L'Illa del Déu Bes
Ybshm o Iboshim va ser el nom que van donar els fenicis a Eivissa. Significa l'Illa del Déu Bes, un déu nan i panxut que van importar d'Orient, del panteó egipci. Bes era un déu benèvol i protector associat a la bona sort, la que semblen adorar els nous idòlatres que, en temporada, abarroten discoteques i sales de festes, els actuals temples d'Eivissa.
Aquells qui els grecs van anomenar phoeniké, els homes de púrpura, a causa dels tints que empraven en les seves robes i amb els quals comerciaven, i que tenien les seves bases en terres de Canaan, a Berytus - Beirut -, Biblos, Sidó i Tir, havien fundat nombroses colònies a la Mediterrània Occidental, algunes tan importants com Cartago o Gadir, aquesta més enllà de les Columnes d'Hèrcules i, probablement, ja cap a mitjan segle VII a.C., havien establert una base en la major de les illes Pitiüses, Eivissa.
Concretament en una petita cala a ponent de l'illa que avui forma part del municipi de Sant Josep de sa Talaia i que és visible des de dalt de la ciutat d'Eivissa de la qual dista menys d'una desena de quilòmetres. Es van instal·lar en una península de reduïdes dimensions que és coneguda com sa Mola de sa Caleta, un promontori proper a les salines on també es van dedicar a l'extracció de la galena argentífera i van construir alguns habitatges rectangulars orientats irregularment sobre el terreny, deixant entre ells espai per a petites places poligonals.
Probablement no viurien aquí més d’uns pocs centenars de persones. De totes maneres l'ocupació va ser relativament breu, abans que hi hagués passat mig segle l'assentament es va traslladar al Puig de Vila, a la part superior que avui ocupa el barri antic de la ciutat d'Eivissa, Dalt Vila. El canvi d'ubicació va poder estar relacionat amb un augment de la població que probablement va tenir el seu origen en la caiguda de Tir, l'any 573 abans de la nostra era, en mans de Pèrsia, donant preponderància a les colònies occidentals un cop perduda la metròpolis, en qualsevol cas l'illa es relacionaria més intensament amb la nova potència mediterrània que va tenir aleshores la seva base a Cartago. La població de la nova ciutat ja sobrepassaria els cinc o sis mil habitants i l'urbs s'estenia cap al port per on circularien productes arribats d'Egipte, de la Magna Grècia, del nord d'Àfrica i que s'intercanviarien amb matèries primeres amb els pobles costaners de la península Ibèrica. Iboshim també produeix excedents, agrícoles a l'interior de l'illa i, sobretot, envasos ceràmics, àmfores i vidres necessaris per transportar els productes destinats a l'exportació. A principis del segle III a.C. també encunyarà moneda amb la imatge de Bes i la inscripció IBSM. Diodor de Sicília parla així d'Eivissa a la seva Biblioteca Històrica: "...hi ha una illa anomenada Pitiüsa que rep aquesta denominació per la gran quantitat de pins que creixen en ella. Es troba al mig del mar i dista de les Columnes d’Hèracles una travessia de tres dies i altres tantes nits, de Líbia un dia i una nit, des d'Iberia un sol dia (...) Diuen que, dels seus productes, destaquen les llanes per la seva suavitat. L’entretallen camps i turons i té una ciutat que es diu Ebusus, colònia dels cartaginesos. Té també importants ports i considerables muralles i un gran nombre de cases ben construïdes".
Si la ciutat s'estenia cap al port, cap a l'altre costat del turó es troba la necròpolis del Puig des Molins que, actualment, ha quedat envoltada per la ciutat moderna. Aprofitant el declivi del vessant es van construir milers d'hipogeus, amb un pou d'accés i una càmera subterrània, dels quals encara són visibles uns 350 o 400, tot i que s'estima que es van fer entre quatre i cinc mil. És precisament aquí on s'han trobat multitud d'objectes procedents dels aixovars funeraris que no van ser saquejats: figures d'argila que representen al difunt o a alguna divinitat, amulets i ofrenes. Entre ells la peça més destacada és l'anomenada Dama d'Eivissa, una estatueta d'argila que no arriba al mig metre d'alçada. Representa una dona ricament vestida i enjoiada que probablement correspon a Tanit. Realitzada al segle III a.C., té un orifici a la part posterior que va haver de servir, tal com altres casos, per dipositar cendres funeràries o potser relíquies u ofrenes. Aquesta s'exhibeix al Museu Arqueològic Nacional, a Madrid, mentre el gruix de les troballes es mostren al mateix museu monogràfic del jaciment.
A més de Bes, el panteó religiós importat pels fenicis incloïa a Melkart, Hèracles per als grecs, divinitat protectora de les activitats comercials que va tenir un important temple a Gadir, el nom del qual significa rei de la ciutat. Baal Hammon estava associat a la guerra, a la pluja i la fertilitat, com la seva consort Tanit, la gran deessa mare, sobirana de la terra i de la Lluna, qui també tenia cura del trànsit cap al més enllà. Aquesta estava vinculada a Astarté o Ishtar, com es coneixia a Orient.
Davant d'Iboshim, on avui està sa Illa Plana, plena de noves edificacions i ja perduda la condició d'illa en el centre de la badia, va existir un santuari dedicat al culte a Tanit on es van trobar nombroses figures de terracota al fons d’un pou. Figures simples i grotesques dipositades pels fidels com a ofrenes i descobertes després de les primeres excavacions realitzades l'any 1907.
A l'altre extrem de l'illa, prop de la cala de Sant Vicenç, es va aprofitar una cavitat natural per crear un santuari rupestre dedicat, inicialment a Melkart i posteriorment a la deessa Tanit. És Can Culleram, que va ser utilitzat com a tal entre els segles IV i II a.C. quan segurament es va desplomar una part de la cavitat. Aquí, un cop iniciades les excavacions, es van trobar més de dos milers de terracotes votives, la major part figures femenines, entre elles unes sis-centes senceres i amb traços de policromia, també fragments de ceràmiques i figuretes d'ivori i de bronze. N'hi ha campaniformes en què la deessa està recoberta amb una capa de plomes i portant una imatge de la Lluna i un caduceu, una vara d'olivera ornada amb garlandes. L'any 1917 es va trobar una placa amb una inscripció en la qual atribueix la dedicació del santuari a Melkart per part de S’dr, fill de Ya’as-ay, fill de Brgd, fill d’Eshmunhilles, conservat actualment al Museu Arqueològic Provincial d'Alacant.
Altres troballes van tenir lloc a la punta de Joan Tur Esquerrer, al vessant meridional de la ciutat d'Eivissa, a l'illa Grossa, al costat de s'Illa Plana, a la Talaia de Jesús, Puig de ses Torretes i a l'illot de s'Espalmador, ja a tocar de Formentera. Bona part dels materials de tota mena trobats en aquests jaciments es reparteix entre els museus arqueològics d'Eivissa, Barcelona, València, Alacant i Madrid.
Durant les Guerres Púniques Iboshim, lògicament, va donar suport a Cartago. Al llarg de la segona va patir el setge infructuós de les legions romanes. Aquest fracàs va ser pagat amb el saqueig de la resta de l'illa. Titus Livi ho va relatar en el Llibre XII d’Ab Urbe Condita: "Allà durant dos dies van intentar tenaçment i per tots els mitjans capturar la ciutat, però no ho van aconseguir. I quan van veure la inutilitat d'aquesta acció es van dedicar a devastar el territori de l'illa". La derrota de Cartago va portar a Iboshim a l'esfera d'influència romana fins que finalment, ja com a ciutat federada, esdevé Ebusus.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o e-Book
