L'Arquitectura del Fascio
En els anys en què el Dodecanès va ser administrat per Itàlia, dos arquitectes van desembarcar a l'illa de Leros amb l'encàrrec de desenvolupar una nova ciutat on allotjar al personal i als serveis de la base naval. Eren els anys d'eclosió de l'arquitectura racionalista i de l'Art-Déco. També els del feixisme de Mussolini.
Leros va ser annexionada a Itàlia pels mariners del creuer San Giorgio, era el 12 de maig de 1912, quan encara no havia acabat la guerra italo-turca. Allà els italians van decidir crear la seva major base naval a l'Egeu. L'illa posseeix un dels millors ports naturals de la Mediterrània, al costat dels de Malta i Maó, la badia és profunda, gairebé fa tres quilòmetres i mig, allà la Regia Marina va radicar dos destructors, dues llanxes torpedineres i quatre submarins. Leros és una illa intermèdia a l’Egeu oriental, ocupa uns 53 km2 enfront de les costes turques d'Àsia Menor. Allà els romans d'orient, Bizanci, van aixecar una magnífica fortalesa que vigila les aigües a l'est de l'illa, és el que queda del seu pas sobre les tranquil·les viles de Platanos i Aghia Marina, més tard, l'Orde de l'Hospital va ampliar les muralles.
A la dècada de 1920, els italians van creure necessària la creació d'una nova ciutat que acollís als treballadors i oficials destinats a la base naval. Així es va crear, ex novo, Porto Lago, avui anomenada en grec Lakki. Actualment resideixen uns dos mil veïns, quan la ciutat va ser, en realitat, pensada per a set mil. El nom el va cedir qui va ser governador de les illes entre 1922 i 1936, Mario Lago. El triestí Rodolfo Petracco i el bolonyès Armando Bernabiti van ser els principals arquitectes encarregats de planificar la nova ciutat. La planta forma un semicercle tallat per la línia de mar i rematat amb una gran plaça a cada extrem; carrers amplis formen un traçat ortogonal dividit en zones amb usos determinats: edificis públics, escolars, esportius, comercials, d'oci o residencials. Els serveis de l'administració es trobaven al front marítim, la zona comercial en un segon terme i els habitatges al costat de l’arc viari que la delimitava.
L'illa va guanyar una fama no desitjada durant la dictadura dels coronels, entre els anys 1967 i 1974, quan els hangars, magatzems i altres dependències de l'antiga base naval italiana van ser reutilitzats com a centre de detenció de presoners polítics. Aquestes mateixes instal·lacions van ser aprofitades de nou per al Sanatori Nacional de Leros, un hospital per a malalts mentals que va compartir la mala fama a causa dels maltractaments prodigats als interns. L'escàndol va esclatar el 1989 i, des d'aleshores, s'ha reduït notablement la xifra d'interns, encara que un informe de la BBC, de 2009, suggeria que les millores no havien estat les suficients.
L'escola racionalista italiana va deixar nombrosos exemples de la seva arquitectura en altres illes del Dodecanès, obres de Giovanni Muzio, Marcello Piacentini i Giuseppe Terragni, sobretot a la ciutat de Rodes i a Cos. A Rodes destaquen la residència del Governador, l'actual Casino, la vila Neo-Chorio, els banys de Kalitea o el teatre i el mercat; a Cos les oficines del port, el Stadium, els jutjats, el Museu Arqueològic, l'antiga casa del fascio i el mercat; a Patmos els edificis del port i, més lluny, han quedat alguns edificis notables a Líbia i a Asmara, la capital de l'antiga colònia d'Abissínia, avui Eritrea.
© J.L. Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
