La Misbahà d'en Faris
Baixet i rabassut, amb una impecable camisa blanca sota la qual s'entreveia la seva samarreta imperi i amb un somriure sempre a punt, Faris conduïa el seu sedan negre, un taxi privat, pels carrers de Bagdad, al costat dels seus dos companys, una rèplica perfecta dels policies bessons de Tintín, Dupond i Dupont. Alguna vegada parava el vehicle perquè poguéssim prendre algunes imatges. Faris mirava a l'horitzó, per sobre del riu. Allà on mil anys abans s'havia fundat la ciutat. Amb la mà dreta, entre els dits índex i mig no deixava de passar comptes de la seva misbahà... tres... cinc... set... Jo no li treia l’ull de sobre.
Una misbahà no és més que un rosari, generalment elaborat amb comptes de fusta, ivori o ambre, encara que les més comuns es fabriquen en plàstic. En els primers temps de l'Islam s'usaven pedres soltes, o simplement els dits d'una mà per comptar i recitar les oracions en les pregàries. Els rosaris faciliten la tasca. Teòricament tenen 99 comptes. Corresponen als noranta-nou noms de Déu. Els més simples només disposen de trenta-tres. Solen estar rematats amb algun ornament, un parell de monedes o alguna filigrana metàl·lica o fins i tot de tela. Són tremendament populars i tothom els fa servir contínuament. És com un exercici mecànic, inconscient i compulsiu. Es diu que una misbahà no s’ha de comprar. S'ha d'obtenir com a obsequi, préstec, o mitjançant algun petit descuit.
Bagdad era en els dies previs a la guerra una ciutat nerviosa, bulliciosa i vital. A les nits de mitjans de tardor la vida aflorava al costat del Tigris, en les peixateries d'Abu Nawas, que venien les seves carpes vives perquè el client les degustés un cop preparades al restaurant veí. Hi havia gent de tota mena en discoteques, sales de festes i restaurants. Era possible compartir un suc de taronja en la mateixa taula on algun creient no menyspreava un whisky escocès. Des de la plaça de l'Alliberament fins Masbah, el conegut carrer Sa'doun acollia restaurants, teatres, galeries d'art i cinemes. El Babylon, el Semiramis, el Nasr o l'Atles. Els clubs nocturns tenien noms brillants: Summer, Sevilla, Moulin Rouge, Stars o Beirut.
© J.L.Nicolas
