Megàlits pretèrits
Des de l’anvers dels brins d'herba encara recoberts per la rosada la mirada s'eleva sobre la superfície rovellada de la pedra. Recorre els porus i les estries de la pell de granit fins trobar-se amb una esquerda incontestable que no és més que la separació entre dos blocs ciclopis. El que creixia verticalment es veu interromput per un altre que segueix un camí diferent. Horitzontalment reposa sobre un tercer bloc formant un trilit. L'alba en el solstici d'estiu comba el color de la llum i traça una línia invisible entre el dolmen i un menhir no gaire llunyà. A la inversa l'efecte es repeteix el 21 de desembre, durant el solstici d'hivern.
A pocs metres els automòbils circulen indiferents per la A303, que uneix Londres amb el sud-oest d'Anglaterra i per la A344, formant un triangle que envolta el cèlebre cercle de pedra, el conjunt megalític més important i espectacular d'Europa: Stonehenge. Ningú sap encara amb certesa perquè ni per a què es van arrossegar ingents volums de pedres, les més petites, de quaranta tones, des Marlborough Downs, a trenta quilòmetres de distància, i les anomenades pedres blaves, des de les Preseli Hills, a l'oest de Gal·les a més de 240 quilòmetres, per erigir-les aquí.
Les primeres referències escrites sobre Stonehenge es troben a Historia Anglorum d'Henry de Huntington i a History of the Kings of Britain de Geoffrey de Monmouth, ambdues del segle XII. Aquest últim considera que el cercle megalític del Wiltshire era un monument alçat per commemorar una antiga batalla entre saxons i britons i transportat des d’Irlanda pel mag Merlí. En el manuscrit Roman de Brut del poeta normand Wace una il·lustració, la més antiga que es conserva en la qual figuri Stonehenge, mostra a un gegant acoblant un dels trílits. Durant el Romanticisme es va vincular el lloc, com tants altres conjunts megalítics, als cultes dels druides celtes, com va fer William Stukeley en Stonehenge, a temple restor’d to the British Druids, publicat a Londres el 1740. Stukeley, fanàtic de tota història amb connotacions cèltiques, no dubtava a disfressar-se de druida per fer-se retratar en els gravats de l'època.
Les cultures que erigien megàlits també es van estendre per la península ibèrica, i per les illes de la Mediterrània occidental, on es coneix l'estil de les construccions com a arquitectura ciclòpia. Més recents en el temps corresponen a la fi del Neolític i a l'inici de l'Edat del Bronze. El geògraf i historiador grec del segle I, Estrabón, parlant d'un temple dedicat a Hèrcules situat en l'actual cap San Vicente remarca que "... allà no hi ha cap altar d'Hèrcules ni de cap altre déu, sinó pedres en molts llocs disposades en fileres de tres o de quatre .. ". En 1772 el hispanista i viatger Richard Twiss observà que en la ruta entre Porto i Almeida existeixen agrupacions de pedres que, en menor mesura, li recordaven a aquelles de Stonehenge. També en el segle I Diodor de Sicília assenyalava que els antics habitants de les illes Balears apilaven pedres sobre les tombes dels seus morts. A Menorca són notables les estructures de nau invertida denominades per aquest motiu navetes. La Naveta des Tudons perfectament conservada i sobre la qual també pesen llegendes, és l'exemple perfecte en les proximitats de Ciutadella. Un altre tipus de construccions característic són els anomenats talaiots en què un bloc suporta en equilibri horitzontalment un altre i als que se suposa alguna relació amb algun tipus de cerimònia funerària en què el cadàver seria exposat a la intempèrie o incinerat. Alguns poblats, situats habitualment sobre turons, com el de la Torre d'en Galmés o el de Trepucó estarien habitats en temps de la conquesta romana.
© J.L.Nicolas
