Les Cases de l'Onyar
És una de les imatges més conegudes de Girona, la de les façanes que treuen el cap a ponent i reflecteixen el seu colorit sobre les aigües del riu Onyar travessant la ciutat entre el Pont de Pedra i el de Sant Feliu.
Encara que en realitat no es tracti de les façanes, sinó de la part posterior dels edificis que van ser construïts, des de la Rambla i el carrer Argenteria, al llarg dels carrers Ballesteries i Calderers, al marge dret del riu abans que s’aboqui al Ter. Fa anys, quan encara existia la muralla que aprofitava el riu com a fossat, es van anar adossant habitatges que la van aprofitar a manera de paret comú. Quan va ser enderrocada al segle XIX noves edificacions van substituir a aquelles que es van recolzar a la muralla. Les façanes principals es van orientar als carrers del casc antic, les posteriors van treure el cap al riu.
També les anomenen cases del riu o cases penjants i el seu atractiu rau en la seva varietat, balcons que sobresurten recolzats en balustrades, galeries que semblen endinsar-se al propi edifici, estructures d'alçades diferents, pintures que no s'assemblen en absolut, miradors envidrats, persianes corredisses de fusta, tancats afegits als balcons, portes i finestres que són úniques, galeries aïllades... encara que no sempre va ser apreciat de la mateixa manera ni s'han mostrat tampoc com ara ho fan després de la rehabilitació. L’any 1959 l'escriptor i poeta gironí Joaquim Ruyra i Oms ressenyava a l’Auca Comercial de la ciutat que des del Pont de Pedra hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda del riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs línies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més convenient per llençar a l'aigua llurs immundícies.
El conjunt es va anar deteriorant al llarg del segle XX fins que el 1982 es va efectuar la primera rehabilitació, pintant de nou les façanes i retornant-les els colors originals. Vint anys més tard es procediria a una nova rehabilitació que va comprendre a vuitanta-tres cases. Es van repintar tretze façanes i es van consolidar cornises, balcons i fusteries. Encara que la major part de l'actuació es va efectuar sobre el marge oriental també es van incloure algunes façanes de la riba oposada.
Una de les façanes, la de la Casa Masó, destaca des del riu per la seva pintura blanca, fusteria blava i rajoles grogues de la Bisbal. En realitat es tracta de quatre edificis units que corresponen als números 29 al 35 del carrer de les Ballesteries, que va adquirir i va reformar entre 1911 i 1918 l'arquitecte Rafael Masó i Valentí, convertint el conjunt en un símbol del Modernisme a Girona. Actualment propietat de l'ajuntament, acull des de l'any 2006 la seu de la fundació que porta el seu nom i que facilita les visites a la casa.
El tram de riu on es concentren les cèlebres cases del Onyar està flanquejat, al sud pel Pont de Pedra, o Pont d'Isabel II, construït el 1856 en substitució de l'antic pont medieval i al nord pel de Sant Feliu. Entre aquests, ambdues ribes estan unides per tres ponts més: el de les Peixateries Velles, el de Sant Agustí i el de Gómez. El primer, que també es coneix com el Pont de Ferro també es va conèixer pel nom de Palanques Vermelles, en referència al color d'una passarel·la existent amb anterioritat a la seva construcció. Va ser estès per l'empresa Eiffel de París i conclòs al febrer de 1877 a canvi de la quantitat de 22.500 pessetes de l'època. El Pont de Sant Agustí comunica la plaça de la Independència amb el carrer Argenteria i és des d'aquest on s'obté la panoràmica més característica de les cases del riu encara que tampoc desmereix la que s'observa des del Pont de Gómez, entre la plaça de Sant Agustí i el carrer de Ballesteries. Aquest data de l'any 1916 quan va ser estès per l'empresa Construcciones y Pavimentos per la mòdica quantitat de 13.500 pessetes. El nom ho deu a Miquel Gómez propietari de l'immoble que va haver de ser demolit per obrir-ne el pas.
Des que les cases treuen el cap a l'Onyar han vist com aquest es desbordava en diverses ocasions, una làpida de marbre a la façana de l'ajuntament testifica el nivell al qual va arribar el riu el 18 d'octubre de 1940 i a causa del qual van morir vuit persones. Una altra paret, en una casa del carrer de les Ballesteries, recorda les crescudes dels anys 1962, 1963 i 1970, que no van arribar a superar a l'anterior.
Indiferents als nivells assolits per l'aigua, gavines i ànecs de coll verd, es recreen sobre els reflexos de les façanes mentre que per sota, a poca distància, les carpes. nedant a contracorrent, es mantenen com si estiguessin parades.
© J.L.Nicolas
