L' Illa de les 500 Esglésies
Míkonos, la capital egea del turisme de sol i platja, de les festes, la disbauxa i l'hedonisme sense límit, posseeix curiosament un índex insospitadament desproporcionat d'esglésies, oratoris, ermites i capelles. Potser sigui per compensar els excessos.
Des de qualsevol punt de l'illa no cal cercar gaire temps amb l’esguard. Aviat, al costat d'una carretera, sobre un turó, de lluny i de prop, es percebrà el perfil d'un campanar, una cúpula pintada de vermell o de blau, contrastant intensament amb la calç que cobreix les parets. A Míkonos els temples es compten per centenars i només a Hora, la ciutat, no hi ha menys de vuitanta.
La raó es pot trobar en una població piadosa però potser millor en aquells que amb alguns recursos van voler agrair en algun moment de la seva vida el fet de sortir d'un mal tràngol. Diuen que mariners en agraïment d'haver sobreviscut a una tempesta particularment fatal, potser camperols per una collita que s'anava en orris i va acabar sent prou abundant com per costejar una petita capella. Moltes estan dedicades a sants amb prou feines coneguts, altres identifiques amb una petita placa de marbre, algunes no tenen ni tan sols nom, però en comú tenen la patina roma que el temps i les successives capes de calç els han anat atorgant. Els interiors solen ser tan simples i senzills com les façanes però no exempts de bells icones il·luminats de vegades per la tènue flama dels ciris que els han ofert. De vegades la seva concentració és inusual i sorprenent, tant que els locals anomenen kouseyares a l'agrupació de diverses capelles com si es trobessin reunides fent safareig en veu baixa. Al voltant d'una petita plaça entre els carrers Eggotounou, Dimitriou i Agios Panteleimonos arriben a aglomerar-se fins a set oratoris, quatre d'ells alineats un al costat de l’altre. També n'hi ha que estan envoltades per les taules dels restaurants. Els diumenges es confonen els comensals amb els fidels. O potser no.
A la població de Ano Mera, al centre de l'illa, es va construir el monestir fortificat de la Panagia Turlianà, patrona de l'illa que se celebra el 15 d'agost. Va ser fundat en 1542 per dos monjos provinents del monestir d’Ekatondopylani, a la veïna illa de Paros. Va prendre el seu aspecte actual el 1787 quan van ser reconstruïts tant el monestir com l'església. El campanar, únic pel seu estil poc ortodox, va ser construït amb marbre portat de l'illa de Tinos. Una font, també de marbre, recorda aquelles de Nikolaos Mavrogenus a Parikia. Als afores, al costat de les ruïnes del Kastro venecià encara s'utilitza la capella d’Agias Triados, la Santíssima Trinitat, que com la fortalesa és del segle XIII, però a diferència d'aquesta s'ha anat mantenint. Als voltants n’hi ha més, Agios Giorgios, Agios Nikolaos, Matías... la llista és gairebé interminable. Més enllà, la platja.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
