Les Tres Fonts de Mavrogenus
Nicolaos Mavrogenus va ser un dels fills pròdigs de Paroikia, la major població de l'illa de Paros, a les Cíclades gregues. Enyorat del seu Egeu natal i ja governador de Valàquia va decidir beneficiar a la petita pàtria dotant-la a càrrec seu d'un subministrament públic d'aigua potable: tres belles fonts de marbre.
L'extensa família dels Mavrogenus té el seu origen en els Morosini venecians que habitaven a Constantinoble i que al seu torn haurien italianitzat el seu cognom grec. Quan la ciutat va ser conquerida pels turcs el 1453 van iniciar la seva diàspora particular. Una part de la família es va traslladar al Peloponès, una altra a l'illa d'Eubea, al costat de l’Àtica grega, i una tercera branca es va assentar a l'illa de Creta, en aquells dies anomenada Candia, en qualsevol cas els tres destins de l’exili eren territoris governats per la República de Venècia.
Però l'avanç de l'Imperi Turc no es va aturar a l'antiga capital de Bizanci, el 1715 les tropes del sultà Ahmed III van envair Morea, el Peloponès grec que estava sota administració veneciana i això va incloure a la petita localitat de Vamvakou, al sud-est de la península. De nou els Mavrogenus van fer les maletes. Stephanos i Petros, amb els seus pares Demetrios i Maroussaki es van dirigir aquesta vegada cap a l'illa de Paros, gairebé al centre geogràfic de l'arxipèlag de les Cíclades.
En el nou exili, aquesta vegada en territori administrat per Turquia, sembla que van millorar les seves relacions amb la Sublim Porta. A Paroikia els Mavrogenus van ser una família benestant i influent. Petrus va exercir de vicecònsol d'Àustria i Anglaterra a les illes i va finançar les millores i reparacions de l'església Ekatondapyliani, a Paroikia.
Nicolaos, fill de Petros i ja nascut a Paros va ser interpreti a la flota otomana de Hassan Pacha. A l'abril de 1786 van proposar-lo com a governador de la província de Valàquia, càrrec que va exercir fins a la seva mort el 1790. Nicolaos va ser un dignatari atípic per no dir extravagant, va ordenar als seus administrats que portessin una vida austera i modèlica, raó per la qual els va prohibir romandre més d'una hora a les tavernes després de la posta del sol. Una mena de dràstica last order. Va assignar al seu cavall un càrrec i una estança a la cort amb l'ànim d'humiliar a alguns dels seus boiars. A l'inici de la guerra amb Rússia un astròleg li va predir una fàcil victòria, així que entre juliol i octubre de 1788 va assetjar la ciutat de Kronstadt, avui Brasov. Infructuosament. Al juny de 1790 va ser derrotat a Calafat, al costat del Danubi. Es va retirar en solitari al llarg de la riba búlgara del riu fins que el va trobar un delegat del sultà. Aquest el va matar a Byala, el seu cos va ser enterrat al costat del riu i el seu cap enviat a Constantinoble on va ser exhibit sobre una estaca.
Abans del seu rocambolesc final, Nicolaos va tenir temps de dedicar alguns esforços per als seus congèneres fundant una biblioteca grega a Constantinoble. A Paroikia va fer pavimentar el carrer principal que era el carrer del mercat i les tres fonts de marbre, totes amb la inscripció Νικόλαος Μαυρογένης, Nicolaos Mavrogenes 1777 gravada.
Una font, potser la més visible, és a Odos Lochagou Kourtinou, que havia estat carrer de mercat i que avui ho segueix sent en l'aspecte més turístic del terme ja que hi ha bijuteria i roba i parafernàlia diversa per conservar com a record. Just a la emblanquinada paret de l'absis d'una petita església ortodoxa i de les florides dipladenies que pengen a banda i banda hi ha la font. Una senzilla estructura de dues peces de marbre superposades en què les canelles estan sota un arc. De fet la canella en singular ja que només en resta una. A sobre hi ha una petita fornícula lobulada en forma de tulipa invertida que potser va servir per dipositar un got. La llosa de contenció de l'aigua a la pila es veu molt gastada. Al centre un rebaix sembla que servís perquè els gossos hi poguessin beure més fàcilment. Com en les altres dues fonts una creu gravada decora la part superior de l'arc separant el nom i el cognom del donant. La xifra de l'any també està partida, 17 a l'esquerra i 77 a la dreta.
La segona font està al mateix carrer, una mica més al nord, gairebé fent cantonada amb les escales que menen al kastro venecià. A la seva dreta un comerç ofereix qualsevol estri que pugui elaborar-se amb fusta d'olivera. Aquesta font és molt semblant a l'anterior però ja no conserva cap canella i la fornícula és més simple, ni és lobulada ni sembla una tulipa. A la dreta del buit una argolla clavada devia assegurar que ningú s’endugués el got o la copa. Sense èxit. De fet aquesta és la més discreta de les tres fonts.
La tercera i última està en una derivació del carrer del mercat cap a la dreta, en direcció al port. És la més gran de les tres i la que posseeix una decoració més complexa. Està rematada per un frontó triangular amb tres boles de marbre. Sota la fornícula, en forma de rosa invertida, sobresurt l'únic canella. Aquesta ja no té clau de pas, cap de les tres fonts funciona en l'actualitat. Al voltant d'aquest frontal està dividit en set seccions decorades amb motius florals. A la secció superior dues garses beuen a l'uníson del mateix calze. Sobre els seus caps hi penja una petxina.
Hi ha alguna font més a Paroikia, una s'amaga a les ombres d'una porxada, però no tenen l'antiguitat i l'encant de les fonts de Mavrogenus. El poeta cretenc Odysseas Elytis devia quedar impressionat ja que les va esmentar en la seva extensa oda de 1959 To Axion Esti: No importa on trepitgis, ploro, obro, germans, obro una font, la font de Mavrogenis!
Hi ha altres racons a les illes on es pot veure el cognom Mavrogenus. Es tracta de Manto Mavrogenus, filla d'un altre Nicolaos, nebot del príncep de Valàquia i nascuda a Trieste, va ser una heroïna de la independència grega. A Paroikia hi ha una plaça amb el seu nom i es conserva la casa on va residir. A Mykonos la recorda un bust prop de les concorregudes cafeteries del port.
© J.L.Nicolas
