La Perla de Sefarad
La conquesta musulmana de la península ibèrica va tenir un sòlid suport en la comunitat hebrea que va creure que seria millor considerada que sota el domini visigot. No sempre va ser així, encara que va viure una edat daurada en temps del Califat. A l'arribada de la intolerància almoràvit i almohade van seguir les persecucions cristianes que acabarien a l'Edicte de Granada, l'expulsió de 1492.
Durant aquesta època daurada en què van brillar les ciències, la filosofia i la literatura hi va haver una ciutat singular. Va ser coneguda com Elissana pels jueus, Al Yussana pels musulmans i és Lucena en l'actualitat. La que va ser coneguda com la Perla de Sefarad va tenir la peculiaritat que en ella els hebreus no van constituir una minoria segregada com a la resta de poblacions i ciutats on van habitar. Aquí van ser majoria. El geògraf Abu Abd Allah Muhammad Al Idrisi, qui la va visitar el 1142 la va descriure així: Entre el Sud i l'Oest està Lucena, la ciutat dels jueus. Literalment el mateix que afirmaria el rabí nascut a Navarra Menahem ben Aaron ben Zerah: Tota la ciutat era de jueus.
La fi de la presència jueva a la península es va sentenciar el 31 de març de 1492 amb la signatura per part dels Reis Catòlics del text redactat per fra Tomàs de Torquemada. Amb l'execució de l'anomenat Edicte de Granada s'ordenava l’expulsió de tots els territoris de les corones de Castella i Aragó. L'altra opció a considerar era la conversió al cristianisme però la manca de confiança generaria noves persecucions i un impuls de la institució inquisitorial. Fins i tot en data tan tardana com el 25 de febrer de 1767 es publicava a Sevilla un edicte de la Inquisició titulat Contra la Ley de Moysen, y la Secta de Mahoma, y la Secta de Lutero, y la Secta de los Alumbrados, y libros reprobados y prohibidos por los Censores y Catálogos de el Santo Oficio de la Inquisición, que venga a noticia de todos.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
