La Ciutat Lliure d'Augsburg
Augsburg delata en el seu nom el seu origen romà, va ser Augusta Vindelicorum a la província de Retia, fundada l'any 15 de la nostra era per Drusus i Tiberi per ordre de l'emperador August. Va ser ciutat lliure imperial vinculada al Sacre Imperi durant cinc-cents anys. És la tercera ciutat més antiga de la moderna Alemanya després de Neuss i Trier i també és la tercera ciutat més poblada de Baviera després de Munic i Nuremberg.
Aquí el cisma religiós protagonitzat per Martin Luter es va concretar en la Confessio Augustana, primera exposició oficial dels principis del protestantisme religiós i del major cisma del cristianisme, presentada per escrit per la Dieta de la ciutat a l'emperador del Sacre Imperi, en aquell dia, el 25 de juny de 1530, Carles I d'Espanya. Però al marge de qüestions religioses i en relació a qüestions crematístiques, Augsburg, durant el període que va romandre com a ciutat lliure va créixer a l'empara dels negocis relacionats amb les dues famílies més poderoses, els Fugger i els Welser, els qui tenien interessos a la banca, la mineria i el comerç sobre els quals exercien un monopoli gairebé absolut. Els seus vincles arribaven fins a la República de Venècia i al Vaticà. Com en la seva admirada Florència la prosperitat va atreure a artistes a la recerca de mecenes. Aquí va néixer i va treballar la família de pintors Holbein, Hans el Vell i Sigismund en la primera generació i Hans el Jove i Ambrosius en la següent. Aquest últim, nascut a la ciutat l’any 1494, no va escapar a la vena creativa familiar. Aquest va realitzar el 1518 la xilografia per a l'edició de la Utopia de Thomas More, on es mostra la cartografia hipotètica de l'illa amb la ciutat de Amaurotis i la boca del riu Anydrus. Al peu de la il·lustració un narrador, Raphael Hythlodaeus, que en grec no vol dir altra cosa que portaveu poca solta, conversa amb un altre personatge mentre assenyala l'illa. La xilografia original es conserva a la British Library de Londres.
La família Fugger va crear el primer complex d'habitatges socials en el món i que encara segueix en ús. Jakob Fugger, el seu sobrenom era El Ric, va fundar el 1516 l'anomenada Fuggerei com un lloc on qualsevol persona amb necessitat d'aixopluc pogués ser allotjada. Les condicions per accedir a una d'elles eren haver residit almenys els dos últims anys a la ciutat, ser catòlic i haver arribat a la indigència sense haver deixat deutes. La renda que es sol·licitava era d'un Florí anual. Avui equivalent a 88 cèntims d'euro. El recinte tenia una església pròpia i quatre portes que segueixen tancant a les deu de la nit. Donaven als seus vuit carrers, en les que actualment hi ha 147 apartaments repartits entre seixanta set cases. La ciutat lliure va deixar de ser-ho el 1806 quan va ser dissolt el Sacre Imperi i Augsburg va passar a dependre de Baviera.
Diversos canals de l'època medieval, principalment el Äußerer Stadtgraben, envolten el traçat de les antigues muralles, altres llisquen entre els habitatges al costat de parterres florals i verandes cobertes que treuen el cap a l'aigua.
A l'epicentre la Rathausplatz acull l'ajuntament renaixentista, dissenyat i construït el 1624 pel Stadtbaumeister, mestre arquitecte, Elias Holl. A la part superior de la façana, entre les dues torres hexagonals, exhibeix el Reichsadler, el blasó amb l'àguila imperial del Sacre Imperi Romà. A la mateixa plaça s'eleva la Perlachturm, una esvelta torre de setanta metres d'altura que originalment va ser construïda com a torre de guaita, avui forma part del consistori al costat de l’església Peterskirche. El carrer que creua la plaça és la Maximilianstraße, creua la plaça i gairebé tot el casc antic des de la catedral de Santa Maria, aquí anomenada Marie Dom o Hoher Dom, fins a l'església de Sant Ulrich passant per la Merkurbrunnen, la font de Mercuri i la font d'Hèrcules, obra d'Adrian de Vries, ambdues monumentals.
Al sud d'Augsburg, ja al peu dels Alps, Garmisch Partenkirschen és una localitat famosa per les seves pistes d'esquí que cada Any Nou transmetien la seu cèlebre concurs de salts. A principis de juny és difícil reconèixer entre l'esplendor de l'herba les blanques vessants televisives.
© J.L.Nicolas
