La Ciutat de les Maravelles
L'aire es condensa lentament entorn la copa gelada mentre s'aboca en ella un subtil raig de manzanilla de Sanlúcar de Barrameda. Uns dits hàbils subjecten una nova làmina mentre el ganivet llisca magistralment sobre la pota de pernil tallant finament, convertint el greix blanc en una patina gairebé transparent de paradís que es desfà al paladar. Una després d'una altra es van servint sobre un full de paper de cel·lulosa fins que arriben a taula per acompanyar, amb gran afecte, les manzanillas.
Llocs on celebrar l'arribada d'una nova tapa o de mitja ració no escassegen. Entre les places de San Francisco i la de San Pedro, passant per la de la Alfalfa i la de San Salvador, aquesta ultima on la parada és pràcticament obligada per entretenir la gana amb una cervesa gelada en els petits bars que treuen les seves taules a la plaça per ampliar la seva clientela, a l'estiu sota els grans tendals que tracten de mitigar el pes del sol al migdia. Sinó, als voltants dels carrers de Mateos Gago i Alemanes, al costat de la catedral, on les gitanes intenten vendre brins de farigola i llegir la bonaventura en les mans d'algun incaut, que com a molt poden pretendre que els sigui vaticinada la imminent pèrdua d’un bitllet de deu o vint euros. Encara que sempre queda el consol de considerar emmarcar la farigola com onerós record de la visita a la ciutat.
A l'altra banda, del costat de les muralles de l'Alcazar i travessant una llarga porxada s'arriba al carrer de Judios, antic Call i entrada al barri de Santa Cruz, un laberint de carrerons encantadors al cor de la ciutat. Façanes emblanquinades, reixes de ferro forjat i arcades cobertes de violetes buguenvíl·lies disposades per crear una escletxa d'ombra, acompanyen el passeig per carrers amb noms tan suggerents com els de l'Aigua, del Pebre, del Consol o de la Vida, inscrits tots en ceràmica sevillana a cada cantonada. Els tarongers poblen les seves recollides i acollidora placetes. En una d'elles hi ha l'antic Hospital dels Venerables, que va ser en el seu origen, el 1675, residència d’ancians sacerdots. En el seu interior, el recinte és extraordinari, amb una bellíssima capella al costat de l’atri central, que conserva frescos i teles de diversos autors. Més enllà, a l'extrem del barri i a la plaça homònima la Casa de Pilatos, un palau del segle XVI, deu el seu nom a la convicció que era una rèplica de la casa del governador romà de Judea a Jerusalem. El pati té un recognoscible aire mudèjar en els arcs i columnes, tot i que es solapen amb estils renaixentistes i barrocs en altres parts del recinte. A les cantonades del pati principal hi ha quatre estàtues que representen a una musa, a Ceres i dues d'elles a Pal·las Atenea.
El riu, que un dia es travessava en barcasses, com testifica el nom del Pont de la Barqueta, avui es creua a peu o en automòbil a través dels seus múltiples ponts. Des del futurista Alamillo, dissenyat per Santiago Calatrava i, fins al moment exempt de litigis, fins al més antic, el d'Isabel II, construït per l'enginyer francès Eiffel. Aquest últim duu al barri de Triana, al qual s'entra per la plaça del Altozano, que fa de porta d'entrada al costat de l’encenedor, com es coneix la capelleta del Carme que es troba a l’entrada del pont. Al costat va estar antigament el castell de Sant Jordi, seu de la Inquisició entre 1541 i 1785, ara mercat i museu. A la plaça una estàtua del matador Juan Belmonte, el pasmo de Triana, escodrinya l'altra riba.
Triana fa olor de pescaito frito, a puntes de filet, a caçó en adob, a ventresca de tonyina i a seitons. I, com no? a manzanilla i a la nostàlgia conjunta de tots aquests sabors.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
