L'Illa de Madeira
Madeira és una illa extremadament muntanyosa, amb pics i cims que pugen fins a arribar gairebé als dos mil metres sobre el nivell del mar i que després es deixen caure abruptament sobre valls, gorges i penya-segats. Ho és fins al punt que es podria dir que el seu aeroport està sobre el mar perquè no hi havia un pam on construir-lo. No és completament cert però tampoc falta a la veritat.
I si hi ha alguna cosa característica, exclusiva de Madeira, fins i tot més que el seu vi, són les levadas, de portar en portuguès. Són les sèquies i canalitzacions d'aigua que la distribueixen per tota l'illa, De fet, genèricament, la traslladen de la meitat septentrional, més humida en aturar les massa de núvols a les seves altures, fins al sud, més assolellat però més sec. Les levadas són seguides en paral·lel pels camins que serveixen per al seu manteniment i que avui en dia s'han convertit en atractives rutes de senderisme, en alguns casos extrems sobrevolen paral·leles a escarpats precipicis o travessen túnels que retallen el trajecte i possibiliten el trasllat de l'aigua. Uns dos mil quilòmetres recorren l'illa en gairebé totes direccions.
Les carreteres que parteixen de la capital, Funchal, sigui quina sigui la direcció que prenguin solen ser tortuoses. Cap a l'est, la vella capitania oriental, seguint l'autopista cap a l'aeroport hi ha una rèplica del Corcovado de Rio de Janeiro. En realitat aquest, el de Gurajao, és anterior, va ser erigit quatre anys abans. Abans d'arribar a la pista està Santa Cruz que és una de les poblacions més antigues. Avui té un llarg passeig marítim que segueix la platja de grava i travessa el seu petit port. Des d'aquí s'aprecien les maniobres d'aproximació que han de fer els avions per aterrar a escassa distància. Santa Cruz té un atractiu nucli urbà. Limitat, hi ha un parell de tranquil·les places i uns pocs edificis històrics en el seu agradable centre. L'església manuelina de 1533 i un blanquejat ajuntament.
De retorn cap a Funchal hi ha llocs on és obligatori aturar-se. El primer és el vertiginós mirador de Cap Girão, un penya-segat de gairebé sis-cents metres que cau a pic sobre el mar. Al fons, sota els peus i a través del terra de vidre es veuen les parcel·les conreades a la vora de les onades. El descens, suau i sobre l'asfalt, porta en pocs minuts a Camara do Lobos, un petit port dedicat a la pesca, amb les seves acolorides barques encallades sobre una franja de platja. Sense haver de sortir a mar la pesca amb canya és una afició estesa que es practica al costat del mateix port. La vila deu el seu nom a l'abundància de foques, lobos marinhos, que hi va haver en altres temps. Aquí venia a pintar aquestes escenes de pesca Sir Winston Churchill el 1950, quan va passar uns dies de vacances a l’Hotel Reid’s de Funchal. Un restaurant sobresurt lluint el nom del polític anglès en grans lletres blaves. Ocult entre les cases que es despengen sobre el port hi ha una petita capella de 1732 dedicada a Sant Nicolau, que aquí és patró de mariners.
A Funchal espera de nou una enganxosa companyia, les lapes graelhadas amb mantega i all. Imprescindibles.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
