lluïen el seu nom a l'anvers. Ibn Firnas va començar a freqüentar la cort cordovesa encara que es creu que abans havia visitat Florència per ampliar els seus coneixements. Al regnat d'Abderrahman II va seguir el de Muhammad I l'any 852 i Ibn Firnas va seguir en la cort. En els seus anys cordovesos va introduir una nova tècnica per fabricar i tallar el vidre, va desenvolupar un planetari a la seva pròpia casa y va dissenyar i va crear una clepsidra, que, en grec significa lladre d’aigua, un precís rellotge de mecanisme hidràulic, completat amb autòmats mòbils. Per Abderrahman II va construir la primera esfera armil·lar, o astrolabi esfèric, del qual es té coneixement a Al Àndalus, un instrument útil per fixar les longituds i latituds del Sol, la Lluna, els planetes i les estrelles fixes.
L'historiador cordovès Abu Marwan Hayyan Ibn Jalaf Ibn Hayyan va fer referència a la seva persona en un parell d'obres, a Al Akhbar fil Dawla al Amiriya, o Crònica dels Emirs i a Al Muqtabis fi Tarikh al-Andalus. Ibn Hayyan el va definir com "un savi refinat, hàbil filòsof, brillant poeta, astròleg inspirat i veraç, sensat i penetrant en els seus excel·lents pensaments, ple d'inventiva i capacitat d'innovació".
Però Ibn Firnas va destacar especialment per ser un precursor dels enginys voladors de Leonardo da Vinci i un modest predecessor dels germans Wright. Segons Ibn Hayyan "se les havia enginyat per volar, vestint-se de plomes sobre seda blanca, i afegint-ne unes ales d'estructura calculada." Se sap que va tractar repetides vegades de mantenir-se en l'aire amb els seus enginys. En una ocasió es va llançar des d'un minaret de la capital amb una mena de lona a manera de paracaigudes. En altres, amb el seu artefacte alat es va deixar caure pels penya-segats de la vall cordovesa de la Russafa, aconseguint mantenir-se planejant en l'aire durant unes desenes de minuts. Tot un èxit encara que no era estrany que els seus assajos acabessin amb alguna fractura òssia.
Al món àrab se’l té com el primer heroi que va intentar vèncer la força de la gravetat. A l'avinguda que condueix a un dels aeroports de Bagdad hi ha una estàtua que el recorda com el primer aviador àrab, nascut a Al Àndalus. A Líbia se li va dedicar una sèrie de segells de correus i hi ha un cràter lunar al que es va batejar amb el seu nom. A la seva terra, a Ronda, un centre astronòmic i un club d'aviació es diuen Ibn Firnas, a Còrdova l'últim pont construït per creuar el Guadalquivir, inaugurat al gener de 2011, representa amb els seus dos arcs les ales obertes de l'enginy volador de l'andalusí .
Mort l’aeronauta i extint el Califat, van seguir els temps convulsos de la fitna, la guerra civil i de les revoltes encoratjades des de les rodalies de la ciutat per Ibn Hafsun. Posteriorment el clan dels Banu Ifren va establir la primera Taifa de Ronda el 1015, fins que cinquanta anys més tard es va integrar en la de Sevilla. És durant aquests anys quan a Ronda es construeix la major part del que avui és el seu ric patrimoni arquitectònic històric.
La ciutat es va dotar de muralles per protegir-se a si mateixa i als seus ravals. Avui dia es conserven complets llargs trams de muralla així com les seves cinc portes. Des dels banys, al costat del rierol de les Culebras, a l'antic barri del raval vell, avui anomenat de Sant Miquel, puja la costa que conduïa a la Medina. Els banys àrabs de Ronda són els més ben conservats de la península. El hammam segueix la mateixa pauta que empraven els romans en la construcció d'aquests serveis públics. Una zona de recepció i tres banys en funció de la temperatura de l'aigua. El saló principal, de tres naus, es reservava a l'aigua tèbia. Arcs de ferradura construïts de maó sostenen les voltes del mateix material. Nombroses lluernes garantien la il·luminació del local.
Deixant enrere el raval vell s'arriba a la primera porta, anomenada de la Cijara o Zixara, que comunicava el call jueu amb la ciutat. Cap al sud s'obren les de Esparteros i la d’Almocábar, protegida per torres semicirculars, aquesta última en les rodalies de l'antiga necròpolis, d'aquí el seu nom, Al Maqabir, al costat d'ella s'aixeca la massissa església de l'Esperit Sant, que, com altres, havia estat mesquita. La muralla occidental o de l'Albacara, s'obria a les portes del Vent i en la dels Molins o del Crist.
Un cop a la medina, dominada per una alcassaba que ja ha desaparegut, els carrerons medievals conduïen fins a la mesquita aljama que, després de la conquesta cristiana en 1498 es va convertir en l'església de Santa Maria la Major. De la mesquita ha arribat fins als nostres dies l'arc del mihrab, d'estil nassarita, decorat amb ataurics de guix. Té una curiosa façana de balcons superposats a manera de llotges. A la cripta s’exhibeix una interessant col·lecció de facsímils d'incunables: el Còdex de Manchester, Les Molt Riques Hores del Duc de Berry o la Bíblia de Tours que recorda les il·luminacions dels incunables gaèlics d'Irlanda. A la façana de l'església està unida la Caseta de la Torre, un petit edifici mudèjar emblanquinat que havia estat una capella aïllada de la nau principal.
D'una altra mesquita es va conservar el minaret de maó, que va ser posteriorment el campanar de la també desapareguda església de Sant Sebastià, a la plaça del poeta Abul Bacca. Tanmateix d'origen nassarita és la Casa del Gegant, un palauet que conserva les guixeries de les arcades i del saló principal. Deu el seu nom a les estàtues que decoraven les cantonades de l'edifici, de les quals només en queda una. Una altra mansió nassarita és el Palau de Mondragón. En ell va residir l'últim rei benimerí de Ronda, Abd al Malik, abans que la taifa fos annexionada pel regne de Granada. El seu últim ocupant va ser el governador Hamet el Zegrí. Té un preciós pati interior mudèjar del segle XVI que dóna accés, a través d'una porta d'arc de ferradura, a un jardí andalusí amb bones vistes sobre el barri de Sant Francesc. Avui alberga el Museu de Ronda. Apuntant a la gola del riu, la Casa del Rei Moro alberga en el seu interior la Mina àrab que podia proveir d'aigua la ciutat en cas de setge i a la qual s'accedeix descendint més de dos-cents esglaons d'una escala tallada a la roca. La resta de l'edifici, del segle XVIII, va ser propietat de la duquessa de Parcent, Na Trinidad Schultz i els seus jardins van ser dissenyats per l'arquitecte francès que va pensar els de Maria Luisa a Sevilla o els del Bois de Boulogne a París, Jean Claude Forestier.
Més moderns són els palaus del Marqués de Salvatierra i el dels Marquesos de Moctezuma, el primer cedit després de la conquesta de la ciutat pels Reis Catòlics el 1485, a Don Vasco Martín de Salvatierra, posseeix una esplèndida façana barroca amb influències de les mansions indianes, amb talles de figures masculines que treuen la llengua als transeünts alhora que les femenines es cobreixen pudorosament. El segon deu el seu nom als hereus de l'últim emperador asteca Moctezuma Xocoyotzin.
Al carrer dels Dolors, adossat a un habitatge, es troba el Templet de la Verge dels Dolors, una capella oberta que data del 1734 en què les columnes que la suporten representen diversos personatges, tots ells amb una soga lligada al coll, es diu que aquí els reus condemnats a mort elevaven les seves darreres pregàries abans de ser ajusticiats.
Una part de Santa Teresa de Jesús reposa a la ciutat, concretament una mà, l'esquerra, conservada incorrupta en un reliquiari. Sembla que des que es van exhumar les seves restes al segle XVI i les Carmelites Descalces de Àvila rebessin el preciós reliquiari, aquest va anar passant de mà en mà fins que definitivament es va dipositar a l'església de la Mercè.
Mà esquerra van tenir també els toreros que van desfilar per la plaça de braus de Ronda, una de les més antigues i belles de la península amb el seu doble cercle d'arcs que pot acomodar a cinc mil espectadors. Aquí es va retratar el 1959 Hemingway al costat del Niño de la Palma, Cayetano Ordoñez.
Tres ponts uneixen les dues ribes de la gola. El més antic i de menor altura enllaça el barri de Sant Miquel amb el carrer Molino de Alarcón. Es va anomenar Pont Romà, Pont Àrab o Pont de les Adoberies. El Pont Vell, d'un sol arc, és d’origen àrab tot i que va ser completament reconstruït el 1616. Sobre ell circula el carrer Reial. Durant anys se’l va anomenar pont Nou, fins que el nou Pont Nou li va donar el seu nom actual: Pont Vell. Aquest porta a l'Arc de Felip V, un portal de 1742 que probablement va substituir a una altra porta més antiga en el lloc que es coneixia com la Butaca del Moro. Conclòs (el més nou) el 1793, després de quaranta dos anys d’obres, amb les seves espectaculars vistes sobre la ciutat i a gairebé cent metres d'altura sobre el llit del Guadalevín, s'ha convertit en la icona de la ciutat.
Hauria estat una perfecta, encara que perillosa, plataforma de llançament per als assajos d'Ibn Firnas.
© J.L.Nicolas
