Madagascar
A Thelma et Katia, et bien sûr, a son père Henri.
Vaig tenir el privilegi de poder compartir aperitius amb Henri Andrianarijaona. La seva hospitalitat em va retenir una temporada a casa seva a Antananarivo. Solíem prendre'ls abans de sopar amb la seva família -la seva dona i les seves dues filles-, un costum més francès que malgaix, però un costum al cap i a la fi. Amb cada glop que bevíem arreglàvem una mica més el món.
Madagascar és un dels seus països més pobres i pateix d'un càncer arrelat en major o menor mesura en totes les societats d'aquest planeta, la menyspreable costum d'alienar l'erari públic, de creure que la gestió del bé comú necessàriament ha de passar pel profit propi. Henri era un idealista, s'havia format a la Sorbona i havia viscut l'ebullició del Maig del 68 a París. Acabats els seus estudis i el doctorat, en lloc de prosperar a França i recent casat va decidir tornar a Madagascar amb la seva dona francesa per intentar posar les seves capacitats adquirides en l'antiga metròpoli al servei del seu país. A Henri li interessava, entre altres coses, l'esport. Amb els anys i la seva capacitat de gestió i entusiasme va acabar sent secretari general en el Ministeri de Joventut i Esports durant l'últim govern de Didier Ratsiraka. Entre d'altres assumptes s'ocupava de formar gestors d'alt nivell per desenvolupar l'esport al seu país, d'involucrar els joves a participar en els Jocs de l'Oceà Índic i també a dotar de contingut al nou Palau Nacional de la Cultura i dels Esports de Mahamasina, a la capital.
Tot que ell no havia estat, Henri em va suggerir volar fins a Ankarena, a Nosy Boraha o Ille Sainte Marie, al nord-est de Madagascar. No ho va confessar, però va demostrar una sana enveja per enviar-me a indrets del seu propi país que ell no havia tingut encara l'oportunitat de visitar.
Llegir més en edició impresa o e-Book
© J.L.Nicolas
