La Creu de Desideri
Brescia, a Itàlia, conserva al Museu de Santa Giulia un antic i excepcional crucifix d'origen longobard. Està cobert en ambdues cares per desenes d'incrustacions de pedres, vidre i fins i tot retrats de patricis romans. És la Creu de Desideri.
Desideri, o Didier d'Ístria, va ser, entre els anys 756 i 774, l'últim monarca dels longobards abans que el seu regne, a la península Itàlica, caigués en mans dels francs de Carlemany. Abans que això succeís Desideri i la seva dona Ansa van fundar el monestir de Sant Salvatore - Santa Giulia i entre les donacions que van fer figurava, procedent d'un tresor litúrgic, una gran creu de fusta revestida de làmines metàl·liques i carregada de pedreria incrustada.
El crucifix té unes dimensions de 158 centímetres d'alçada per un metre d'amplitud i s'emmarca en la tradició d'orfebreria que el relaciona amb altres crucifixos cerimonials o decoratius preromànics com la Creu de la Victòria conservada a la catedral d'Oviedo i de la qual hi ha una rèplica penjant del pont romà de Cangas de Onís; la Creu de Lotari, conservada a Aquisgrà, també carregada de pedres precioses o les de Bischofshofen i la de les Ardenes, totes elles de menor grandària. Precisament les dimensions descarten que estigués pensada com a reliquiari o com a creu votiva i que el seu ús estigués dirigit a ser exhibida en processons o rituals litúrgics.
D'una manera aparentment casual, però amb una clara organització jeràrquica, la creu està recoberta per dues-centes dotze peces muntades sobre els quatre braços i en ambdues cares: pedres precioses, camafeus, vidres acolorits i fins i tot retrats. Aquests segueixen una alineació de tres fileres en cada braç inserint-ne les peces majors a cada fila central i en els extrems. Una cinquantena d'aquests objectes són més antics que el mateix crucifix, procedeixen d'altres articles ornamentals que arriben a estar datats al segle I. D'altres, incrustats tardanament són de fins al segle XVII, el que s'explica per la substitució d'alguns per diferents raons, entre elles que, el 1812, es substituïssin disset pedres que les monges consideraven paganes o ofensives al sentiment cristià.
La Creu es guardava a l'Oratori de Santa Maria in Solarium, una dependència romànica en el complex del monestir on es custodiava el tresor i només sortia en Divendres Sant, quan l'abadessa la portava fins al Cor de les Monges i l'altar major de l'església de San Salvatore. El 1798, durant el govern de l'efímera República Cisalpina creada per Napoleó, el monestir i els seus béns van ser desamortitzats. La Creu va ser transferida a la Biblioteca Queriniana, a la Via Mazzini, fins que en 1882 es va traslladar al Museu de l'Edat Cristiana a Santa Giulia i a la Pinacoteca Tosio Martinengo, a la Piazza Moretto. El 1993 la Creu torna a Santa Giulia, on, el 1998, es reprèn la conversió del monestir en l'actual museu situant-se a la sala superior de l'oratori de Santa Maria in Solarium, gairebé el seu lloc d'origen, un indret espectacular. L'oratori data del segle XII i en la seva construcció es van emprar nombroses làpides procedents d'una necròpolis romana com testifiquen les epigrafies que, desordenades, apareixen tant en els murs interns com en els externs de l'edifici, el pilar central de la sala baixa era l'altar del temple romà dedicat al sol. Unes estretes escales duen a la sala superior on s'exhibeix el crucifix. Les parets i la cúpula estan recobertes pels frescos de Floriano Ferromola, pintats entre 1513 i 1524. El cicle pictòric recull en els absis el Sposalizio mistico di santa Caterina, la Madonna in trono tra i santi Sebastiano, Scolastica, Rocco e Antonio vescovo i la Storie di san Benedetto. La resta correspon a les històries de Santa Giulia i la vida de Crist. A dalt cobrint la cara interna de la cúpula un Déu Pare corona un firmament, intensament blau, que s'estén fins a la part superior de les parets.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
