Les Esglésies d'Àneu
Paral·lela a les valls d'Andorra, Aran o a la del Boí, amb les cèlebres esglésies romàniques, la vall d'Àneu, amb les seves recòndites variants, també amaga els tresors arquitectònics del canvi de mil·lenni, encara que no siguin tan espectaculars o famosos com els veïns.
A l'època en què es van disseminar els temples romànics, després del domini carolingi de les valls, el control el van exercir els comtes dels territoris incipientment independents, aquí pels de Pallars des del castell de València d'Àneu, el pagus anabiensis, i pels monjos que irradiaven la seva influència des del monestir de Gerri de la Sal, on van treballar les conegudes salines de muntanya.
Iniciant el recorregut al punt més septentrional, Alós d'Isil, es troba, al mateix nucli de la localitat, l'església de Sant Lliser, tot i que la seva aparença ja pertany al barroc, encara que sigui un senzill barroc de muntanya, conserva elements romànics importants, apreciables a la portada, a la qual s'arriba amb una petita escalinata monumental de cinc escalons. Tres columnes a cada costat sostenen les respectives arquivoltes amb els capitells esculpits i cobertes per un guardapols escacat. Els capitells mostren cares humanes i figures d'animals. Hi ha una particularment curiosa, en què dues mans obren desmesuradament la boca d’un rostre. A les cantonades superiors del portal dues peces encaixades mostren, cadascuna d'elles, dues parelles humanes agafades del braç, a més de petites rosasses i motius estrellats. A l’interior es conserva una pila amb la figura d’un lleó.
Al sud, al costat de la Noguera Pallaresa, sembla que el corrent del riu es vulgui endur aigües avall els absis de l'església de Sant Joan d'Isil. Un magnífic temple amb planta de tres naus, d'arc de canó la central i d'una cambra les laterals, amb els corresponents absis amb decoració llombarda, aquells que es mostren al riu i que per observar-los cal fer una volta considerable després de travessar el corrent. La portalada, encarada cap al sud, té una entrada amb tres arquivoltes suportades sobre sengles columnes i els corresponents capitells amb rostres humans; sobre elles hi ha un guardapols escacat, mentre que la segona arquivolta està decorada amb petits blocs semicilíndrics i diversos ornaments florals. A la mateixa façana s'obren un parell de finestres d'arc apuntat, una geminada, que són afegits posteriors, probablement del segle XIV.
Seguint una ruta de corbes que ascendeixen interminablement s'arriba a Sorpe, on l'església de Sant Pere té la planta, de tres naus originalment, lleugerament desviada cap a la dreta, les naus laterals van ser transformades en capelles en les reformes que es van escometre als segles XVII i XVIII, quan es va afegir el campanar. Dels tres absis només se n'ha conservat l'esquerre, convertit en un baptisteri. L'interior va estar decorat amb pintures murals de les quals es conserven rèpliques in situ i els originals a Barcelona i a la Seu d'Urgell. Als afores d'Isavarre, Sant Llorenç mostra un campanar de planta quadrada coronat per una espira de lloses, la porta lateral a la façana meridional és molt similar a aquella d'Alós d'Isil, cosa que suggereix la participació del mateix taller; aquesta té tres arquivoltes incrustades en gradació cap a l'interior del temple, proporcionant-li així una lleugera protecció. Les arquivoltes estan decorades amb rosetes i petits cilindres semicirculars. Els capitells estan tallats amb figures de rostres humans i les mènsules de les cornises de l'absis amb cares d'animals. Les restes de pintures murals es conserven a Barcelona, Urgell i al Museum of Arts of Toledo, a Ohio, Estats Units. Al cementiri situat al costat del temple es van inhumar l'any 2020, les restes d'algunes víctimes assassinades durant la Guerra Civil.
Cap a ponent de la vall, enfilat al vessant de la riera del Tinter, la localitat de Son acull l'extraordinari conjunt de Sant Joan i Sant Pastor. L'església està protegida per un mur on també hi ha el campanar i la torre del comunidor. L'església, documentada ja l'any 1076, disposa d'una sola nau on es van afegir capelles laterals i una sagristia; l'absis i el campanar conserven la factura d'època romànica amb arcuacions cegues i lesenes; el campanar, a més, és a la línia d'aquells de la vall de Boí, amb una estructura creixent d'obertura de finestres a cada pis, separats aquests per arcs llombards. El comunidor és una torre exempta que es feia servir per conjurar el mal temps. A l'interior destaquen les tres piles, una baptismal i les altres per a l'oli; el retaule gòtic, del segle XV, s'atribueix als pintors Pere Espallargues i a l'anomenat Mestre de Son.
Al centre de la vall, allà, entre on hi ha València i Esterri d'Àneu, de fet entre totes dues, s'enlaira el castell d'Àneu, que va ser residència dels comtes de Pallars. La fortalesa dominava no només la vall, sinó també la via de pas cap a la Vall d'Aran. La fortificació va tenir dos perímetres emmurallats, el que protegia el mateix castell, dotat d'un fossat, i el que abastava la població, del qual encara en queda algun tram de muralla. Entre els segles XI i XII hi ha documentada l'existència d'un assentament anomenat Mercat, el qual, amb la construcció de la fortalesa, es va incorporar a la protecció de les muralles; posteriorment, la població es va desplaçar a la zona que envolta l’església de Sant Andreu, a València d’Àneu. Aquesta, encara que actualment predomina la factura barroca, conserva els absis originals romànics i pintures murals, que s'exposen, juntament amb un Crist del segle XII, al Museu Marès de Barcelona.
Entre Esterri i la Guingueta d’Àneu, enmig de la plana que permet la vall i propera a la Noguera Pallaresa, hi ha el magnífic temple de Santa Maria d’Àneu. Documentat per primer cop el 1088, es creu que formava part d'un complex monàstic. Les dimensions de l'església són considerables per al medi rural on es troba; actualment hi ha una única i àmplia nau coberta amb embigat de fusta i amb capelles laterals, encara que probablement hi va haver tres naus amb els corresponents absis. Els frescos romànics, relacionats amb el cercle de Pedret, són una rèplica dels originals que conserva i exposa el MNAC, en què es representen imatges profètiques de l'Antic Testament, com els serafins de la visió d'Isaïes, les quatre rodes de foc de la visió d'Ezequiel i altres imatges que corresponen al Nou Testament. A molt poca distància hi ha l'església de Sant Martí, situada als afores de la població d'Escalarre, un lloc del qual hi ha notícies l'any 981 quan el comte Ramon de Pallars la va reintegrar al monestir de Gerri de la Sal; a una placa, moderna, que hi ha a la façana, s'esmenta l'any 1213, encara que molt probablement és anterior. Exteriorment té una estructura molt equilibrada amb la successió de les alçades de la nau, el presbiteri i l'absis. Internament té dues naus de dimensions desiguals, la meridional és més ampla. La porta d'entrada té dues arcades en gradació i una tercera que actua com a guardapols, aquesta decorada amb rosetes, figures de cap i elements semicilíndrics.
Sant Pere del Burgal, a poc més d'un quilòmetre a peu del poble d'Escaló, és, per dir-ho així, la joia de la corona de la vall pel que fa a les pintures murals, pertanyents al Cercle de Pedret, que decoren l'absis central. Entre les figures representades apareix la de Llúcia de la Marca, comtessa de Pallars, que va governar entre els anys 1081 i 1090 i que apareix amb un ciri a la mà, atribut dels difunts, cosa que fa pensar que les pintures es van fer després de la seva mort. Com en altres casos els murals són rèpliques dels conservats al MNAC. El monestir benedictí és esmentat l'any 859 en un document del comte Ramon de Tolosa, mentre que l'església degué ser construïda al segle XI. D'aquesta només en queden les ruïnes i la capçalera restaurada i coberta l'any 1999 i amb la còpia dels murals, l'última actuació per conservar-la és del 2013. L'estructura de l'església és singular en presentar dues capçaleres oposades, a la principal tenia els tres absis que corresponien a les tres naus, però, a l'altre extrem, un sol absis, però de dos pisos, del que s’ha restaurat una part. Aquesta característica està vinculada a l'arquitectura carolíngia i en el romànic català només hi ha un altre exemple a l'església de Santa Maria d'Arles, al Vallespir. El monestir va perdre la protecció comtal el 1488 amb els darrers comtes del Pallars, Hug Roger III i Caterina Albert; tot i això, mantindria l'activitat durant tres segles més. El 1787 ja estava completament abandonat.
Més al sud, Sant Sebastià d'Estaron i Sant Iscle a Surp són dues petites esglésies romàniques on val la pena acostar-s'hi. Sant Sebastià d'Estaron s'enlaira pel vessant a la part més alta de la població. Conserva els ornaments de factura llombarda de l'absis i posseeix un curiós campanar d'espadanya exempt afegit posteriorment; té un arc a la part baixa i els dos ulls per a les campanes. Sant Iscle i Santa Victòria de Surp, es troba a una vall que s'obre cap a ponent, és la vall d'Àssua. El lloc està documentat des del 1102, sempre a l'òrbita del poderós monestir de Gerri. L'església queda aïllada als afores del nucli de la població, des d'on destaca el campanar de planta quadrada, amb decoració llombarda i amb finestres geminades al primer pis i una que sembla d'arc de ferradura al pis superior. A l'interior, a l'única nau, s'han col·locat les rèpliques de les pintures murals, els originals de les quals estan repartits entre el MNAC, el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell i el d'Ohio, als Estats Units.
© J.L.Nicolas
