La Línia Pérez
Acabada la Guerra Civil i amb la incerta evolució de la Segona Guerra Mundial a Europa, el nou govern feixista espanyol va decidir crear una línia defensiva al llarg dels Pirineus per prevenir una potencial invasió de la península.
Entre 1944 i 1957 el nou règim va invertir una desconcertantment exagerada inversió de recursos en la creació d'una línia de defensa que, tot i no emular les línies Maginot o Sigfrid, relíquies europees de la Primera Guerra Mundial durant l'anomenada guerra de trinxeres, va dotar a la frontera pirinenca d'una infraestructura de més de cinc mil posicions fortificades que ha perdurat intacta fins a l'actualitat.
En realitat el projecte original contemplava la construcció de fins a deu mil búnquers i altres tipus de fortificacions que, connectats encara que fos visualment entre ells i agrupats en centres de resistència, cobrien gairebé al complet la frontera amb França entre el Golf de Biscaia i la Mediterrània. El projecte, dissenyat pel general Rafael García Valiño, en aquells dies Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, es va denominar Línia P o Línia Pirineus, tot i que també va ser coneguda com a Línia Perez o Gutiérrez, probablement pels cognoms dels enginyers militars que van participar en el desenvolupament. La creació de l'estructura defensiva obeïa més al temor d'una invasió aliada contra el règim de Franco que d'una intervenció alemanya que el voldria involucrar al costat de les forces de l'Eix. Per descomptat l'existència de tropes republicanes residuals que havien creuat la frontera després de la derrota o de contingents de maquis que resistien a les muntanyes, no era considerada una amenaça prou perillosa que justifiqués semblant desplegament.
El coronel retirat Arcadi del Pozo considerava que el propòsit de la línia era evitar a qualsevol enemic del nord la possibilitat d’entrar a Espanya. Aquest enemic del nord per poder entrar hagués tingut que preparar un exercit números, un exercit poderós i desgastar-se molt abans de penetrar per qualsevol del punts de la línea. En realitat, del disseny original amb prou feines es va completar la gens menyspreable meitat: més de cinc mil fortificacions, que, en algunes zones de difícil defensa no descartava la cessió de territori a l'enemic.
Es van aixecar quatre tipus diferents de fortificacions que, en general es construïen amb formigó i formigó armat emprant encofrats i intentant aprofitar, quan era possible, l'orografia del terreny, fins i tot excavant a la roca algunes posicions per reforçar el camuflatge. A l'arxiu municipal de Puigcerdà encara es conserven documents que testifiquen el pas de dotze mil homes que durant set anys van treballar a les obres més properes. Consta que cobraven una pesseta, un entrepà i un got de vi diaris més dos paquets de tabac setmanals.
Les construccions més nombroses corresponen als nius de metralladores que necessiten menys espai i que cobreixen un ampli angle de tir, els espiells es recobrien de fusta per evitar el rebot de les bales. Les posicions d'artilleria requerien lògicament majors dimensions, solen disposar d'una gran sala amb l'obertura adequada per a l'artilleria pesada, una altra sala per emmagatzemar la munició i l'equipament i, en alguns casos es van condicionar per acollir, a més, a una guarnició que, en ocasions, podia arribar als vint homes. Un altre tipus de posició artillera no tenia coberta i estava ideada per instal·lar-hi artilleria antiaèria o peces de morter. En algunes d'elles encara es distingeixen les guies concebudes per desplaçar l'armament. Un últim tipus de búnquer es dedicava a llocs d'observació i comunicació. Per a aquests es privilegiaven punts elevats amb un ampli camp de visió, com el Roc de l'Àliga, a Músser, a la Cerdanya, des del qual es domina clarament el pas del riu Segre al costat de Martinet. La situació de les posicions garantia que es pogués efectuar foc creuat entre elles, altres, més properes entre si, es comuniquen mitjançant galeries i corredors subterranis, multiplicant els punts de tir.
Les guarnicions que havien d'ocupar les fortificacions, en un cas de necessitat que no va arribar mai - potser excepcionalment durant algun exercici militar -, estaven aquarterades a Figueres, Jaca i Pamplona i en algunes casernes menors de muntanya.
El 1953 es va estrenar a les sales de cinema espanyoles el llargmetratge de Luís García Berlanga Bienvenido Mister Marshall. Era un reflex de les primeres ajudes econòmiques nord-americanes al règim del dictador el 1951 i dels Pactes de Madrid de 1953 pels quals el govern cedia quatre bases militars als Estats Units a canvi de suport econòmic i militar. L'enemic exterior havia desaparegut i com reconeixia, al juny de 1996, el llavors general retirat José Luis Aramburu Topete: Se siguió un poco por inercia pero ya se vio que no iba a servir para nada y conforme la política europea fue progresando pues en absoluto y por eso actualmente no tiene ningún valor.
Malgrat el desús els búnquers s'han conservat en molt bones condicions tot i la progressió de la mala herba. En alguns casos s'han emprat com a magatzems de llenya o d'eines de camp. Més recentment altres, com el de Coll de Banyuls, a la Serra de les Alberes, gairebé al final dels Pirineus, s'han adaptat com a refugis per a excursionistes, en altres, com els propers a Martinet, a la Cerdanya, s'han habilitat per ser visitats i explicar la seva raó de ser.
© J.L.Nicolas
