L'Ambaixada del Cel
És un Estat dins d'un altre Estat que tan sols ocupa una petita part d'una ciutat, tot just mig quilòmetre quadrat. El Vaticà és com una ambaixada a la Terra del Regne del cel. Cap altra religió aspira a tenir semblant legació terrenal.
Un Estat de tals dimensions ha de generar forçosament dades curioses. És l'únic país que té com a llengua oficial una llengua morta: el llatí, encara que, per qüestions pràctiques i de proximitat l'italià és cooficial. Unes sis-centes persones gaudeixen de la nacionalitat, entre dues-centes i tres-centes són residents i unes quatre mil cinc-centes són empleats que entren i surten diàriament. La Guàrdia Suïssa no compta, són suïssos. L'excepcionalitat de la nacionalitat vaticana és que aquesta no s'adquireix per naixement, ningú dóna a llum a la Santa Seu, sinó que s'adquireix per concessió i es manté mentre duri la residència entre els seus murs. Malgrat aquesta limitació la població té els seus propis mitjans de comunicació, que, òbviament tracten d'influir més enllà de les seves fronteres. Són Ràdio Vaticà, dirigida per la Companyia de Jesús, el Centre Televisiu Vaticà i el diari imprès L'Osservatore Romano.
Les seves finances provenen de les aportacions de catòlics de tot el món i de les gestions financeres de l'Institut per a Obres de Religió, el seu banc. La seva moneda, l'euro, s'encunya a l'estat veí i, com els segells, està ostensiblement orientada al mercat del col·leccionisme. Una font d'ingressos alternativa és el turisme, en forma de records, llibres i les visites als Museus Vaticans.
La signatura dels acords de Laterà el 1929 van marcar la configuració del Vaticà actual, en els seus límits i en la seva relació amb Itàlia i el món. Fins llavors els Estats Pontificis havien combatut, en els seus inicis després de la caiguda de l'Imperi Romà, contra els longobards al nord i Normands al sud. Després hauria de créixer entre les intrigues dels canviants regnes italians i les repúbliques marítimes i posteriorment va tenir la seva némesi en l'Imperi Otomà. El 1870 van ser incorporats al llavors recentment creat Regne d'Itàlia.
La porta d' entrada d'aquesta ambaixada divina és la Plaça de Sant Pere. Ocupa ni més ni menys que una cinquena part del territori vaticà i s'obre com una gran avantsala de la basílica. És obra de l'arquitecte napolità Gian Lorenzo Bernini, que va acabar el 1667. Des de la Via della Conciliazione dues-centes vuitanta quatre columnes tanquen l'espai que observen quietament les estàtues de cent quaranta sants. Al centre s'eleva l'obelisc egipci que un dia va presidir el Circ de Neró, on se suposa que va ser crucificat Sant Pere. És el mut testimoni.
L'extensa col·lecció d'obres d'art acumulades per l'església s'ha anat recollint en diversos museus, en una pinacoteca i en una de les majors biblioteques del món, també permeten l'accés a la famosa capella Sixtina, on es realitzen els conclaves per a l'elecció dels Papes i recarregadament decorada per Miquel Àngel. L'escena de la Creació d'Adam és celebèrrima, no menys ho són els frescos del Judici Final. Després d'haver tocat el cel, la sortida dels museus es fa descendint per una espectacular i àmplia escala en espiral per tornar a posar els peus a terra.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
