La Medina de Tunis
Els seus atapeïts carrerons combinats amb l'amplitud dels patis de les seves mesquites i madrasses, els seus minarets otomans i els seus antics i nombrosos socs li van valer, el 1979, a la medina de la ciutat de Tunis, entrar a formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Tynes va ser una vegada un lloc tan insignificant que no mereixia tan sols ser anomenat llogaret. Aquí va acampar el general romà Regulus durant la seva campanya al llarg de la Primera Guerra Púnica contra la ciutat de Cartago. Cartaginesos i romans van preferir establir-se sobre el turó de Byrsa: Cartago. Van ser els àrabs els que en el segle VII, dirigits per Hassan Ibn Nooman, van escollir la plana de Tynes just al costat del llac salat de Sebkhet Sejumi, al qual van obrir un canal per unir-lo a la Mediterrània. Després de prendre Cartago als bizantins van començar a construir la nova ciutat de Tunis, que els hàfsides van convertir en la seva capital al segle XIII, els turcs la van fortificar dotant-la de muralles i van aixecar nombroses mesquites i palaus i, els francesos, durant els anys del protectorat, entre 1881 i 1956, van dessecar una part dels aiguamolls per ampliar extramurs la ciutat, edificant un eixample que és conegut com Ville Nouvelle .
L'eixample i la medina s'uneixen a la place de la Victoire, un ampli espai on s'obre Bab el Bahar, la porta del mar. El nom el deu al fet que el mar, les aigües del llac salat, arribaven pràcticament fins a les muralles. Bab el Bahar, reconstruïda pels francesos, havia estat l'accés a la medina.
© J.L.Nicolas
